JOGUINES (Un microrelat de Mercè Moreno Montañés)

Obre els ulls i veu els vidres entelats. Corre a la finestra i comença a dibuixar amb desfici: un cotxe, un avió, un tren, un gos...

De sobte, sent les passes de la mare, tanca les noves joguines a l’armari i se’n torna al llit. Fa veure que dorm mentre prega que el gos no comenci a bordar.

Mercè Moreno Montañés. Sóc nascuda a Lleida i filla adoptiva de Llinars del Vallès. He dedicat gran part de la meva vida a reeducar i ensenyar llenguatge als més menuts. Sempre m’acompanya el desig d’escriure perquè l’escriptura és la manera que tinc de comprendre i transformar el meu dia a dia. He publicat alguns relats en reculls col·lectius. Pertanyo al grup d’escriptura Pasta de Full de Cardedeu.

IMPERMEABLE (Un microrelat de Jesús M. Tibau)

En sortir de casa veu sang al pany de la porta. Encara deu ser fresca, perquè s'embruta la mà. Un fet així hauria de trasbalsar la rutina d'una bona empenta, i esborrar els pensaments que cada matí et porten del llit a la feina. Hauria... Es torca amb el mocador de butxaca. Torna a entrar a casa sense fer soroll; encara no s'ha aixecat ningú. Agafa una baieta, la mulla, neteja amb cura les restes de sang i ho eixuga tot amb un drap net que li ha costat de trobar, en una lleixa damunt de la rentadora. Fa un cop d'ull a la porta, a la barana, a les escales, per si veu alguna gota que pugui delatar la trajectòria fins a casa seva. Tot sembla net. S'assegura que cap veí no l'ha vist i que, d'aquesta manera, restarà immaculat el seu bon nom. Fica la baieta i el drap dins d'una bossa d'escombraries que s'enduu per tal de no deixar rastre. No troba ningú a l'ascensor, ni a l'entrada de l'edifici. Millor. Quan llença la bossa al contenidor se sent alleugerit, amb ànims de continuar endavant la vida, sense que res trontolli.

En passar per davant del quiosc, es fixa en els titulars dels diaris: catàstrofes naturals, violència domèstica, vagues, dures declaracions d'algun dirigent polític, un gol a l'últim minut que dóna la classificació per a la ronda següent... Notícies del món exterior que amenacen de sotragar la seva llar. Cal anar amb cura si no vols esquitxar-te.

Microrelat inclós al llibre El noi del costat del padrí (Cossetània, 2014).

Natural de Cornudella de Montsant (1964) i resident a Tortosa, Jesús M. Tibau és Mèrit de les lletres ebrenques 2013 i ha publicat  els reculls de contes Tens un racó dalt del món (2001), Postres de músic (2005) (Premi Marià Vayreda), El vertigen del trapezista (2008), Una sortida digna (2009), I un cop de vent els despentina (2011), El noi del costat del padrí (2014) i No és la derrota sinó el vent (2016), la novel·la El nostre pitjor enemic (2016) i el volum de poesia La pluja ha vessat milions de núvols abans (2016) El seu bloc “Tens un racó dalt del món” va guanyar el Premi Blocs Catalunya de la Generalitat de Catalunya i Premi Lletra de la UOC (2009).

ESCARABAT (Un microrelat de Raquel Casas Agustí)

Com que em vaig quedar sola a la barra, el barman em va confessar que sabia dir escarabat en 56 llengües, 15 de les quals eren romàniques. 

Raquel Casas Agustí (Vilanova i la Geltrú, 1974) és Llicenciada en Filologia Hispànica i Doctorada en Literatura Espanyola del s. XX. És professora de Llengua i Literatura a l’INS Montgròs de Sant Pere de Ribes. Ha rebut diversos premis literaris, sobretot de poesia. Ha publicat “Astrolabi” (El Cep i la Nansa, 2006), “Les randes del Paradís” (Editorial Moll, Premi Vila de Lloseta 2007), “Que no torni i altres contes” (Cossetània Edicions, 2oo8; Premi Tinet de Narrativa Curta 2007) i “La dona bilingüe” (Viena Edicions, 2008; premi Betúlia de Poesia de Badalona 2008). Podeu consultar el seu bloc personal: Llengua de Gat

6 ANYS DE BONA CONFITURA

La Bona Confitura, el blog dedicat al microrelat en català, fa avui sis anys. Les xifres esgarrifen: 6 anys publicant sense pausa un microrelat cada 4 dies 

126 autors publicats 

602 microrelats 

107.958 lectures.

Gràcies a tots, escriptors i lectors!

POMA PODRIDA (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

El tanatori va rebre’m amb una fortor de ciris i gessamins. Els gessamins, les flors preferides d’en Dmitri. Vaig abraçar l’Igor, el Príncep. Hi érem tots: en Vladimir, l’Ivan, en Piotr, en Vladik i en Boris. Les cares tibades, els músculs encarcarats. Evitàvem mirar-nos. Més que un nus, jo a la gola hi tenia una bola de billar.

La vídua somicava aferrada a un mocador. Quan vaig donar-li el condol, va deixar-me la galta humida. El senyor i la senyora Luzhin, arribats de Moscou, seien al costat de la caixa, en un silenci atònit. El tanatopràctic havia aconseguit que el difunt mostrés un aspecte digne: no hi havia vestigis de la destrossa i el vellut vermell de l’interior del fèretre li donava al pobre Dmitri un aire aristocràtic que mai no havia tingut en vida.

«Tenim una poma podrida al cistell», va xiuxiuejar-me l’Igor. L’alè delatava com havia esmerçat les hores prèvies a la cerimònia. Vaig fer un posat incrèdul. ¿No havia estavellat el cotxe accidentalment contra un arbre en la fugida? ¿No havíem d’atribuir la desgràcia a la mala sort? El Príncep va exhalar una resposta amarada de vodka: «Que n’ets d’ingenu! Algú els va avisar, als polis. Una filtració. ¿No te n’adones que ens esperaven?».

Un representant de la família va encetar un panegíric sobre el finat. Els elogis van revifar els plors de la vídua i la indignació dels amics —s’endevinaven els punys closos, les dents serrades—. Jo intentava refrenar el tremolor que em sacsejava des que vaig arribar, mentre l’Igor, a sota veu, continuava la seva lletania —«l’enxamparem, al malparit»— i detallava tot allò que li faria al traïdor, com es desfogaria.

La mort d’algú proper lubrica la memòria. A en Dmitri Luzhin va unir-me la nit compartida amb dues belleses de Ialta, acabades d’importar (com aquell qui diu, les estrenàvem). Recordo en Dmitri, esbufegant mentre cavalcava la més rossa: «Bon material, oi?», deia. Després d’allò, sempre vam treballar plegats. Era emprenedor, un negociador entusiasta i implacable. Costava reconèixer-lo ara, exposat al plany general, convertit en un ninot ple de serradures, maquillat com el maniquí d’un aparador.

En sortir del tanatori, vaig agrair respirar l’aire de la tarda. Aparcat uns metres enllà, hi havia el cotxe: els porcs no em perdien de vista. I em va semblar que, des de la distància, el tinent Muraro em picava l’ullet. Vaig sentir-me com el cuc que furga la polpa florida d’una poma.

Microrelat inclòs a Catàleg de monstres (Marcòlic, 2012)

MUSEU PER MIOPS (Un microrelat d'Enric Virgili)

Comença a ser desficiós allunyar-se de casa. Als parcs ja fa temps que no s’hi pot fer estada, perquè les mares vigilen amb posat malfiat ―guardeu-vos com del còlera de dur caramels a les butxaques. En els locals d’esbarjo encara us sentiu tractats de forma molt més esquerpa, sobretot si vestiu gavardina. Tot s’ha tornat costerut. Caldria trobar la manera de caminar pel carrer sense provocar aquesta mena d’inquietuds. ¿Potser lluny dels llocs habituals? ¿Potser en un horari desavinent? Ara que, vés a saber on han anat a viure totes elles, arrossegades per les misèries conjugals irreversibles, pels fills, cada cop d’escolarització més dilatada, per les visites a les perruqueres, als dietistes, als ioguis. S’escampen, s’allunyen, però conserven la vista, i de seguida ens clissen. Les miopies virils, en canvi, que eficaces que resulten: no ens fan fer corredisses quan elles s’apropen amb el cistell pengim-penjam ple d’enciams i llegums. És més, si reparen en les nostres ulleres de cul de got, elles mateixes aturen l’embranzida que les havia estat a punt de fer córrer. ¿Què deuen pensar, en aquells moments que ens creuem com a estranys? Tristes, però no esgarrifades, saben que no les reconeixem, i es disposen elles també a oblidar-nos de nou, sense cap trasbals, sense cap necessitat de somriure com unes ximpletes, ni de dir paraules esquerdades i polsoses. Senyors de vista impecable, sigueu comprensius: no feu dels seus desplaçaments rutinaris un suplici esgarrifós. Si la noia xalesta d’antany apareix feta una desferra, enterboliu la mirada, fingiu que sou guenyos, no li doneu entenent que l’heu coneguda. Ella sabrà compensar-vos amb un sospir i un aroma de museu mentre passa de llarg.

Il·lustra el microrelat Serps aquàtiques (1904-07) de Gustav Klimt.

Enric Virgili (Barcelona, 1965) és l'autor de dos llibres de poesia, Mamut (2004) i Peu de rei (2006), de tres novel·les, Betum (2007), Brunilda (2010) i La visita (2015), d'una Nova antologia de poesia catalana i d'una Introducció als gèneres 3. Poesia. Treballa de professor de literatura a l'institut de Sant Quirze del Vallès.