EL REQUISIT (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Considerava que ja havia arribat l'hora que la seva ciutat li dediqués un monument. Per això se'n va anar a veure l'alcalde. Li va exposar els seus mèrits —que no eren pocs— i l'alcalde hi va estar d'acord, només faltaria, era un privilegi per la ciutat —o més ben dit, una obligació moral— distingir els seus fills il·lustres. Van acordar terminis, van encaixar mans, van brindar amb una copa de xampany.

L'endemà, un escultor va visitar-lo per fer un motlle de la cara i convenir una postura que el dignifiqués davant la posteritat: un posat vagament marcial, la barbeta alçada, la mirada desafiadora mirant l'horitzó, el pit inflat, els braços en un gest dinàmic, inquiet.

El dia abans de la inauguració de l'estàtua, dos funcionaris de l'ajuntament el van visitar. Un era gras, l'altre, molt prim. El gras carretejava un maletí. «És un tràmit enutjós, senyor», va anunciar el prim. Les estàtues commemoratives exigien un requisit. La normativa era estricta en aquells assumptes i no admetia excepcions. «Per molt que ens dolgui, ens devem al compliment de les ordenances que regeixen el nostre municipi i a tot allò que...» Al gran home la xerrameca l'enfarfegava —ell era un home d'acció— i va interrompre aquella tabarra: «Me'n faig el càrrec: els rigors de la burocràcia! Procedim, senyors, i no perdem més temps». El prim va somriure, alleujat, complagut per una bona predisposició que l'honorava i que, es permetia puntualitzar, no era corrent en casos similars. L'homenatjat va esbufegar.

Llavors el gras va obrir el maletí. La glòria local esperava que contingués paperassa —expedients, certificats, declaracions, contractes amb clàusules per signar—, però a dins només hi havia un ganivet de carnisser. El funcionari gras va sostenir-lo pel mànec i va dedicar al prohom un somriure que volia ser tranquil·litzador. «No patirà gens», va assegurar. «Soc molt eficient.»

Jordi Masó Rahola (Granollers, 1967) és pianista i escriptor. És autor d'Els reptes de Vladimir (2010, Témenos 2018), Catàleg de monstres (Marcòlic-Alpina, 2012), Les mil i una (Témenos, 2015), Polpa (Males Herbes, 2016) i La biblioteca fantasma (Males Herbes, 2018). Acaba de publicar la novel·la L'hivern a Corfú (Males Herbes, 2019).

VENJANÇA DE VENUS (Un microrelat de Júlia Bacardit)

-->

Les panxes dels nois es van posar grosses després de nou mesos. I els que havien estat més vius, els folladors sense escrúpols sempre reticents a l'ús del condó, perseguien ara les culpables que els havien fet allò amb llàgrimes als ulls, entre rabiosos i desesperats. Els veies passejant pel carrer i eren ànimes en pena, gàngsters que arrossegaven cotxets, quillos que canviaven bolquers al bar, paletes que s'enduien nen i cotxet a l'obra, taxistes, futbolistes, violadors, directors d'empresa que guardaven els nounats en calaixos i que en moments de crisi s'abocaven daltabaix dels seus despatxos amb vistes al mar. Al món tot eren pares solters atrafegats que buscaven una dona que els ensenyés què coi fer amb la criatura, que els cuidés, que els estimés, que es quedés amb ells i el nen (o nens, perquè el més semental ara tenia bessonada) per sempre.

Júlia Bacardit (Barcelona, 1991) és periodista, lletraferida i cantant de blues amateur. Quan calia també va anar a la Universitat i es va graduar en Humanitats. 

FINESTRES (Un microrelat d'Elisenda Solsona)

Al cap d'un quart d'hora d'haver trucat, ha arribat l'ambulància.

Ha derrapat i ha aparcat al jardí.

(Totes les flors trepitjades)

Han pujat corrents per les escales mentre es posaven els guants.

Els hem explicat com havia ocorregut tot i han aixecat amb una pinça quirúrgica la persiana i han examinat si la pupil·la de la nostra habitació es dilatava o es contreia.

No ens cal el diagnòstic: nosaltres ja fa temps que intuïm que la casa ha deixat de respirar.

És estiu i cada dia hi fa més fred.

Microrelat inclòs al recull Cirurgies (Voliana, 2016).

Elisenda Solsona Margarit (Olesa de Montserrat, 1984) és llicenciada en Humanitats i Comunicació Audiovisual i ha realitzat diversos cursos d’escriptura a l’Obrador de la Sala Beckett i a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Compagina la docència amb l’escriptura. Ha publicat el recull de microrelats poètics Cirurgies (Voliana Edicions), i ha participat en el recull de relats “Enllaçar-se i altres embolics” (elpoblet edicions) i en “Passió pel conte” (Voliana Edicions). També ha col.laborat en l’escriptura de lletres de cançons dels discos del cantautor Pol Fuentes (PICAP), així com en diversos projectes audiovisuals i teatrals. 

ENLLOC (Un microrelat de Maribel Gutiérrez)

Un any més, Ses majestats han passat de llarg. A l’entrada, una mica de pa sec, quatre galetes, uns gots d’aigua glaçats i quatre velles sabates desaparellades que s’esguarden tot esperant la màgia que ha de venir, una màgia —diuen— que passa pertot arreu, però que no apareix per enlloc.

“Pare, creus que el GPS pot trobar les cabanes abandonades enmig del bosc?”

Maribel Gutiérrez (Granollers, 1967) és llicenciada en Filologia catalana per la Universitat de Barcelona i Màster en Pertorbacions del llenguatge i l’audició per la mateixa universitat. És cofundadora i una de les veus principals del projecte EnVeuAlta, per escoltar literatura. El seu relat Còdols va ser finalista en el concurs de narrativa breu 2017 convocat pel diari El9Nou. L'any 2018 va guanyar la categoria de microrelat en català del concurs de la Microbiblioteca de Barberà.

AUTORETRAT AMB MINÚCIES (Un microrelat d'Eduard Ribera)

La lupa reposa sobre la taula. L’escriptor analitza cada paraula minuciosament, com resseguint els seus porus semàntics, a la recerca d’una exactitud mai prou assolida. La realitat sovint escapa a la precisió del lèxic, pensa. Potser perquè el món és cada cop més imprecís, més difuminat, més inhòspit i més aspre. I després també passa que les paraules -com les persones- acaben morint; algunes d’avorriment, altres d’asfíxia i les més desemparades d’inanició, perquè s’han quedat òrfernes d’un referent que les sustenti.

Eduard Ribera (Balaguer, 1965) és escriptor i filòleg. Premi de Narrativa Ciutat de Balaguer 1987 per “La casa per la finestra” (Ajuntament de Balaguer, 1988). També ha publicat “El mite de la darrera llàgrima” (La Impremta, 1995) i “Oficis específics” (Ed. Ribera & Rius, 1996. Finalista dels Premis Octubre 1993). Des de març de 2005 manté “L’Escriptori”, amb el qual va obtenir el Premi Vila de Martorell 2009 al millor bloc. És autor d'“A que no! 99 exercicis d’estil” (Premi Lleida de Narrativa, 2009) i la novel·la breu “La vida assistida” (Premi “Ciutat de Mollerussa 2011”).