CALAMARSETS (Un microrelat d'Eva Arnal)

La senyora Maria sempre dorm fins a les vuit. S’incorpora, estira la cadeneta del llum de ferro, es posa les sabatilles i recorre el passadís fins a la cuina amb un lent balanceig. Mentre s’escalfa la llet, torna a fer el camí, apuja la persiana del menjador i encén el televisor. Tornant a la cuina, la veu del presentador es va fent petita. Esmorza al menjador, davant el programa del matí.

Divendres, però, es lleva a les set. La finestra de l’habitació no tanca bé i ha passat mala nit. Podria avisar el veí de dalt, pensa, però després es diu que ja ho arreglarà diumenge l’Andreu, quan hi vagi amb les nenes pel seu aniversari.

Fins no fa gaire, la senyora Maria cosia, però darrerament un lleuger tremolor a la mà dreta li fa la guitza, i passa les hores amb l’agulla entre els dits, contemplant la vida des de la finestra.

La Boqueria se li fa cada dia més lluny. Divendres, però, hi va. Prepararà calamars farcits i els vol comprar a la parada de sempre. A la tarda va a la perruqueria.

Dissabte, mentre busca la caixa d’escuradents, algú truca, és l’Andreu. Li explica que els ha sorgit un compromís d’última hora i que no hi podran anar. La senyora Maria li diu que no pateixi, que, de fet, no s’acaba de trobar bé i que li convé descansar.

Penja amb el cap cot i s’atura un instant. Després va cap a la cuina i fica els calamarsets al congelador.

Microrelat inclòs al recull L'ombra de les formigues (Voliana Edicions, 2015). L'il·lustra un detall de la portada del llibre, obra d'Ignasi Font.

Eva Arnal Arasa (Barcelona, 1977) és llicenciada en dret i treballa en l'àmbit del medi ambient. Els seus contes han estat publicats en diverses antologies i han guanyat diversos premis, entre els quals el Premi Joan Puig i Ferreter, amb el recull La tinta i altres narracions de dones mal orientades (2012).

SENILITAT (Un microrelat de Joaquim Carbó)

Assegut a taula, evoca el dinou de juliol de 1969 en què la televisió els va oferir la imatge dels astronautes que trepitjaven la lluna per primer cop. La família també es disposava a sopar, com ara. S'admira de tenir tan bona memòria: van menjar verdura bullida, una truita a la francesa i melmelada de taronja. De sobte, la mirada se li enfosqueix i els ulls escorcollen les estovalles, buscant ajuda. D'entre les nombroses taques que les adornen, no en pot destriar cap que li recordi què va menjar ahir, ara fa vint-i-quatre hores.

Microrelat inclòs a “El jardí de Lil·liput” (Pagès editors, 1994)

Joaquim Carbó (Caldes de Malavella, 1932) és autor d’un centenar de llibres, entre obres per a nois i noies i per públic adult. Redactor de la revista “Cavall fort” i membre del col·lectiu “Ofèlia Dracs”. Va guanyar el premi Víctor Català per “Solucions provisionals” (1965) i va ser finalista del Sant Jordi amb “Els orangutans” (1966). Entre els seus llibres de microrelats cal destacar “Bonsais de paper” (Edi-Liber 1993) i “El jardí de Lil·liput” (Pagès editors, 1994)

PERFECCIONISME (Un microrelat de Ramon Pardina)

Sempre havia pensat que ser perfeccionista era una virtut. Fins que li van demanar que fes el mort a la platja.

Microrelat inclòs al llibre El club dels homes amb bigoti (El Petit Editor, 2016)

Ramon Pardina (Barcelona, 1977) ha treballat de guionista de televisió a programes com Buenafuente, Crackòvia, Polònia, El Gran Dictat o El foraster. Ha publicat els llibres de relats La novel·la que no he escrit mai, El jugador de futbolí que volia córrer la banda i L'home més feliç del món.

MAL TRAGO (Un microrelat de Josep Sampere)

Una aranya el segueix dia i nit. És grossa com un puny, tota negra. El mira amb un somriure burleta. Per deixar de veure-la, ha de beure. Si beu prou, se’n va. Però avui té por. La tempesta de neu l’ha aïllat al cul del món. S’ha fet fosc i l’ampolla és buida. Una taca negra avança per la neu, s’enfila al cotxe i en traspassa el parabrisa amb un fibló transparent com un broc de vidre. De la punta comencen a rajar milers d’aranyes minúscules, que li entren a raig fet per la boca. “Quin mal trago”, pensa. I perd el seny.

Microrelat guanyador del concurs de microrelats de terror Uuh! 2015 a Igualada.

Josep Sampere i Martí és coautor, amb Antonio Ortí, de Leyendas urbanas, un estudi desenfadat però rigorós sobre el folklore contemporani. L’any 2004 va obtenir el premi Vaixell de Vapor per El Mar de la Tranquil·litat, i el 2008 el premi Barcanova per El pou darrere la porta. Ha escrit novel·les juvenils força atípiques, com ara 32 d’octubre, El dimoni de la tarda (finalista del Gran Angular 2007) La nit dels ocells transparents i Sis cors a l’altra banda del mirall. Entre els gairebé dos-cents títols que formen el seu currículum de traductor, figuren obres de Zigmunt Bauman, Philip K. Dick i nombroses sèries infantils celebèrrimes com El Capità Calçotets i Molly Moon. La seva última novel·la publicada és Aquesta nit no parlis amb ningú (Males Herbes, 2015).

LLUNA DE GENER (Un microrelat de Josep Maria Casals)

En acabar la guerra, Hò Nông va tornar al seu poble, a Hue. Havia matat desenes de porcs invasors yankees en els túnels de Cu Xi i per això, per recompensar el seu heroisme, l’estat i el partit li van atorgar el càrrec de guarda del pas a nivell de Ngur Bïnh. També li van confiar la custodia del rifle, que havia de mantenir en perfecte estat de revista.

Entre les 3:46 i les 18:03, havia d'abaixar les barreres, esperar que passés el tren de Hanoi i aixecar-les un total de dotze vegades Era un pas a nivell singular perquè no hi havia camí ni carretera a banda i banda. En vint anys, mai no havia vist ningú que s’hi esperés o que el creués. Però en Hò Nông no es feia preguntes ni plantejava hipòtesis. Ell complia escrupolosament el protocol del seu lloc de treball. Tanmateix, cada nit treia el vell rifle rus de la funda de roba, el desmuntava, netejava sobre net i el tornava a muntar.

Aquell dinou de gener, en Hò Nông estava trist i murri. Seria la primera lluna de gener que celebraria sense la mare, morta feia poc. Es va posar a beure, fins a entumir-se, glops d’aquell licor que li enviava el seu cosí del delta del Mekong. A les 3:30 –havia de tancar el pas a les 3:40– l’instint i el costum el van despertar, però tornà a endormiscar-se. El va eixorivir més tard el terrabastall del tren. Sobresaltat, s'incorporà d'un salt i sortí esverat. Quan el comboi es va allunyar, va deixar un silenci pesant com la tapa d'una tomba. Res de diferent no havia passat, llevat que les barreres no s'havien abaixat.

El matí del vint de gener era tebi. Una pluja molt fina, gairebé imperceptible, conferia una atmosfera melangiosa als paisatges paradisíacs del riu dels Perfums. Sota el pont de Dâ Viën, però, una gentada observava en silenci com dues llanxes de la policia fluvial s’ocupaven d’extreure un cos del fons del riu. La notícia s’havia estès com una taca d’oli: a la matinada, en Hò Nông havia anat al pont, s’havia lligat una pedra grossa als peus i s’havia llençat a les aigües fosques.

Josep Maria Casals (Prades, 1950) és enginyer superior, pagès i viatger. Els seus contes i microrrelats han estat publicats en obres col·lectives i al web "Relats en Català".

RANCÚNIA (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Van entregar-me l’urna amb les cendres del pare. Ell volia descansar al cim nevat d’una muntanya. Vaig buidar-la al mar.

Microrelat inclòs al recull Els reptes de Vladimir (Bubok, 2010) i elaborat com a conte llarg a Polpa (Males Herbes, 2016).