En Carles estava a l’antípoda del que s’entén per un súperheroi. Prim com un filferro, desmanegat i amb set diòptries per ull, imaginar-lo entatxonat dins d’un d’aquells pijames amb capa que caracteritzen als del gremi del superheroinat garantia més rialles que una esnifada d’òxid nitrós. Però en Carles era un superheroi.
Tot fou producte de la juxtaposició de dos esdeveniments inusuals en el microcosmos de la seva vida: un llamp entrant per la finestra d’un gimnàs i la seva presencia en un d’aquests locals. S’informava de les tarifes, fart de ser un nyicris, quan la descàrrega l’impactà a traïció. Una persona normal s’hauria mort. A ell, li donà el que vulgarment coneixem com superpoders. El convertí en Wishman (un superheroi que es faci respectar ha de tenir un nom anglès, que acabi en “man”), l’home que feia realitat qualsevol dels seus desigs.Decidit a exercir, desitjà un vestit d’heroi i es trobà abillat amb un pijama brillant, de color mandarina llampant. Entusiasmat, sortí al carrer decidit a fer el bé a tort i a dret. Només posar el peu a la vorera, una moto que passava per un bassal i li va posar l’uniforme perdut d’aigua bruta. Instintivament, desitjà:
–Així t’estavellis contra un tràiler!
Un segon després, la moto impactava contra un camió sorgit del no res. L’explosió fou tan forta que el casc del motorista aparegué a la punta del dit de l’estàtua de Colón. I llavors, per un instant fatal, el pobre Wishman, superheroi novell, desitjà morir-se...
Jordi Solé (Sabadell, 1966) és llicenciat en Ciències de la Informació. Ha col·laborat amb El Periódico, La Vanguardia, El Independiente i la revista Fotogramas. Ha estat director en cap de Fantastic Magazine i director de la revista Club Disney. És col·laborador habitual de programes de televisió (TV3, 8TV) i ràdio (RAC-1). És autor dels llibres “Telemanía” (Salvat, 1999), “Vudú” (Drac, 2006) –guanyador del V Premi Joescric–, “Hijo de dioses” (Pàmies, 2010) i “Barcelona Far West” (Pàmies, 2010).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada