LES CROQUETES DE L'ÀVIA (Un microrelat de Carme Dolz)

Només de creuar el portal l’olor t’agafava pels turmells i et feia saltironejar, ballar escales amunt, lleugera com el vent. Un fil de sofregit s’escolava per sota la porta i et venia a buscar, penetrava en el teu nas i, com dos dits llargs, et feia elevar la barbeta estirant-te esglaó rere esglaó fins al segon pis. Quan la meva mare es posava a fer croquetes, tota l’escala n’anava plena.

Les tardes de dijous, en arribar d’escola, m’asseia al tamboret de la cuina i mentre berenava la veia traginar paelles amunt i avall, remenar la cassola dels rostits, fer anar amb traça un ganivet ben esmolat, eixugar-se amb el puny de la màniga la llàgrima de dol per la ceba de Figueres. Cada setmana les croquetes duien un farcit diferent, cada dijous m’esperava el joc de les endevinalles, tota una competició entre l’enginy i la creativitat de la mare i la meva memòria gustativa i fi paladar.

 

Pel meu aniversari, de formatge amb nous:

–Quan més petita és la nou, més soroll mou– deia la mare.

Per Pasqua, de bacallà i prunes:

–No facis aquesta cara, que aquestes prunes no són agres.

Per carnaval, tot s’hi val.

Dijous passat la mare, de tan segura que n’estava, em va donar una pista:

–És una recepta secreta, són les croquetes de l’àvia!

Allò no podia fer res més que tocar-me la moral i les vaig tastar:

–Hi trobo rostit? Pollastre? Bolets, cabrales, pernil, vedella, tofu, espinacs?

Després d’un parell d’hores d’anar-li al darrere, amb l’ego irritat i aprofitant que era a la dutxa, com qui no fa res vaig saltar-me les normes i li vaig dur un parell de croquetes a l’àvia a canvi del secret de la seva recepta, un fàcil suborn ara que feia mesos que jeia vint-i-tres hores diàries al llit.

Però l’àvia no hi era, fora de les croquetes.

Vaig néixer a Barcelona el gener del 1975 i fa 13 anys que visc a província de Girona, tot i que sembla que per fi he trobat el meu lloc a l’Empordà. Sóc pedagoga i màster en psicopedagogia clínica de formació, i comunicadora i formadora ambiental de professió. He creat dues persones i uns quants personatges. M’agrada escriure sense presses ni pretensions. Tinc un blog, Sac de sastre,  on esbargir el meu petit cervell escriptor.

PROPIETAT COMMUTATIVA (Un microrelat de Susana Camps)

Del tiet Dimas deia el meu pare que era un tros de cabró, però la tieta Elvira aclaria que no: que era un cabró sencer. Les esposes sempre tenen una visió més àmplia que els germans. De fet nosaltres en teníem un bon record, del tiet. Quan venia a casa portava unes bosses de caramels violetes que guardàvem al calaix de la tauleta de nit, per menjar-los amb delit. També sabia fer jocs de mans: se seia davant la taula, desplegava el mocador davant del got de vidre, i quan apartava el mocador el got havia desaparegut. O bé feia veure que ens treia cinc duros de darrera la orella i ens el regalava.

Tenia la mateixa traça a ensarronar les dones. La tieta Elvira ho sabia, com també que no eren vertaderes amants sinó amors platònics. Però l’avergonyia que portés les conquestes davant l’altar i les abandonés a l’últim instant, perquè després tothom n’anava ple i ella ho passava igual o pitjor que l’agreujada. Totes quedaven embadalides per aquell home tan bo i simpàtic, innocent i romàntic com mai havia estat a casa. Amb ella era inhòspit, rancuniós i violent. A la tieta Elvira la imaginació –que és molt mala companya de les nits de vetlla– li despentinava els pensaments i, mentre voltava insomne sobre la coixinera, li xiuxiuejava que no havien tingut fills per alguna cosa.

Aquella vida de parella incompleta, que el tiet completava de manera il·lusòria, va anar fent niu en el cos patidor de l’Elvira i, un dia, en el secret de la cuina però amb la indiscreció de les nostres oïdes infantils, vam sentir que havien hagut de buidar-la.

La notícia ens va travessar el cor i la imaginació. La tieta, buida! Vam deduir que aquell era el motiu que ell es busqués una vida més plena. I, en passar els anys, vam anar cargolant causes i efectes, feliços i anissos, panellets i panellons, i vam decidir que la del tiet Dimas era, de fet, la fugida més convenient quan es tenia al costat una dona tan trista, amargada i buida.

La fotografia és d'Alexey Titarenko

Susana Camps va néixer a Barcelona, va estudiar Filologia i es va doctorar en Traducció. Ha publicat relats, crítiques literàries, la novel·la “El sueño robado” (Montesinos), l’assaig “La literatura fantástica y la fantasía” (Mondadori) i un llibre sobre aspectes tipobibliogràfics del Tirant lo Blanch. Ha publicat el llibre de microrelats Viaje imaginario al archipiélago de las Extinta (Talentura, 2013).

SELF-MADE MAN (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

L'enginyer Jules Bonnard (1945-2000) va construir una màquina del temps que va transportar-lo al París ocupat pels alemanys. Va unir-se a la resistència francesa, va ser perseguit per la Gestapo, va tenir un idil·li apassionat amb una partisana i va ser testimoni de com les forces d'alliberació aliades entraven pels Champs-Élysées.

Però l'èxit de l'aventura no va ser complet: en tornar, la seva mare agonitzava i abans de morir li revelava un secret: Jules no era fill biològic del senyor Bonnard, sinó d'un atractiu camarada de la Résistance. “Un malparit que va desaparèixer després de deixar-me prenyada”.

Microrelat escrit per participar al Concurs "Cronoviatge" organitzat per Fantàstik i l'editorial Males Herbes.

EL GALL (Un microrelat de Raquel Casas Agustí)

Quan va treure les dues pistoles per desfer-se'n sense que ningú la veiés, el seu company d'aventures va pressentir que si les trobaven en un simple contenidor verd abans que ells enfilessin l'autopista, sabrien que havia estat ella, que ella havia disparat al gall fins matar-lo.

Eren les deu del matí i continuava fosc pertot arreu ja que el gall encara no havia cantat.

Raquel Casas Agustí (Vilanova i la Geltrú, 1974) és Llicenciada en Filologia Hispànica i Doctorada en Literatura Espanyola del s. XX. És professora de Llengua i Literatura a l’INS Montgròs de Sant Pere de Ribes. Ha rebut diversos premis literaris, sobretot de poesia. Ha publicat “Astrolabi” (El Cep i la Nansa, 2006), “Les randes del Paradís” (Editorial Moll, Premi Vila de Lloseta 2007), “Que no torni i altres contes” (Cossetània Edicions, 2oo8; Premi Tinet de Narrativa Curta 2007) i “La dona bilingüe” (Viena Edicions, 2008; premi Betúlia de Poesia de Badalona 2008). Podeu consultar el seu bloc personal: llengua de gat