A casa ens agrada menjar –som de vida, com se sol
dir– i els diumenges tornem de missa afamats: el sermó sempre ens obre la gana.
Pit o cuixa, demana la mare amb el trinxant a la mà. Com que no hi ha prou pits
i cuixes per a tots –som cinc germans–, ens barallem i el pare ha de posar pau
amb quatre crits i alguna plantofada.
–Casumdena!
–crida. Sempre diu casumdena quan
s’empipa.
Per sort, les dentadures dels avis ja no els
permeten rosegar segons quines parts: a l’avi li reservem els menuts, ell és
feliç amb un fetge i un parell de ronyons, més feliç que un gínjol, com se sol
dir; l’àvia s’entusiasma amb el cervell, l’assaboreix a petits bocins i ens
assegura que és una exquisidesa digna d’una rajà, com se sol dir. Quin fàstic,
pensem nosaltres: no suportem l’agror del fetge ni la textura tova del cervell,
com de cotó fluix. Quan la mare ha acabat de servir a tothom, li passa la
carcanada al pare: li agrada molt escurar, al pare. Entre nosaltres l’anomenem
el “carronyaire”: és un apassionat dels ossos i sap extreure restes de carn
d’on mai no diríeu que n’hi ha. La part preferida de la mare són les galtes,
que de tan meloses es desfan a la boca. Llàstima que avui alguna cosa no ha
anat bé i les recobreix una pel·lícula platejada, un moc llefiscós. El pare ho
examina amb mirada experta.
–Casumdena!
–brama–. No li has tret les ulleres al rostir-lo!
Tots riem, riem a cor que vols, com se sol dir.
Abans de començar, beneïm la taula i donem gràcies pels aliments.
Microrelat guanyador del 8è
Concurs de Microrelats de Terror i Gore de Molins de Rei, 2014.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada