Recordo una
frase de Borges, ¿o és del seu amic Bioy Casares? (els confonc sovint, i això
que les seves històries s'assemblen poc), o potser la frase no és de l'un ni de
l'altre, sinó que un dels dos va mencionar-la dins d'un dels seus contes –en
una d'aquelles citacions que tant els agradaven–, o qui sap si, tal vegada,
l'he llegit en una de les obres que van escriure en col·laboració, també podria
ser, els agradava escriure a quatre mans (¿o hauríem de dir “a dues mans”?:
cada persona només fa servir una mà a l'hora escriure) i llavors hauríem
d'atribuir la sentència als dos, sense saber-ne del cert l'autoria (¿com se sap
en una obra conjunta qui ha dit què?). En qualsevol cas, recordo la frase de
Borges o Bioy (o de cap d'ells o d'ambdós) que diu: “La nit captiva la paraula
del beduí; el dia, l'emmudeix”.
Recordo
l'aforisme (que, desenganyem-nos, és poca cosa encara que vingui d'unes ments
tan esmolades) i també recordo vagament l'exegesi que seguia: parlava de la
fascinació que exerceix la nit sobre els esperits sensibles, el misteri i
l'emoció que transmeten la tenebra, els clarobscurs, els contorns imprecisos si
els contraposem a la mediocritat del paisatge que de bon matí revela la llum
del dia. Tot plegat dit amb frases més refistolades, tal com el tòpic atribueix
–i no sense raó– a la parla dels argentins. Borges (o Bioy) acabava amb un
elogi de la ceguesa (aleshores potser sí que Borges n'era l'autor!): el beduí
és més feliç immers en la suggestiva fosca que davant la visió d'un desert
enlluernador però monòton, invariable, previsible.
Sempre penso
en la saviesa del beduí noctàmbul quan els carcellers apaguen els llums i ens
deixen a les fosques. Una obscuritat tancada, impenetrable. Puto beduí!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada