PROPIETAT COMMUTATIVA (Un microrelat de Susana Camps)

Del tiet Dimas deia el meu pare que era un tros de cabró, però la tieta Elvira aclaria que no: que era un cabró sencer. Les esposes sempre tenen una visió més àmplia que els germans. De fet nosaltres en teníem un bon record, del tiet. Quan venia a casa portava unes bosses de caramels violetes que guardàvem al calaix de la tauleta de nit, per menjar-los amb delit. També sabia fer jocs de mans: se seia davant la taula, desplegava el mocador davant del got de vidre, i quan apartava el mocador el got havia desaparegut. O bé feia veure que ens treia cinc duros de darrera la orella i ens el regalava.

Tenia la mateixa traça a ensarronar les dones. La tieta Elvira ho sabia, com també que no eren vertaderes amants sinó amors platònics. Però l’avergonyia que portés les conquestes davant l’altar i les abandonés a l’últim instant, perquè després tothom n’anava ple i ella ho passava igual o pitjor que l’agreujada. Totes quedaven embadalides per aquell home tan bo i simpàtic, innocent i romàntic com mai havia estat a casa. Amb ella era inhòspit, rancuniós i violent. A la tieta Elvira la imaginació –que és molt mala companya de les nits de vetlla– li despentinava els pensaments i, mentre voltava insomne sobre la coixinera, li xiuxiuejava que no havien tingut fills per alguna cosa.

Aquella vida de parella incompleta, que el tiet completava de manera il·lusòria, va anar fent niu en el cos patidor de l’Elvira i, un dia, en el secret de la cuina però amb la indiscreció de les nostres oïdes infantils, vam sentir que havien hagut de buidar-la.

La notícia ens va travessar el cor i la imaginació. La tieta, buida! Vam deduir que aquell era el motiu que ell es busqués una vida més plena. I, en passar els anys, vam anar cargolant causes i efectes, feliços i anissos, panellets i panellons, i vam decidir que la del tiet Dimas era, de fet, la fugida més convenient quan es tenia al costat una dona tan trista, amargada i buida.

La fotografia és d'Alexey Titarenko

Susana Camps va néixer a Barcelona, va estudiar Filologia i es va doctorar en Traducció. Ha publicat relats, crítiques literàries, la novel·la “El sueño robado” (Montesinos), l’assaig “La literatura fantástica y la fantasía” (Mondadori) i un llibre sobre aspectes tipobibliogràfics del Tirant lo Blanch. Ha publicat el llibre de microrelats Viaje imaginario al archipiélago de las Extinta (Talentura, 2013).

SELF-MADE MAN (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

L'enginyer Jules Bonnard (1945-2000) va construir una màquina del temps que va transportar-lo al París ocupat pels alemanys. Va unir-se a la resistència francesa, va ser perseguit per la Gestapo, va tenir un idil·li apassionat amb una partisana i va ser testimoni de com les forces d'alliberació aliades entraven pels Champs-Élysées.

Però l'èxit de l'aventura no va ser complet: en tornar, la seva mare agonitzava i abans de morir li revelava un secret: Jules no era fill biològic del senyor Bonnard, sinó d'un atractiu camarada de la Résistance. “Un malparit que va desaparèixer després de deixar-me prenyada”.

Microrelat escrit per participar al Concurs "Cronoviatge" organitzat per Fantàstik i l'editorial Males Herbes.

EL GALL (Un microrelat de Raquel Casas Agustí)

Quan va treure les dues pistoles per desfer-se'n sense que ningú la veiés, el seu company d'aventures va pressentir que si les trobaven en un simple contenidor verd abans que ells enfilessin l'autopista, sabrien que havia estat ella, que ella havia disparat al gall fins matar-lo.

Eren les deu del matí i continuava fosc pertot arreu ja que el gall encara no havia cantat.

Raquel Casas Agustí (Vilanova i la Geltrú, 1974) és Llicenciada en Filologia Hispànica i Doctorada en Literatura Espanyola del s. XX. És professora de Llengua i Literatura a l’INS Montgròs de Sant Pere de Ribes. Ha rebut diversos premis literaris, sobretot de poesia. Ha publicat “Astrolabi” (El Cep i la Nansa, 2006), “Les randes del Paradís” (Editorial Moll, Premi Vila de Lloseta 2007), “Que no torni i altres contes” (Cossetània Edicions, 2oo8; Premi Tinet de Narrativa Curta 2007) i “La dona bilingüe” (Viena Edicions, 2008; premi Betúlia de Poesia de Badalona 2008). Podeu consultar el seu bloc personal: llengua de gat

L'ENCÀRREC (Un microrelat de Jesús M. Tibau)

Massa anys al cos de policia per veure, frustrat, com un jove sergent li passa davant. Té el telèfon de molts assassins; alguns, discrets.

Natural de Cornudella de Montsant (1964) i resident a Tortosa, Jesús M. Tibau ha publicat  els reculls de contes “Tens un racó dalt del món” (2001), “Postres de músic” (2005) (Premi Marià Vayreda), “El vertigen del trapezista” (2008), “Una sortida digna” (2009), “I un cop de vent els despentina” (2011) i "El noi del costat del padrí" (2014). El seu bloc “Tens un racó dalt del món” va guanyar el Premi Blocs Catalunya de la Generalitat de Catalunya i Premi Lletra de la UOC (2009).

L'AMANT (Un microrelat de Mercè Bagaria)

Ell és un amant persistent, incapaç de conformar-se amb un instant de repòs; un amant que necessita recórrer constantment el territori que sap que li pertany gràcies a algun contracte mai no escrit; un dèspota que no et deixa passar ni la pinta. Prova-ho i els seus dits t’escabellaran amb l’exaltació de qui desfà els rínxols i, de pas, els pensaments. Ai de tu si alimentes la idea d’allunyar-lo, a ell que tot ho sap! Ai de tu, perquè es revoltarà i t’esgarraparà fins que sentis com se t’esquinça la carn de mica en mica. Deixa’l fer i s’entretindrà a descordar-te el vestit, sigui llarg, curt, cenyit, escotat, això tant li fa. Les cremalleres el fascinen, les obre lentament i et ressegueix la columna, s’hi endinsa com si explorés un paratge inconegut, com si es volgués aixoplugar entre les costelles. Les cames han de ser al seu abast, per apamar-les i prémer-les amb força, per delectar-se amb la tibantor de les cuixes, amb el foc que traspuen. Llavors les separa i s’abriva, i tot d’una t’arramba a qualsevol lloc, que per això no té manies, i et clava la sageta i no permet cap mena d’oposició. Furga una estona. Et masega, et mossega amb delit... Panteixa. Tal vegada, espera una queixa que no ha d’arribar. Absurd seria provocar-lo. És llavors quan t’obliga que el miris cara a cara, quan et cerca a l’esguard un prec que et delati. El complauria tant trobar-lo! Aguanta un instant més i, després, estén per dins la metzina que et fa xisclar i que et porta a l’abisme. Sents la temptació de dir que s’aturi, que ja n’hi ha prou, que t’alliberi... Però alguna fibra de tu, que no saps on s’amaga, conserva un xic de dignitat i et jures que no defalliràs per més extenuada que estiguis, així et prengui la vida aquest amant implacable, aquest maleït dolor.

Il·lustra el microrelat "Les amants" (1928) de René Magritte.

Mercè Bagaria (Barcelona, 1954) és filòloga. Ha fet de professora, periodista, lectora editorial i correctora. Forma part del grup Setze Petges. Els seus relats es poden llegir als reculls “Setze petges” i “Edició especial”, en altres publicacions col·lectives i a la web de Relats en Català, on fa servir el pseudònim de Frèdia. Podeu seguir-la també al bloc La Vida Breu.