RECORDA (Un microrelat de Raquel Casas Agustí)

M surt de casa com un encanteri per recordar. Recorda que ha estat tres vegades més feliç del que esperava, recorda el desordre de les mans i la certesa de la seva mirada; recorda que un dia va ser la jove de la finestra, la desconeguda, la dona ideal. Recorda que ara els dies són com dards, com ciutats buides, com decorats falsos, i es recorda una mica vella i grassa.

De vegades M té malsons i quan es desperta els recorda; recorda el gat de carrer que li parla, els avions que sempre s'enlairen i mai veu aterrar, i la badia de Tòquio, cada nit més negra, més sola, més profunda. La badia cada dia més com ella.

Però el que no recorda és si algú la va estimar per sempre, si va visitar el paradís o si algun cop es va enfonsar com una pedra (no ho recorda..., no ho recorda!). Per això ara passeja sola per tots els carrers i quan es cansa, recorda; recorda els silencis de la foto en blanc i negre, la foto de la platja, recorda la bicicleta que va abandonar a la sorra i el contorn dolç de les seves petjades llunyanes. Recorda que ja no la recorda, la platja, el lloc que creia més bonic del món, amb la seva silueta dissenyada a la sorra. I les agulles de l'horitzó, també les recorda, i recorda el lloc exacte on es van aturar les seves mans, el lloc de la ferida, els llavis com ponts que li van salvar una vegada la vida. Tot això encara ho recorda.

Després, M torna cap a casa i quan entra es pregunta si algú la recorda i, sobretot, si encara hi haurà l'escala recolzada a la paret.

Raquel Casas Agustí (Vilanova i la Geltrú, 1974) és Llicenciada en Filologia Hispànica i Doctorada en Literatura Espanyola del s. XX. És professora de Llengua i Literatura a l’INS Montgròs de Sant Pere de Ribes. Ha rebut diversos premis literaris, sobretot de poesia. Ha publicat “Astrolabi” (El Cep i la Nansa, 2006), “Les randes del Paradís” (Editorial Moll, Premi Vila de Lloseta 2007), “Que no torni i altres contes” (Cossetània Edicions, 2oo8; Premi Tinet de Narrativa Curta 2007) i “La dona bilingüe” (Viena Edicions, 2008; premi Betúlia de Poesia de Badalona 2008). Podeu consultar el seu bloc personal llenguadegat

LA PICOR (Un microrelat de David Arnau)

L’home que no sóc jo va començar a notar una picor inoportuna mentre treballava. D’esma, i sense apartar la vista del teclat, es va endur la mà esquerra al clatell i es va gratar. Llavors la picor, com un exèrcit de puces, li va baixar per les espatlles, i després pels braços, i l’home que no sóc jo va utilitzar les dues mans per gratar-se més encara. Finalment, la picor salvatge se li va estendre al pit, al ventre, als testicles, a les cames, fins a la planta dels peus, i l’home que no sóc jo es va despullar davant de la finestra muda per gratar-se amb ànsia pertot arreu. I tan intensa era la picor, i tant es gratava l’home, que es va començar a esgarrapar i a fer-se sang. I tot i així va seguir gratant, perquè la picor era un riu de lava que li naixia d’endins. Va seguir gratant furiosament fins a arrencar-se la pell dels braços i les cames, i després del pit, i el cuir cabellut, i les celles i els ulls, i fins la llengua, perquè la picor li brollava des de les entranyes. I va seguir gratant fins a esquinçar-se els músculs i els tendons, i llavors va arribar a l’os, i al moll de l’os. I l’home que no sóc jo, malgrat que ja només era un alè roent de si mateix, va seguir gratant, i gratant, i gratant, enfollit per la picor de tants anys de vida estantissa.

I l’home que no sóc jo va arribar amb les ungles esberlades fins al negre pòsit de la seva ànima trista. I després de tant gratar, va descobrir que no era res, i va udolar.​

David Arnau (Barcelona, 1964) és empordanès de cor, filòleg de carrera i microescriptor de vocació. Fa de lingüista de doblatge i cinema des de 1987, i ha supervisat els guions de més de 1.500 pel·lícules. També és professor de l’Escola Catalana de Doblatge. Ha guanyat un parell de premis menors amb els seus “Microcontes per a nens...”, que publica regularment al seu blog “Avui tampoc trauré la pols”.

DIT I FET (Un microrelat de June Serrano)

Es van conèixer i es van estimar. Ell no sabia fins a on la podia estimar i ella no sabia si l'estimava poc o molt. Molt abans que s'enamoressin com bojos ja s'havien començat a conèixer al llit i compartien llargues converses.

Feia setmanes que es veien o es trucaven, les setmanes s'anaven convertint en mesos: la idea d'aventura se'ls havia fet petita. Una nit després d'una infidelitat, ella li va dir al seu amic tan íntim el que havia fet i aquest li va fer saber que era una traïdora immadura i no la va perdonar.

Van provar de continuar junts i fins es van anar convertint en una parella formal però sorgien tensions en moments molt inesperats i semblava que tot acabaria de qualsevol manera. Una tarda, entre plors i esbroncades, ella li va assegurar que no sabia com tirar enrere però que faria qualsevol cosa per fer-se perdonar, com ara tallar-se el dit petit del peu. Ell s'ho va rumiar uns segons i la ira li va desaparèixer dels ulls. En aquell mateix moment ella va córrer cap al bany i –amb les tisores agafades amb totes dues mans– es va tallar el dit més petit del peu esquerra sense fer un sol gemec. Ell la va prendre en braços i amb un mocador va embolicar el dit per marxar a l'hospital i va llençar el farcellet a la paperera més propera.

D'aquella tarda no en van parlar mai més. En menys d'un any van anar a viure junts definitivament, en poc temps es van casar i van ser realment molt feliços.

Microrelat inclòs al recull Senyores i senyors que acaba de publicar l'editorial Males Herbes. L'il·lustra un fragment de la coberta.

June Serrano. Nascuda el 1979, formada en periodisme i arts escèniques a Barcelona i a Roma, on va viure diversos anys (Premi de crítica cinematogràfica CSCI Quaderni di Cinema Italiano, l'any 2011). Actualment està treballant en la seva primera novel·la, Wendy21.

LA NIT I EL BEDUÍ (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Recordo una frase de Borges, ¿o és del seu amic Bioy Casares? (els confonc sovint, i això que les seves històries s'assemblen poc), o potser la frase no és de l'un ni de l'altre, sinó que un dels dos va mencionar-la dins d'un dels seus contes –en una d'aquelles citacions que tant els agradaven–, o qui sap si, tal vegada, l'he llegit en una de les obres que van escriure en col·laboració, també podria ser, els agradava escriure a quatre mans (¿o hauríem de dir “a dues mans”?: cada persona només fa servir una mà a l'hora escriure) i llavors hauríem d'atribuir la sentència als dos, sense saber-ne del cert l'autoria (¿com se sap en una obra conjunta qui ha dit què?). En qualsevol cas, recordo la frase de Borges o Bioy (o de cap d'ells o d'ambdós) que diu: “La nit captiva la paraula del beduí; el dia, l'emmudeix”.

Recordo l'aforisme (que, desenganyem-nos, és poca cosa encara que vingui d'unes ments tan esmolades) i també recordo vagament l'exegesi que seguia: parlava de la fascinació que exerceix la nit sobre els esperits sensibles, el misteri i l'emoció que transmeten la tenebra, els clarobscurs, els contorns imprecisos si els contraposem a la mediocritat del paisatge que de bon matí revela la llum del dia. Tot plegat dit amb frases més refistolades, tal com el tòpic atribueix –i no sense raó– a la parla dels argentins. Borges (o Bioy) acabava amb un elogi de la ceguesa (aleshores potser sí que Borges n'era l'autor!): el beduí és més feliç immers en la suggestiva fosca que davant la visió d'un desert enlluernador però monòton, invariable, previsible.

Sempre penso en la saviesa del beduí noctàmbul quan els carcellers apaguen els llums i ens deixen a les fosques. Una obscuritat tancada, impenetrable. Puto beduí!

TABULA RASSA (Un microrelat de Mercè Moreno Montañés)

Obsessionada per la seva absència havia anat escrivint-se un devessall de paraules a la pell. Paraules de tota mena. Menudes. Alegres. Fosques. Amoroses. Desesperades. Cada punt era una fiblada de dolor. Cada coma, una estella. Cada interrogant, un suplici. Quan va acabar, es va sentir millor. Després l’aigua de la dutxa les va esborrar totes.

Mercè Moreno Montañés. Sóc nascuda a Lleida i filla adoptiva de Llinars del Vallès. He dedicat gran part de la meva vida a reeducar i ensenyar llenguatge als més menuts. Sempre m’acompanya el desig d’escriure perquè l’escriptura és la manera que tinc de comprendre i transformar el meu dia a dia. He publicat alguns relats en reculls col·lectius. Pertanyo al grup d’escriptura Pasta de Full de Cardedeu.

L'AVI I EL MAR (Un microrelat de Josep Maria Casals)

Un dia que vaig anar a visitar l’avi –ja amollava, el pobre– em va preguntar si al lloc on jo vivia hi havia mar. A vegades me n’oblidava i passaven mesos que no el veia, però sí que n’hi havia. Sí, avi, visc a tocar del mar. Llavors, reunint tota la consciència que era capaç, va demanar que abans de morir el volia veure.

L’avi va fer el trajecte al seient de darrere. A través del retrovisor, jo podia veure com feia una capcinada rere l’altra i només li vaig sentir la veu en el peatge de l’autopista, quan va preguntar com era que feien pagar per entrar a la meva ciutat. És perquè té mar? Al poble, tothom entra de franc... Un cop a casa, vaig pensar que després del llarg viatge estaria cansat i s’estimaria més d’anar a veure el mar l’endemà. Però es va posar morrut i tossut i vaig haver de portar-l’hi aquella mateixa tarda.

Vaig entendre que ho volia fer tot sol. Em vaig apartar a un costat, amatent, això sí, mentre l’avi caminava amb dificultat per la sorra de la platja fins que es va plantar a unes passes del trencar de les ones. Es va quedar allí immòbil, amb una mà a la butxaca de la jaqueta i l’altra al mànec del gaiato. Tota l’energia la concentrava en els ulls empetitits. Semblava que li haguessin de doldre de tanta intensitat que hi posava.

Al cap d’una bona estona, va sentenciar que allò era com una bassa gran i em va preguntar si tenia tap. No, avi, el mar no el buiden mai; l’aigua és salada i no serveix ni per beure ni per regar. Ell va assentir solemne i va dir que ens en podíem anar.

–Ara que he vist el mar ja ho he vist tot –va reflexionar en veu alta mentre tornàvem a casa—. Ara ja em puc morir.

No es va morir aviat, però tampoc no va tardar. Ara, quan de tant en tant recordo que la meva ciutat té mar, m’hi atanso; miro l’horitzó i em veig terra endins quan era petit. L’avi em prenia a l’hort i, a l’hora de regar, deixava que fos jo qui tragués el tap de la bassa.

Josep Maria Casals (Prades, 1950) és enginyer superior, pagès i viatger. Els seus contes i microrelats han estat publicats en obres col·lectives i al web "Relats en Català".