MÉS ENLLÀ DE LA HUMANITAT (Un microrelat de Roger Sunyer)

Era tanta l’aversió que sentia per la humanitat, que només gaudia de pau interior quan coronava el cim d’una muntanya inhòspita. Un cop ja no n’hi va quedar cap per encimbellar, va recórrer als globus aerostàtics, després al parapent. També va provar l’aviació fins que, finalment, després de cloure els estudis d’astrofísica i sotmetre’s a tot tipus de proves, va poder obtenir una plaça per formar part de la nova aventura espacial.

Tanmateix, quan el gran dia va arribar, va constatar que ser a més de cent-mil quilòmetres de la Terra encara no era suficient. Pres encara per la seva aversió a la humanitat, esperà delerós l’oportunitat per sortir de la càpsula i trobar-se, per fi, sol enmig de l’espai infinit. Per això quan les operacions de revisió de la nau així ho van requerir, no hi va haver ningú capaç de barrar-li el pas. Per fi suspès sobre l’obscura dimensió, va dirigir un darrer esguard a la Terra sense deixar-se entabanar en cap cas per la seva enganyosa imatge de calma i tranquil·litat. Ans al contrari, amb l’aversió més viva que mai, una irrefrenable temptació l’impulsà a deixar-se anar i a surar definitivament en l’espai infinit.

Per fi alliberat de tot i de tothom va començar a donar voltes sobre si mateix. Amb la nau ja imperceptible en algun punt llunyà i tot just abans de ser desintegrat, va tancar els ulls, es va posar les mans sobre el pit, va sospirar i encara va poder llançar un darrer clam perquè la propera vegada, la seva nova corporeïtat es produís en un planeta diferent, més amigable, de manera que quedés definitivament deslliurat de qualsevol obligació d’entendre’s amb una forma de vida tan estranya i incomprensible com la de la humanitat.

Roger Sunyer (Barcelona, 1971) és politòleg i escriptor. Autor de llibres de no ficció com Hacia una economía ciudadana (UOC, 2015) o una novel·la curta El dilema existencial de Gerard Maler. Publica articles i relats breus en diversos mitjans així com al blog rogersunyer.com

DIMARTS (Un microrelat de Marta Finazzi)

Cada dimarts de l’any, tenia guàrdia. Era l’únic dia en què Edison Vargas jugava als herois i clavava una pallissa als dolents des del jutjat. Tenia nom d’inventor, però es va fer advocat perquè creia que la justícia era una paraula destenyida per la incredulitat humana. En el fons, ell pensava que només calia rascar-la i polir-la fins a la superfície per eliminar-ne tota la brutícia i això era el que feia exactament cada dimarts des del palau de la llei. El que molta gent no sabia era que, per dins, era un laberint de passadissos i cambres secretes on s’amagaven els misteris de la humanitat. Darrere de cada porta, hi havia la veritat del món, però totes estaven tancades. L’home que en tenia totes les claus era un vell de cent cinquanta anys. Semblava mentida, però encara era viu. Simplement, s’arrossegava per l’espai infinit de la llei com si fos una sargantana lenta i poruga que tenia l’ànima eterna. No tenia nom, mai no n’havia tingut perquè no parlava amb ningú. Només es dedicava a obrir i a tancar totes les portes, per ordre i sense fer cap pregunta. Gairebé mai no coincidia amb ningú perquè no li agradaven els forasters, però tampoc els treballadors de la llei, com ell els anomenava. Tanmateix, un dia va topar amb Edison Vargas mentre feia la seva ruta habitual. De prop, era encara més impressionant de veure. Tenia els cabells tan blancs i la barba tan llarga que li tocava a terra. Duia una túnica blanca i tot ell semblava un fantasma que irradiava una llum tornassolada, com si fos una estrella. Edison Vargas sempre s’havia imaginat preguntant-li mil coses perquè només l’home de les claus ho sabia tot d’aquell lloc, però ara que el tenia al davant gairebé no li sortien les paraules.

Quant de temps fa que sou aquí?

Ni me’n recordo, de quan vaig arribar.

I què hi ha darrere de cada porta?

La veritat.

Llavors, per què està tancada amb clau?

Perquè no s’escapi.

I on són les mentides?

Són les úniques que volen lliures. Mira bé sempre perquè són pertot arreu.

Microrelat finalista del mes de desembre, en la categoria “justícia”, del VIII Concurs de Microrrelats ARC “Virtuts”. L'il·lustra una imatge de Bea Frenderman.

Marta Finazzi Martínez (Girona, 1981) és llicenciada en humanitats i una apassionada de l’escriptura. Aquest 2017, ha guanyat el I Premio de Microrrelatos Sol de Otoño i el I Certamen Literario de Relatos Breves atorgat per la Fundación Princesa Kristina de Noruega. En poesia, ha guanyat el primer premi del I Certamen Literario Poesía por la Agricultura, el Premi Il·lm. Sr. Alcalde de Lleida del 150è Certamen Marià Literari en honor a la Mare de Déu de Fàtima i el Premio Vicent Verdú del X Certamen Literario de Literatura y Artes Montañeras Cuentamontes. També ha quedat finalista del I Concurso de Relatos Cortos Fundación Científica Manuel González, finalista del I Certamen de Microrrelatos de Roquetas de Mar, Publica el blog Fanalets salvatges.

LA MALA EDUCACIÓ (Un microrelat de Pau Miquel)

Sempre t’ho he dit, que el veí de dalt era un mal educat de mena, insisteix el marit picallós. Vinga, home, no et deu haver vist, sinó t’hauria saludat, li diu la dona mirant de calmar-lo, i segur que anava amb presses. A més, no tothom saluda amb la mà quan diu adéu. Per què el defenses, brama el marit, si no hi eres? O potser, prova encara la dona, t’ha dit adéu i no l’has sentit. L’hauria sentit la mar de bé si m’hagués saludat, si no fos un mal educat de mena, escup ara el marit. Perquè acabava d’obrir la finestra, saps. O és que no l’he sentit com xocava contra el terra?

Microrelat destacat en el VII Premi Font de Santa Caterina de Microcontes que organitza l'Ajuntament de Montornès i l'Oficina de Català de Montornès del Vallès (Consorci per a la Normalització Lingüística).

Pau Miquel. He passat per l’Obrador de la Sala Beckett i he escrit unes quantes obres de teatre. Actualment m’interesso també en diversos gèneres de prosa, sobretot en aquells que es troben entre la ficció i el documental.

COMUNIQUEM-NOS (Un microrelat de David Vila i Ros)

Jo estava convençut que eren els meus sogres. Fins que un dia ella em digué que es pensava que eren els seus, de sogres. En definitiva, que tenim uns senyors a casa que no sabem qui són, però què hi farem, els hem agafat estima i ens sap greu dir-los que marxin.

Microrelat inclós al llibre Ni ase ni bèstia (La Busca, 2010).

David Vila i Ros compagina la narrativa i l'assaig sociolingüístic, els muntatges escènics per reivindicar el conte i les conferències i tallers per fomentar l'ús del català. És autor dels reculls de contes Ni ase ni bèstia (La Busca, 2010) i Verba, non facta (Voliana, 2014) i acaba de publicar Roba estesa (Voliana). El podeu llegir al blog Malgrat la boira.