VENJANÇA DE VENUS (Un microrelat de Júlia Bacardit)

-->

Les panxes dels nois es van posar grosses després de nou mesos. I els que havien estat més vius, els folladors sense escrúpols sempre reticents a l'ús del condó, perseguien ara les culpables que els havien fet allò amb llàgrimes als ulls, entre rabiosos i desesperats. Els veies passejant pel carrer i eren ànimes en pena, gàngsters que arrossegaven cotxets, quillos que canviaven bolquers al bar, paletes que s'enduien nen i cotxet a l'obra, taxistes, futbolistes, violadors, directors d'empresa que guardaven els nounats en calaixos i que en moments de crisi s'abocaven daltabaix dels seus despatxos amb vistes al mar. Al món tot eren pares solters atrafegats que buscaven una dona que els ensenyés què coi fer amb la criatura, que els cuidés, que els estimés, que es quedés amb ells i el nen (o nens, perquè el més semental ara tenia bessonada) per sempre.

Júlia Bacardit (Barcelona, 1991) és periodista, lletraferida i cantant de blues amateur. Quan calia també va anar a la Universitat i es va graduar en Humanitats. 

FINESTRES (Un microrelat d'Elisenda Solsona)

Al cap d'un quart d'hora d'haver trucat, ha arribat l'ambulància.

Ha derrapat i ha aparcat al jardí.

(Totes les flors trepitjades)

Han pujat corrents per les escales mentre es posaven els guants.

Els hem explicat com havia ocorregut tot i han aixecat amb una pinça quirúrgica la persiana i han examinat si la pupil·la de la nostra habitació es dilatava o es contreia.

No ens cal el diagnòstic: nosaltres ja fa temps que intuïm que la casa ha deixat de respirar.

És estiu i cada dia hi fa més fred.

Microrelat inclòs al recull Cirurgies (Voliana, 2016).

Elisenda Solsona Margarit (Olesa de Montserrat, 1984) és llicenciada en Humanitats i Comunicació Audiovisual i ha realitzat diversos cursos d’escriptura a l’Obrador de la Sala Beckett i a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Compagina la docència amb l’escriptura. Ha publicat el recull de microrelats poètics Cirurgies (Voliana Edicions), i ha participat en el recull de relats “Enllaçar-se i altres embolics” (elpoblet edicions) i en “Passió pel conte” (Voliana Edicions). També ha col.laborat en l’escriptura de lletres de cançons dels discos del cantautor Pol Fuentes (PICAP), així com en diversos projectes audiovisuals i teatrals. 

ENLLOC (Un microrelat de Maribel Gutiérrez)

Un any més, Ses majestats han passat de llarg. A l’entrada, una mica de pa sec, quatre galetes, uns gots d’aigua glaçats i quatre velles sabates desaparellades que s’esguarden tot esperant la màgia que ha de venir, una màgia —diuen— que passa pertot arreu, però que no apareix per enlloc.

“Pare, creus que el GPS pot trobar les cabanes abandonades enmig del bosc?”

Maribel Gutiérrez (Granollers, 1967) és llicenciada en Filologia catalana per la Universitat de Barcelona i Màster en Pertorbacions del llenguatge i l’audició per la mateixa universitat. És cofundadora i una de les veus principals del projecte EnVeuAlta, per escoltar literatura. El seu relat Còdols va ser finalista en el concurs de narrativa breu 2017 convocat pel diari El9Nou. L'any 2018 va guanyar la categoria de microrelat en català del concurs de la Microbiblioteca de Barberà.

AUTORETRAT AMB MINÚCIES (Un microrelat d'Eduard Ribera)

La lupa reposa sobre la taula. L’escriptor analitza cada paraula minuciosament, com resseguint els seus porus semàntics, a la recerca d’una exactitud mai prou assolida. La realitat sovint escapa a la precisió del lèxic, pensa. Potser perquè el món és cada cop més imprecís, més difuminat, més inhòspit i més aspre. I després també passa que les paraules -com les persones- acaben morint; algunes d’avorriment, altres d’asfíxia i les més desemparades d’inanició, perquè s’han quedat òrfernes d’un referent que les sustenti.

Eduard Ribera (Balaguer, 1965) és escriptor i filòleg. Premi de Narrativa Ciutat de Balaguer 1987 per “La casa per la finestra” (Ajuntament de Balaguer, 1988). També ha publicat “El mite de la darrera llàgrima” (La Impremta, 1995) i “Oficis específics” (Ed. Ribera & Rius, 1996. Finalista dels Premis Octubre 1993). Des de març de 2005 manté “L’Escriptori”, amb el qual va obtenir el Premi Vila de Martorell 2009 al millor bloc. És autor d'“A que no! 99 exercicis d’estil” (Premi Lleida de Narrativa, 2009) i la novel·la breu “La vida assistida” (Premi “Ciutat de Mollerussa 2011”).

INSTRUCCIONS PER ATRACAR UN TAXISTA A LA NIT (Un microrelat de Núria Tort)

Si ets dretà, compra una navalla que estigui afilada. No cal que sigui molt grossa, que et càpiga bé a la butxaca dels pantalons, i que es plegui bé, que no s’obri sola (que quan seguis no et punxis un ou).

Busca un amic o conegut amb problemes econòmics. No li diguis què vols fer, digue-li que el convides a prendre alguna cosa. Que l’amic no sigui excessiu: ni excessivament fort ni simpàtic ni imbècil, ni molt tou ni molt violent.

Posa’t una samarreta neta i pentina’t, que no semblis un desgraciat, afaita’t si en tens l’oportunitat, agafa una bossa o una ronyonera, i surt amb l’amic a prendre tres o quatre copes. No deixis que l’amic s’emborratxi massa o et sortirà car perquè perdrà la força. Tu beu menys que ell, ja ho celebraràs demà.

Camineu fins a una gran avinguda i pregunta a l’amic què faria amb sis-cents euros. Escolta’l (et servirà més endavant). Fes bona cara quan passi un taxi. Atura’l. No cal que et miris el taxista. És igual si el teu amic és un nyicris cagat. És igual si el taxista en fa dos com tu. Tu obre la porta i empeny l’amic perquè entri primer, que s’assegui darrere del conductor, i després entres tu, tots dos al seient del darrere. Digues que voleu anar a l’Hospitalet, a Cornellà, qualsevol destí dins l’àrea metropolitana. Espera’t que arribeu a la carretera i el taxista es cordarà el cinturó. Estigues a l’aguait fins al moment en què faci girar el volant, miri pel retrovisor o es distregui amb un cartell lluminós i llavors desenganxa el cul del seient i amorra’t al conductor per l’esquena; amb la mà esquerra tibes fort el cinturó fins que quedi travat i amb la mà dreta li poses la navalla al coll. Espera’t que el teu amic acabi de cridar què fots, però què fots, t’has tornat boig. No et distreguis amb els crits, no afluixis el cinturó. Respira a fons i respon-li a l’amic amb veu calmada. Recorda-li el que volia fer amb sis-cents euros. Digue-li que només ha d’aguantar cinc minuts la merda de cinturó. Si el taxista es queixa, prem-li el coll amb la navalla, no massa fort si encara sou a carretera, i digue-li que si es belluga el mataràs. Quan el teu amic travi el cinturó, aguanta la navalla amb la mà esquerra i amb la dreta estira els diners. Si el taxista no te’ls dóna, crida-li per primera vegada, dóna’m la pasta, collons. Guarda’t els diners a la ronyonera. Digue-li que aturi el taxi i espera’t que el teu amic obri la porta. Clava la navalla al coll del taxista (si no li claves no correràs prou ràpid per esquivar el taxi pocs segons després, quan intenti atropellar-te) i surt cagant llets.

Si ets esquerrà, busca el cotxe d’un futur ex-amic, un mapa i un ganivet de tallar pernil serrà.

Núria Tort és diplomada en Educació Social i llicenciada en Comunicació Audiovisual. Ha publicat “En Juli i la màquina empassa-colors” (Premi Mercè Llimona 2009), “Plou i fa sol, les Brunes es pentinen” (Recull Premi ‘Vet aquí un gat’ 2010) i algun conte a Cavall Fort. L’any 2016 va quedar segona al premi Núvol de contes amb “Instruccions per atracar un taxista a la nit”.