PODER (Un microrelat de Carles Castell Puig)

Després d'una vida de treball, l'informe que té entre les mans l'omple de satisfacció. Aixeca els ulls vers el finestral i repassa tant l'excepcional vista des de la planta vintena de l'edifici corporatiu com els esforços titànics que ha hagut de fer fins arribar a la situació actual.

Amb un cop de cap esbandeix el passat i torna la mirada als papers. No pot evitar un nou somriure. Les fusions, absorcions i altres negocis més tèrbols l'han permès assolir una quota de mercat impensable en aquest món. És a dir, en l'actualitat tothom, tret de quatre sentimentals, es comunica, compra, s'informa, controla els aparells, gaudeix del lleure i gairebé respira a través de la seva plataforma digital i totes les aplicacions associades.

Això el fa poderós, molt poderós. I la persona més rica de la Terra, és clar. Però això no és una qüestió de diners. Fora massa vulgar.

Eixampla el somriure i fa el gest que porta tant de temps somiant. Agafa el telèfon que té damunt la taula, a la seva dreta —un aparell analògic, amb fil, dels que s'utilitzaven quaranta anys enrere— i prem una tecla. Al moment, despengen a l'altre extrem de la línia. Llavors, només diu una paraula: Endavant.

Carles Castell Puig (Reus, 1962) és Doctor en Biologia i treballa a l’administració pública en el camp de la conservació dels espais naturals. Part del seu temps lliure el dedica a escriure relats curts. L’any 2008 el seu recull de contes satírics I... va guanyar el Premi Jaume Maspons i Safont, de Granollers. Des de llavors, diversos relats han estat guardonats i publicats en reculls col·lectius. El seu últim llibre és Relacions molt relatives (Voliana, 2014), finalista del Premi El Lector de l'Odissea 2013.

L'HEROI DEL PIJAMA (Un microrelat de Marta Finazzi)

Es deia Begur Serra i tothom li deia que tenia nom de poble. Havia arribat al poder judicial per la inèrcia de l’herència, però s’arrossegava pels passadissos de la llei com si ell també fos culpable. Tancat en un despatx oblidat de la gran ciutat que semblava una capsa de sabates, somiava que la vida era més que una masmorra de codis i normes. Malgrat tot, cada nit, quan el rellotge marcava les 23.23 h, les reixes del seu secret s’obrien de bat a bat i casa seva s’inundava de l’olor de mar que el perseguia des que va néixer. En aquell precís instant, s’aixecava de cop i, amb el pijama de quadres vermells com a uniforme nocturn, es precipitava al món des del balcó. En un vol lliure, sense tarifes ni trampes perquè els superherois treballen de franc. De nit, només era l’agent 55, perquè el cinc era el seu número de la sort, les lletres del seu nom, del seu cognom. Quan es despertava, l’advocat mai no recordava res de res perquè els somnàmbuls no tenen memòria, com si els primers rajos de sol engolissin l’heroi del pijama. Begur Serra no sabia per què, però cada matí tot feia olor de mar.

Marta Finazzi Martínez (Girona, 1981) és llicenciada en humanitats i una apassionada de la literatura des de ben petita. Ha guanyat diversos premis literaris passant pels relats curts, els microrelats i el gènere epistolar i acaba de guanyar el II Premi de Microrelats Sol de Otoño. Publica el blog Fanalets salvatges.

PRODUCTES DE PROXIMITAT (Un microrelat de Josep Sampere)

A primera vista, per dir-ho així, semblava un d’aquells restaurants alternatius en què sopaves a les fosques amb el propòsit pedagògic d’endevinar què tenies al plat. Malgrat les aparences, però, els que hi havien estat insinuaven que era una experiència radicalment diferent. Ho insinuaven, dic, perquè el dret d’admissió exigia el jurament de no revelar cap detall del menú ni de la posada en escena. Un menú, insinuaven amb reticència, que et permetia gaudir d’un maridatge mai vist del sentit del gust amb el del tacte.

A primera vista, em va fer l’efecte que el primer i únic plat consistia en una ració modesta de pernil. Al cap de quatre bocinets temptatius, però, em vaig adonar que era el pernil més melós i exquisit que havia tastat mai. Es desfeia literalment a la boca, com el cos de Crist, i t’hi deixava un regust absolutament diví, com si m’haguessin servit un carpaccio fet amb la carn de l’anyell de Déu.

Quan ja me n’havia menjat dos talls, vaig notar que la persona que tenia al davant em premia i m’estirava el braç per fer-me anar cap a ell. Cap a ella, més aviat, ja que la mà se’m va enfonsar de sobte en un parells de pits grossos i molsuts. Una fusió de sexe anònim amb gastronomia? Era aquell el gran secret? Segurament que sí, misteri resolt, ja que la dona invisible em va començar a recórrer la cuixa amb el peu, per sota la taula. El maridatge del pernil amb el sexe imminent em van produir esgarrifances voluptuoses, que em van empènyer a descalçar-me i allargar la cama per anar escalant la cuixa molsuda i melosa com el pernil que se’m fonia a la boca, fins que el peu, un cop a l’entrecuix, se’m va estimbar de sobte en un buit imprevist i imprevisible.

Perquè per més que insistís, per més que la busqués, només vaig trobar una cama. L’altra s’havia fos.

Josep Sampere i Martí és coautor, amb Antonio Ortí, de Leyendas urbanas, un estudi desenfadat però rigorós sobre el folklore contemporani. L’any 2004 va obtenir el premi Vaixell de Vapor per El Mar de la Tranquil·litat, i el 2008 el premi Barcanova per El pou darrere la porta. Ha escrit novel·les juvenils força atípiques, com ara 32 d’octubre, El dimoni de la tarda (finalista del Gran Angular 2007) La nit dels ocells transparents i Sis cors a l’altra banda del mirall. Entre els gairebé dos-cents títols que formen el seu currículum de traductor, figuren obres de Zigmunt Bauman, Philip K. Dick i nombroses sèries infantils celebèrrimes com El Capità Calçotets i Molly Moon. La seva última novel·la publicada és Aquesta nit no parlis amb ningú (Males Herbes, 2015).

OPERACIONS DE CANVI D'ESPÈCIE (Un microrelat de Laia Prat)

Abans no van aconseguir que les operacions de canvi d'espècie fossin factibles, les minories humanoanimalistes van ser durament perseguides o, pel cap baix, absolutament ignorades durant segles. Qui havia nascut sentint-se, posem per cas, gosset, lleó o una vaca, Bos primigenius taurus, no podia fer més que portar-ho en secret i mirar de compatibilitzar els seus instints de bordar, esquarterar una presa o ésser munyit, amb la seva condició d'ésser humà i les normes de comportament social que se li sobreentenien.

Les primeres reivindicacions públiques no van aparèixer fins passat el segle XXII a San Francisco i no va ser fins a mitjan segle XXIII que van aconseguir ser reconeguts legalment. Avui en dia, però, encara persisteix el debat de si ha de ser la seguretat social qui costegi aquest tipus d'intervencions.

Microrelat finalista del Concurs de la Microbiblioteca de Barberà del Vallès 2014-15

Laia Prat Garcia. Nascuda a Barcelona l’any 1982, actualment viu a Sant Quirze del Vallès. És antropòloga de formació i treballa com a professora. També dinamitza tallers d’escriptura per a persones adultes, i per a infants a biblioteques i escoles. Escriu narrativa i poesia, i aquest 2016 ha publicat el seu primer poemari Al revers del tapís (Viena Edicions, 2016), guanyador del XXIè Premi Joan Llacuna de la Ciutat d’Igualada.

LA JUSTÍCIA SOCIAL (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

De tant robar als rics per donar-ho als pobres, els pobres es van anar fent rics, i Robin va decidir robar a aquells nous rics per donar-ho als nous pobres, que van començar a enriquir-se una altra vegada i al final tot va tornar a ser, si fa no fa, com abans.

Microrelat inclòs al llibre Les mil i una (Témenos,2015).