LA RÀFEGA (Un microrelat de Ramon Mas)

«Any sufficiently advanced technology 

is indistinguishable from magic.»
Arthur C. Clarke

Els braços són carn crua. Els peus un formiguer de llagues. Camino cada cop més lent mentre s’exhaureix la inèrcia. És l’esgotament de l’últim dia, els compassos previs a la Ràfega. Els que s’asseguin ara quedaran eixuts. A vegades els envejo. Parar. Morir. Però jo seria incapaç de fer un Fins-Aquí. Crec en el ritme, em van educar per seguir endavant.             

Com cada Lluna-Circular, la peregrinació pren forma de serp i s’esmuny entre la cendra i les ruïnes. El primer ja deu sentir la Ràfega. Aviat seré jo. Només haig d’aguantar l’Espera.

Els-Que-Saben-Com-Va-Ser expliquen que el pas del temps va començar després de l’Espetec. Diuen que el món d’abans era perenne, que no els calia caçar, ni protegir-se, i que en deien passat. També diuen que això mai pot ser allò, excepte mentre rebem la Ràfega. La Ràfega és el nostre vincle amb el que hi havia abans de l’Espetec, quan el temps era tothora a tot arreu, i els ritmes cavalcaven en llibertat.

Per fi veig el Temple Oxidat i m’exclamo en silenci. A la cua, les paraules s’han de mantenir a dins del cap. És llei. Si convertim els pensaments en sons ens expulsen de l’Espera. Cal evitar que el receptor de la Ràfega percebi interferències sonores.

El primer de la fila. Cara a cara amb el bruixot. Es fica el disc platejat al palmell, el subjecta amb els dits i l’alça a frec del meu rostre. M’hi veig reflectit: els ulls abatuts, la ganyota als llavis. Ara diu les paraules de sempre. 

“Que el ritme et mantingui entre els vius, que la veu poderosa t’insufli alè suficient pels propers noranta sols, que retornis a mi durant la tercera lluna estreta. Haf fan.”

Posa el disc a dins el paladar mecànic i em col·loca la diadema al cap, amb les esponges sòniques sobre les orelles. Tanca el paladar i pitja botons. El nombre sagrat pampallugueja a la petita pantalla rectangular. El 2. Sempre el 2.  

Prem el triangle.

La Ràfega penetra per l’oïda. Tres tons i el ritme esclata. Em retruny a les parets del crani. Uns sons d’origen inexplicable m’inoculen la infecció divina. Els peus se’m mouen sols. De seguida entra la Veu Mare, l’Impuls Primigeni, el cant que va engendrar el primer moviment. Es projecta cap a les profunditats del meu cos gastat i s’estén. Un llampec de pessics que em recorre els braços i les cames. La Veu Mare canta en un llenguatge desconegut, anterior al gran Espetec, és l’idioma amb què s’expressaven els déus i les màquines.  

Tanco els ulls i el pit se m’infla. Carregar piles, en diuen els vells. La Ràfega em mantindrà en funcionament durant els pròximes noranta sols. Tres llunes estretes. La veu primigènia se’n va, i torna, i marxa, i una altra tornada. N’absorbeixo l’energia. Dei Just Uona, Dei Just Uonaaaa. Em fonc amb l’Impuls Primigeni. Dei Just Uona, Dei Justa Uonaaaa. M’alena. M’activa. Se m’enduu. Guels Just Uona Haf Fan.

Quan els sons s’aturen, el bruixot em treu la diadema. Estic ple d’una força supranatural. És el ritme que generen els déus i alimenta màquines. Ara vull la caça, la còpula, la construcció. Sento que tot ho puc clavar. Soc portador de la Ràfega i tinc noranta sols per davant. Haf Fan. 

Ramon Mas (Sant Julià de Vilatorta, 1982) és llicenciat en Filosofia. És un dels fundadors de l'editorial Males Herbes. Ha publicat el recull de contes Afores (Edicions de 1984, 2017), les novel·les Crònica d'un delicte menor (L'Albí, 2012), Estigmes (Edicions de 1984, 2019) i el poemari Òsties (AdiA, 2017). El seu últim llibre és L'endemà de la teràpia (Edicions de 1984, 2020).