dilluns, 16 de maig de 2011

JARDÍ, FRAGMENTS TEMPORALS (Un microrelat de Lluís Julián Barrachina)

Quan el jardiner hi és cava, pasta, planta, emparra, lliga, arrenca, talla, cull i guarda. Tot és tràfec, soroll i moviment. Per això quan es retira el silenci esdevé amo i senyor. Primer una pausa, la natura s’assegura que, per fi, s’ha quedat sola, que la frenètica activitat humana ha acabat. Després comença el ball.

A la part de la solana unes abelles, ingràvides, brunzeixen de flor en flor. La delicada vibració de les ales s’escampa com una remor hipnòtica per tot el jardí. Mentre, una sargantana trepa per la calenta paret de maons i s’estintola al sol. Resta immòbil, satisfeta, i només de tant en tant obre i tanca els ulls endormiscats. Per sobre seu unes papallones, silencioses, trenen una dansa nupcial de blancs i grocs.

Un ventijol escampa la flaire delicada del romaní i la lavanda.

Per les lloses aspres i seques avança una processó de formigues a la recerca de les llavors seques que cauen d’un matoll. De tornada cadascuna porta una llavor groguenca molt més gran que ella mateixa i dues col·laboren per arrossegar-ne una altra d’immensa. Passen pel costat d’una llagosta que, espantada, d’una gambada prodigiosa se’n va a l’altra banda del jardí entre les ombres dels arbustos i de les plantes enfiladisses. Allà, per la terra humida i olorosa, proliferen insectes en busca de menjar. Un cargol tasta l’amargantor d’una fulla de didalera, un cuc llefiscós avança cec i, a poc a poc, es capbussa terra endins i desapareix. Marietes, talladits, escarabats, s’afanyen a buscar menjar entre la fullaraca que es va convertint en humus. La llagosta salta altre cop, aterra a la branca d’un rosal i allà camina amb parsimònia, mantenint l’equilibri amb facilitat absoluta. De sobte un ocell es deixa caure, caça la llagosta, s’enlaira i desapareix. La vida i la mort en un breu vol. Molt amunt, majestuoses, les gavines filen camins blancs entre el blau. A l’estany artificial uns capgrossos apàtrides s’esforcen en créixer.

Un nan, plantat al bell mig de jardí i pintat de ridícules coloraines, somriu i s’ho mira tot amb indiferència.


La il·lustració és "Paisatge de jardí italià" de Gustav Klimt, 1913.



Lluís Julián Barrachina, barceloní de 51 anys, és metge, està casat, té dues filles i un hàmster. Farà ara quatre anys començà a escriure contes, un fet que per a sorpresa de tots, inclòs ell mateix, s’ha convertit en una vocació exigent i obsessiva que li ocupa el poc temps lliure que té. El setembre del 2010 va sortir publicat el seu primer llibre “Tretze històries entre insòlites i fantàstiques” (Publicacions Abadia de Montserrat) premi Armand Quintana 2009 de Calldetenes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada