diumenge, 7 d’agost de 2016

POMA PODRIDA (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

El tanatori va rebre’m amb una fortor de ciris i gessamins. Els gessamins, les flors preferides d’en Dmitri. Vaig abraçar l’Igor, el Príncep. Hi érem tots: en Vladimir, l’Ivan, en Piotr, en Vladik i en Boris. Les cares tibades, els músculs encarcarats. Evitàvem mirar-nos. Més que un nus, jo a la gola hi tenia una bola de billar.

La vídua somicava aferrada a un mocador. Quan vaig donar-li el condol, va deixar-me la galta humida. El senyor i la senyora Luzhin, arribats de Moscou, seien al costat de la caixa, en un silenci atònit. El tanatopràctic havia aconseguit que el difunt mostrés un aspecte digne: no hi havia vestigis de la destrossa i el vellut vermell de l’interior del fèretre li donava al pobre Dmitri un aire aristocràtic que mai no havia tingut en vida.

«Tenim una poma podrida al cistell», va xiuxiuejar-me l’Igor. L’alè delatava com havia esmerçat les hores prèvies a la cerimònia. Vaig fer un posat incrèdul. ¿No havia estavellat el cotxe accidentalment contra un arbre en la fugida? ¿No havíem d’atribuir la desgràcia a la mala sort? El Príncep va exhalar una resposta amarada de vodka: «Que n’ets d’ingenu! Algú els va avisar, als polis. Una filtració. ¿No te n’adones que ens esperaven?».

Un representant de la família va encetar un panegíric sobre el finat. Els elogis van revifar els plors de la vídua i la indignació dels amics —s’endevinaven els punys closos, les dents serrades—. Jo intentava refrenar el tremolor que em sacsejava des que vaig arribar, mentre l’Igor, a sota veu, continuava la seva lletania —«l’enxamparem, al malparit»— i detallava tot allò que li faria al traïdor, com es desfogaria.

La mort d’algú proper lubrica la memòria. A en Dmitri Luzhin va unir-me la nit compartida amb dues belleses de Ialta, acabades d’importar (com aquell qui diu, les estrenàvem). Recordo en Dmitri, esbufegant mentre cavalcava la més rossa: «Bon material, oi?», deia. Després d’allò, sempre vam treballar plegats. Era emprenedor, un negociador entusiasta i implacable. Costava reconèixer-lo ara, exposat al plany general, convertit en un ninot ple de serradures, maquillat com el maniquí d’un aparador.

En sortir del tanatori, vaig agrair respirar l’aire de la tarda. Aparcat uns metres enllà, hi havia el cotxe: els porcs no em perdien de vista. I em va semblar que, des de la distància, el tinent Muraro em picava l’ullet. Vaig sentir-me com el cuc que furga la polpa florida d’una poma.

Microrelat inclòs a Catàleg de monstres (Marcòlic, 2012)

1 comentari: