dilluns, 13 d’octubre de 2014

NOVEL·LA NEGRA (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Per escriure el nostre relat necessitarem una esposa desconfiada, un detectiu privat, una fotografia de Bobby Fischer, tres sodes, un Buick gris metal·litzat, un motel, una Nikon, un búfal i un Smith & Wesson.

L'esposa desconfiada la trobem al despatx de Lew Hammet: la senyora Lloyd, una bellesa que frega dels quaranta, sospita que el seu marit l'enganya. El detectiu l'escolta, diligent, i quan es cansa de contemplar l'escot abismal i el collar de perles, dirigeix la mirada a la fotografia dedicada d'un Bobby Fischer cavil·lós davant del tauler (Campionat de Reykjavík, 1972). Les trifulgues sempre són més emocionants en els escacs que en la vida real, perquè ara haurà de seguir el senyor Lloyd, enxampar-lo en ple adulteri i fer-li unes fotos compromeses: un avorriment d'encàrrec, però bé s'ha de guanyar les garrofes.

A la tarda, Hammet és al Spade's, el bar que hi ha al davant de les oficines de Lloyd. Ja s'ha pres tres sodes i tots el miren desconfiats: els abstemis són mal vistos en aquest antre (però ell no és abstemi: està de servei). El seu home apareix a les cinc en punt conduint un Buick gris metal·litzat. El Dodge tronat de Hammet el segueix amb discreció professional. Els dos cotxes recorren carrers i avingudes i surten de la ciutat. En una carretera secundària, el Buick s'atura en un motel.

Hammet espera els deu minuts preceptius (els prolegòmens al coit són poc fotogènics), suborna el noi de recepció i força la porta de l'habitació amb sigil (és un manetes). En la penombra, els dos cossos ja s'han acoblat. Hammet treu la Nikon de la butxaca. La dona xiscla; Lloyd esbufega com un búfal, però Hammet s'adona de la inoportunitat de la comparació quan veu que, sota les natges de Lloyd, qui celebra amb gemecs les embranzides és la senyora Hammet: en rigor, és el detectiu qui sembla un búfal (pel banyam).

Lew Hammet renega. La Nikon torna a la butxaca i aquí apareix l'últim element que necessitàvem per escriure el nostre relat: un Smith & Wesson. Del calibre 38.


Microrelat guanyador del 1er Premi en el IV Concurs de Microrelats "ARC a la Ràdio" 2013-14.

3 comentaris:

  1. A banda d'enhorabona, què vols que et digui, tractant aquest relat el tema que tracta? El trobo genial. M'encanta aquesta intertextualitat, les referències, l'aprofitament dels llocs comuns. Ets un crack.

    ResponElimina
  2. Boníssim. Com a l'Anna Maria a mi també m'encanta l'ús que fas de la intertextualitat. Enhorabona!

    ResponElimina