divendres, 7 d’octubre de 2011

INSPIRACIÓ (Un microrelat d’Anna Maria Villalonga)

Només trencava el silenci el murmuri somort de l’ordinador portàtil. La llum de la pantalla parpellejava en la nit. Assegut al davant, la cigarreta entre els llavis, sentia el cervell inert, entelat per una estranya boira. Feia hores que estava en aquella posició, tossudament a l’espera, mentre el document en blanc havia esdevingut l’enemic implacable a qui calia vèncer. Aixecant-se amb ràbia, va aixafar la burilla contra el cendrer i es va acostar a la finestra. Havia d’apartar la mirada d’aquell maleït cursor que el desafiava burleta.

La seva primera novel·la havia estat un gran èxit. Havia guanyat un parell de premis i venut milers d’exemplars. La jove promesa del gènere negre, afirmava la crítica. Aviat, però, la realitat va arribar rotunda, incontrovertible.

El vidre regalimava humitat. El carrer, suspès entre el baf invisible de la broma nocturna, vibrà amb les campanades del rellotge de l’església. Les tres. Un pensament molest el torturava amb insistència. La seva capacitat d’inventar, de crear, havia desaparegut. O, encara pitjor, no havia existit mai. El llibre fou un miratge, una casualitat, la confluència insòlita d’unes coordenades que, absurdament, havien funcionat. Però això va passar abans. Temps enrere.

Sense enfocar realment la mirada, contemplà el carrer desert. I, aleshores, la va veure. Passejava amunt i avall de la vorera, amb unes sabates de taló alt i un minúscul vestit negre. No duia abric. Havia de tenir fred, per força. Li va semblar fora de lloc, estranyament perduda i fràgil. Què hi feia allà, enmig de la inclement nit de desembre? A qui esperava? Era un barri residencial, allunyat del centre. A aquelles hores no trobaria un taxi.

Sense adonar-se’n, la idea va prendre forma. Com un autòmat, rebuscà apressadament dins d’un calaix de la cuina.



El so de les sirenes a penes el molestà.

La trobà cap a les sis un empleat municipal de la neteja. El cos, banyat en sang, jeia mig colgat a la vora d’un contenidor, amagat entre les deixalles que els veïns incívics abandonaven a terra.


Els diaris vespertins ja explicaven la història. Una discussió d’amants. Una noia que fugia.

Ell no en va saber res. Prou feina tenien els seus dits a córrer embogits damunt les tecles.


Anna Maria Villalonga, llicenciada en Filologia Catalana i Hispànica, és investigadora i professora del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona. El seu amor per la literatura abraça tots els àmbits. Lectora impenitent, des de petita es dedica a escriure. Ha publicat, a banda dels seus treballs acadèmics i d’investigació, diversos contes en revistes literàries i llibres de reculls. També fa crítica de cinema a la revista en català “La lluna en un cove” i a la publicació cultural “D’un roig encès”. Pel que fa a la premsa, publica una columna setmanal al Diari digital CatalunyaPress. Actualment, a més, edita tres blocs. Els seus títols: “El fil d’Ariadna” (temes literaris, poètics, lingüístics), “El racó de l’Anna” (cinema) i “A l’ombra del crim” (novel·la negra, intriga, terror).

10 comentaris:

  1. Ostres, Anna Mº!! Realment intrigant. Em crees un interrogant que es bifurca cap al passat i el futur!!
    Cap al passat: Quines coordenades van confluir per fer-li escriure el primer relat??
    Cap al futur: Aquestes coordenades que han confluit ara-el moment de deseperació, la presència de la fràgilitat de la noia al carrer, l´absència de vianants en aquell barri allunyat i en una nit glaçada- també el portaran a l´èxit??
    Quins calfreds!!

    ResponElimina
  2. Negríssim!!! Molt bo, francament :))

    ResponElimina
  3. Uf! m'ha agradat molt! molt negre i amb molt camp per recórrer.
    Se'm fa extraordinàriament atractiu el contrast de la inspiració a causa de la visió de la noia, i la ignorància dels fets que es desenvolupen en paral·lel... o no.
    Extraordinari, ras i curt. Un petit diamant carregat d'intriga! I moltes coses més, la baralla d'amants, el barri... ple de detalls que recreen móns... Gràcies i enhorabona.

    ResponElimina
  4. Encertada fotografia (o descripció) literària d'una part del procés creatiu. Enhorabona!

    Emili Gil

    ResponElimina
  5. Al llegir, veig la terrible escena, molt intrigada.Ell té molts gelos, i continua escrivint, és un enigma, que ens d'imaginar.
    Fantàstic Anna.

    Molte gràcies
    Carme Luis

    ResponElimina
  6. Felicitats, Anna! M'ha agrat molt aquest relat; saps, en poques paraules, posar-nos la mel als llavis Petons!

    ResponElimina
  7. Genial, relat curt però molt intens.. m'ha agradat molt. (M'encanten els relats curts que deixen empremta)

    ResponElimina
  8. Necessita el creador viure el que després relatarà? Bona ambientació, suggerent.

    ResponElimina
  9. oh! m'ha agradat molt. la teoria de l'ham, sens dubte.

    ResponElimina
  10. Fantàstic! M'ha agradat molt! En el moment que hom menys s'ho espera... patapum! La noia, o qualsevol altre llum, ens inspira!

    ResponElimina