LLUM (Un microrelat de Marta Pérez i Sierra)

Regalimava la tarda peresa d'un taronja pàl·lid quasi indecent, hi havia un silenci colpidor a la terrassa del passeig, sols un murmuri lleu, imperceptible, el de l'home amb corbata color verd fosc que prenia un cafè amb una dona una mica més gran que ell. La llum de la tarda s'escolava entre els plecs de la camisa oberta de la dona, sortiria més tard, en una estona, quan ell, incapaç de desitjar-la ni un minut més, la duria amb una excusa totalment insatisfactòria a la seva cambra d'hotel, just dos carrers cap al mar. I la desvestiria, i en descordar-li els sostenidors, la llum de la tarda arraulida a la pell fina, eixiria, escapolint-se pels mugrons, pel coll, fins els ulls, ja vençuts, closos, oblidats de plaer, entre les mans de l'home de la corbata color verd fosc, que commogut, recolliria la llum i se'n faria, amb un feix, una ploma per acaronar-li l'esquena, els malucs i el sexe. 

Microrelat guanyador del 2on Premi en el IV Concurs de Microrelats "ARC a la Ràdio" 2013-14.

Marta Pérez i Sierra va néixer a Barcelona l'any 1957. Amb Dones d'heura (Pagès Editors, 2011) va obtenir el Premi Jordi Pàmies 2010 de poesia de Guissona. També ha publicat el llibre de relats curts I demà, l'atzar (Ed. Setzevents, 2009) i els poemaris Sexe Mòbil Singular (Viena Edicions, 2002), Fil per randa (Bubok, 2008), boCins (Bubok, 2012) i Si goso dir-li un mot d'amant (Ed. Cims, 2013) .

NOVEL·LA NEGRA (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Per escriure el nostre relat necessitarem una esposa desconfiada, un detectiu privat, una fotografia de Bobby Fischer, tres sodes, un Buick gris metal·litzat, un motel, una Nikon, un búfal i un Smith & Wesson.

L'esposa desconfiada la trobem al despatx de Lew Hammet: la senyora Lloyd, una bellesa que frega dels quaranta, sospita que el seu marit l'enganya. El detectiu l'escolta, diligent, i quan es cansa de contemplar l'escot abismal i el collar de perles, dirigeix la mirada a la fotografia dedicada d'un Bobby Fischer cavil·lós davant del tauler (Campionat de Reykjavík, 1972). Les trifulgues sempre són més emocionants en els escacs que en la vida real, perquè ara haurà de seguir el senyor Lloyd, enxampar-lo en ple adulteri i fer-li unes fotos compromeses: un avorriment d'encàrrec, però bé s'ha de guanyar les garrofes.

A la tarda, Hammet és al Spade's, el bar que hi ha al davant de les oficines de Lloyd. Ja s'ha pres tres sodes i tots el miren desconfiats: els abstemis són mal vistos en aquest antre (però ell no és abstemi: està de servei). El seu home apareix a les cinc en punt conduint un Buick gris metal·litzat. El Dodge tronat de Hammet el segueix amb discreció professional. Els dos cotxes recorren carrers i avingudes i surten de la ciutat. En una carretera secundària, el Buick s'atura en un motel.

Hammet espera els deu minuts preceptius (els prolegòmens al coit són poc fotogènics), suborna el noi de recepció i força la porta de l'habitació amb sigil (és un manetes). En la penombra, els dos cossos ja s'han acoblat. Hammet treu la Nikon de la butxaca. La dona xiscla; Lloyd esbufega com un búfal, però Hammet s'adona de la inoportunitat de la comparació quan veu que, sota les natges de Lloyd, qui celebra amb gemecs les embranzides és la senyora Hammet: en rigor, és el detectiu qui sembla un búfal (pel banyam).

Lew Hammet renega. La Nikon torna a la butxaca i aquí apareix l'últim element que necessitàvem per escriure el nostre relat: un Smith & Wesson. Del calibre 38.

Microrelat guanyador del 1er Premi en el IV Concurs de Microrelats "ARC a la Ràdio" 2013-14.

UNA BONA PERSONA (Un microrelat d'Antoni Casals i Pascual)

Quan li van fer els funerals van dir d'ell que sempre havia estat una bona persona. De fet, ell mateix es considerava una bona persona i de vegades havia dit que li agradaria que se'l recordés per aquesta qualitat.

Ara es deu estar revoltant dins la tomba perquè en realitat el que li hauria agradat era que li ho haguessin dit en vida.

Antoni Casals i Pascual (Barcelona, 1959) és metge. Ha publicat més de mitja dotzena de reculls de poesia i ha participat en diverses iniciatives col·lectives (Relats en Català, Poems&Blogs, Versos.cat...).

LES CARTES DE LA MILA (Un microrelat de M. Carme Martín)

La Mila escriu totes les setmanes una carta. Escriu als de casa, amb lletres costerudes i malgirbades, com el poble que va deixar muntanyes enllà, massa lluny. Un poble on no ha tornat, encara, i d’això ja fa gairebé un any. La Mila no va aprendre gaire de lletra perquè a casa hi havia feina amb el bestiar, i perquè la guerra es va endur els mestres i l’escola, els homes i el menjar.

La Mila explica a les seves cartes que a ciutat la vida és molt diferent i que hi ha molta gent pobra que s’apinya en barraques al costat de la platja. Explica que el mar no és blau sinó gris i brut i el cel no és net. Però diu que està molt bé, que ha tingut molta sort de trobar feina de mainadera en una casa bona de Sant Gervasi on la tracten molt bé i els nens se l’estimen. Els senyors són gent estirada però correcta i li paguen un sou que li permet enviar alguns calerons a casa i també fer una mica de raconet per poder tornar a l’estiu. La Mila explica que la casa és molt maca, una torre amb parets enrajolades i balcons de ferro forjat, que no passa fred perquè hi ha una caldera i tenen aigua calenta que surt de les aixetes. Diu que mengen bé encara que troba a faltar les verdures de l’hort del pare i els embotits que fa la tieta Ció.

Les cartes de la Mila, quan arriben, són una festa a Cal Manubens, perquè saben que almenys algú de la família se’n surt i està content, i també perquè els diners que arriben regularment els van molt bé per comprar sabates als germans petits o aconseguir una mica d’arròs d’estraperlo. La Mila ho sap, sap que la família n’està orgullosa i que el benestar de tots depèn de les seves paraules i els seus diners. Per això segueix escrivint les cartes cada dilluns al matí quan no té clients. I seu en una cadira de boga vella al costat de la finestra trencada per on entra la llum esmorteïda d’un dia sempre gris. Després menja un rosegó de pa i una mica de formatge dur. Endreça el quarto rònec i es pinta la cara i s’arregla els cabells. Surt i tira la carta a la bústia de la Rambla. Després recorre els carrers atrotinats plens de misèria a la recerca de clients famolencs de plaers carnals.

M. Carme Martín (Manresa, 1964). Llicenciada en Psicologia. Pertany al grup "Totlletres" i ha participat en els reculls d’aquest col·lectiu. Els seus microrelats han guanyat concursos a Igualada, Manresa i Barcelona.

MEDITACIÓ DEL VAMPIR (Un microrelat d'Hipólito G. Navarro)

En el camp es fa de dia molt més d'hora.

Això ho saben bé les merles.

Però ha de passar una bona estona des que sorgeix la primera llum fins que apareix definitivament el sol. L'astre envia sempre a l'avançada una claredat difusa perquè vagi explorant el terreny pam a pam, perquè l'informi abans de possibles ensurts o altercats. Llavors, quan ja té constància de que tot està en ordre, tal com va quedar la tarda prèvia, s'atreveix per fi a sortir. Prou li costa després recollir tota la claror abocada. Per això es veu obligat a pujar tan amunt abans de caure, per tenir temps d'absorbir tota aquella llum i no deixar-ne cap d'esgarriada quan es torni a enfonsar per l'oest.

Per això en el camp, paradoxalment, es fa de nit també molt aviat.

Les merles apaguen els seus becs taronges i es confonen amb el paisatge.

I jo, agraït, em despenjo i surto.

Microrelat inclòs al recull "Los últimos percances" (Seix Barral, 2005). Traducció de Jordi Masó Rahola. El dibuix és de Johnny Hart.

Hipólito G. Navarro (Huelva, 1961) és autor dels llibres de relats El cielo está López (1990), Manías y melanomanías mismamente (1992), El aburrimiento, Lester (1996), Los tigres albinos (2000) i Los últimos percances (2005) –els tres darrers a Seix Barral– i de la novel·la Las medusas de Niza (2000).