diumenge, 28 d’agost de 2011

TAFANER (Un microrelat de Jordi de Manuel)

El Pau recorda perfectament aquell dilluns, tres anys enrere. Sisè, darrer any d’escola, hora de l’esbarjo; s’havia oblidat l’entrepà a la classe i va demanar per tornar-hi.

L’aula se li feia estranya; les cadires soles, la pissarra sense esborrar. Va passar arran de la taula d’Ella i va veure l’agenda dins la motxilla oberta. Palpà les tapes liles amb la punta d’un dit. Mirà cap enrere. Va obrir-la i va llegir una frase, un nom... i va sentir, per primera vegada, el fibló de la gelosia que el travessava.

Tornà al pati sense l’entrepà.


Microrelat publicat l’any 2003 dins d’un recull commemoratiu dels quaranta anys de l’editorial La Galera.
Jordi de Manuel Barrabín (Barcelona, 1962) és biòleg, professor i escriptor. Ha publicat diverses novel·les i narracions i ha obtingut nombrosos premis literaris. Escriu per a infants, joves i adults i conrea especialment el gènere negre i la ciència-ficció (www.jordidemanuel.cat)

dimecres, 24 d’agost de 2011

EL COCODRIL (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Al nostre jardí hi teníem un cocodril. Ningú no l’havia vist mai, però ignorar-ne l’existència hauria estat imprudent i perillós. El meu pare, que de jove solia anar a caçar la perdiu, volia organitzar una batuda amb alguns veïns, però l’oncle Maurici –que uns anys abans ja havia patit una invasió de rèptils a la piscina de la seva segona residència– li ho va desaconsellar: el cocodril havia de continuar el cicle vital fins a morir de vell. “Són pacífics, agraïts i de convivència fàcil. A més, la seva presència”, assegurava, solemne, “contribuirà al prestigi del jardí. Sereu l’enveja del veïnat!”. Però calia evitar la proliferació. “Una vegada s’apoderen de la casa”, ens va prevenir l’oncle, “ja és impossible fer-los fora: són molt casolans!”. Així que ell i el pare es van equipar per sortir d’expedició, buscar els nius i aniquilar els ous enterrats. Furgar la sorra o el fang amb aquella bèstia pels voltants era molt arriscat i la mare, prudent, era partidària d’esperar a veure aparèixer l’animal. “Qui sap”, afegia amb un somriure càndid, “potser no hi ha cap cocodril: al capdavall, encara ningú no l’ha vist”. Però l’oncle Maurici va mirar-la, sorneguer, i tot ajustant-se la funda del matxet a la cintura, sàviament va sentenciar: “Estimada germana: que n’ets d’ingènua! Tothom sap que no cal haver-lo vist per tenir la certesa de la seva existència”.

Microrelat inclòs al recull "Catàleg de monstres" (inèdit). La fotografia que il·lustra el conte és gentilesa d'Eduard Herrero.

dissabte, 20 d’agost de 2011

ELS TRES PORQUETS (Un microrelat de Víctor Lorenzo)

El llop s’apropa a la primera caseta i bufa amb força una vegada i una altra fins que aconsegueix enderrocar-la. Entre les ruïnes, una nena amb caputxa vermella i la seva padrina el miren estranyades. Perdó, es disculpa el llop, m’he degut equivocar de conte.





Víctor Lorenzo Cinca (Balaguer, 1980) és Llicenciat en Filologia Hispànica. Codirector i redactor de “La Bultra”, revista cultural de les entitats de Balaguer. Cofundador i membre del comitè editorial de Internacional Microcuentista, revista electrònica dedicada exclusivament al microrelat. Ha publicat els seus contes (en llengua castellana) en diversos blogs i webs dedicats a la minificció, i en diverses publicacions periòdiques, digitals i en paper. Alguns del seus microrelats estan recollits en antologies i d’altres han rebut mencions en diversos premis. Des de fa dos anys publica els seus microrelats al bloc Realidades para lelos.

dimarts, 16 d’agost de 2011

NATURA MORTA (Un microrelat d’Eduard Ribera)

Lo real es mucho más real cuanto mejor se imagina. J.L. Borges
Desembre ja és aquí, congelat, com sempre. A redós de la boira que l’embolcalla, silent, i ho ritualitza tot, sacralitzant-ho. La tenebra baixa forma un clima màgic, confonent tot allò que abraça.

La gent al carrer llisca, decidida, entre la broma, entrecreuant-se, ara amb un, ara amb l’altre; com si es tractés d’aparicions sobtades.

La vida es torna misteri.

I, a casa, la ciutat s’esvaeix des de la finestra, en l’horitzó blanquinós que s’hi contempla. No costa sentir-s’hi sol, com en una illa deserta enmig la immensitat del mar.

Inesperadament sona el telèfon i una veu rovellada anuncia que moriré abans de dues hores. Abandono els meus pensaments i preparo una sessió de música. M’acomodo a la butaca, vora la finestra, amb una copa de vi.

Passades dues hores, obro la finestra i em llenço al buit.
Microrelat inclòs al recull “La Casa per la finestra” (Premi de narativa Ciutat de Balaguer, 1987). L'il·lustra "Naturalesa morta amb carrer" (1937), gravat de M. C. Escher


Eduard Ribera (Balaguer, 1965) és escriptor i filòleg. Premi de Narrativa Ciutat de Balaguer 1987 per “La casa per la finestra” (Ajuntament de Balaguer, 1988). També ha publicat “El mite de la darrera llàgrima” (La Impremta, 1995) i “Oficis específics” (Ed. Ribera & Rius, 1996. Finalista dels Premis Octubre 1993). Ha difós articles i guions, i ha participat en volums col·lectius. Des de març de 2005 manté L’Escriptori, amb més de 400 textos en línia, amb el qual va obtenir el Premi Vila de Martorell 2009 al millor bloc. Acaba de publicar “A que no! 99 exercicis d’estil” (Premi Lleida de Narrativa 2009), un homenatge a l’escriptor Raymond Queneau.

divendres, 12 d’agost de 2011

LA BONA CONFITURA (Un microrelat de Jesús M. Tibau)

Cinc cops vídua en estranyes circumstàncies, cal vigilar l'àvia des de que comença a perdre la memòria.

-Iaia, segur que és aquest el pot de la bona confitura?

Microrelat que Jesús M. Tibau ha dedicat a aquest bloc amb motiu del primer aniversari. Gràcies, Jesús!


Natural de Cornudella de Montsant (1964) i resident a Tortosa, Jesús M. Tibau ha publicat els reculls de contes "Tens un racó dalt del món" (2001), "Postres de músic" (2005) (Premi Marià Vayreda), "El vertígen del trapezista" (2008), "Una sortida digna" (2009) i "I un cop de vent els despentina" (2011). També és autor del poemari "A la barana dels teus dits" (2009). El seu bloc Tens un racó dalt del mon va guanyar el premi Blocs de Catalunya de la Generalitat de Catalunya i el Premi Lletra de la UOC (2009).

dilluns, 8 d’agost de 2011

UN ANY DE BONA CONFITURA

Avui aquest bloc celebra el seu primer aniversari. Ara seria l’hora de fer balanç, d’inventariar el nombre d’autors i de microrelats publicats (vint-i-quatre i noranta-sis, respectivament), d’agrair a cada un dels autors la deferència d’haver cedit les seves obres, de donar les gràcies als lectors que pacientment ens han anat llegint, d’exposar les xifres de lectures, de seguidors, etc. etc.

Però els amants de la brevetat no ens podem permetre panegírics tan extensos. Així que, ras i curt, només direm que aquest bloc (un bloc petit, modest) continuarà publicant cada quatre dies més microrelats dels autors que ja s’han fet habituals, però que també anirà incorporant nous escriptors.

I com que avui toca un nou microrelat, aquí us en serveixo un –en tres capítols– que va formar part del petit recull “Vint-i-dos microrelats de desamor” (Premi Sant Narcís 2011):



LA BONA CONFITURA


I
Ella
Trosseja les fruites, les ensucra, hi afegeix un raig de suc de llimona i ho fa bullir tot a foc lent. Quan la barreja espesseix, l’aboca dins els pots esterilitzats, els tapa i els deixa refredar. Guarda les confitures ben arrenglerades sobre les lleixes del rebost, convenientment etiquetades i catalogades per gustos: és una dona meticulosa.

II
Ell
Manté la torrada en equilibri sobre la punta dels dits, mentre amb un ganivet alça una onada recargolada de mantega. Unta la torrada amb precisió quirúrgica, fins a deixar tota la superfície uniformement emblanquinada. Llavors hi col·loca quatre turons de melmelada al damunt, amb el dors de la cullereta els aplana, i forma una pel·lícula fina que difumina el blanc del fons i que procura estendre fins a les vores del pa: és un home meticulós.

III
L’altre
Decanta el pot i deixa que vessi. Li empastifa el coll, els pits, la panxa, el melic. Quan és ben llefiscosa, comença a llepar-la, a poc a poc. Amb la punta de la llengua ressegueix el rastre dolç de la pell i, llaminer, no s’atura fins a deixar el cos ben net: és un amant meticulós.



El dibuix és de l'Ada Masó

dijous, 4 d’agost de 2011

DESINTOXICACIÓ (Un microrelat de Josep M. Sansalvador)

Tip de sentir a familiars i amics que no paraven de dir-li que tanta lectura arribaria a fer-li mal (i amb la cua entre cames pels precedents que hi ha), en Mateu va decidir posar-se en mans especialitzades. Després de rigoroses proves i anàlisis en dejú, li van diagnosticar una elevada concentració de metàfores a les artèries i una poc tranquil·litzadora presència d’epítets i oxímorons als sediments, que aconsellaven posar-se en tractament sense més dilació.

–Ja et deia jo que de tant llegir perdries l’escriure! –clamava la seva muller amb aquell aire de superioritat que atorga un advertiment fet quan toca, a algú que no ha volgut escoltar.


Sort que van ser-hi a temps. Va ser dur i de mal sortir-ne però, hores d’ara, en Mateu és un home nou. Va liquidar la biblioteca venent-la a pes a un drapaire, va esquinçar els carnets de lector que duia a la cartera i es va fer incloure, amb nom i cognoms, en una d’aquelles llistes que impedeixen l’accés a qualsevol establiment adherit als sistemes de lectura pública. Com en una moderna crema de naus, en Mateu havia iniciat un viatge sense retorn possible.

Ara ja no enyora de cap manera el seu passat, fins al punt que quan ensopega amb algú que porta un bestseller sota l’aixella o passa per davant de l’aparador de novetats d’una llibreria ben proveïda no pot ocultar una ganyota de disgust. Coneguts seus que s’han mantingut en el vici sostenen amb unanimitat que no hi ha res pitjor que un ex-lector entre la facció més extremista dels sense lletra militants.


La fotografia és de la llibreria "Ateneo Grand Splendid" de Buenos Aires.


Josep M. Sansalvador (Girona, 1965) ha cursat estudis empresarials i treballa en una caixa d’estalvis (és més de números que de lletres). Participa al web “Relats en Català” sota el pseudònim Siset Devesa, forma part del consell de redacció de la revista “Parlem de Sarrià”, de Sarrià de Ter, poble on resideix. Des de fa dos anys té cura del bloc De res, massa.