dilluns, 8 de desembre de 2014

A LES COSTES DE LIAO (Un microrelat de Maria Cirera)

Et poden multar per plorar mentre condueixes? Perquè jo vaig arribar a les costes de Lião amb els ulls amarats de llàgrimes. Si vaig treure la clau del contacte, va ser perquè al meu davant ja no hi quedava res més que no fos aigua més enllà de l’aigua dels meus ulls.


Mentre la bona sort fugia de mi, jo m’apropava a les onades. Em desplomava sobre l’arena freda, sota la lluna de llautó. I quan per fi vaig aconseguir enfocar la mirada, just al meu davant, vaig descobrir una sirena al bell mig de l’aigua. Nedava d’una banda a l’altra i em sotjava com acostumen a fer els animalons de bosc. Amb un gest de la mà, la sirena em convidava a confessar-me. Li vaig explicar com havia arribat fins allà, com m’havia deixat vèncer per la dissort. Li vaig explicar tot, des de l’inici fins al final, empès per la seva mirada còmplice i amiga. Durant hores, vam estar conversant. La seva veu era la d’una dolçaina.

A l’horitzó, el Cinturó de Venus ja es dibuixava. El sol no trigaria en sortir. Vaig mirar la sirena i vaig començar a impacientar-me. I si fos veritat, allò que conten les llegendes? Però en comptes de fugir, semblava apropar-se a poc a poc a la platja. Quan va ser ben a la vora de la riba, d’un gest àgil va doblegar les cames i es va acostar cap a mi.

Com havia pogut creure que era...!

Sortia el primer raig de sol quan ens abraçàrem. Vaig somriure amb el rostre moll entre els seus cabells.  Malgrat tot, encara era capaç de creure en els miracles.

Il·lustra el microrelat "Nit de lluna al mar negre" (1859) d'Ivan Aivazovsky

Nascuda l’any 1979 a Manresa, Maria Cirera és traductora de formació i subsisteix com pot en el sector dels llibres. El llegir li fa perdre l’escriure, però sense cap remordiment. Quan escriu ho fa per ràbia, per avorriment, per venjança, per matar el cuc i la gana. La traducció literària és un altre dels seus passatemps favorits. Ha publicat diversos contes en reculls col·lectius.

1 comentari: