UN RECORD SÒRDID (Un microrelat d'Antoni Casals i Pascual)

Ara que s'acosta l'hivern, l'home que udola quan hi ha lluna plena busca un cau on arrecerar-se. Li resulta molesta la boira gebradora dels matins i detesta el riu d'aigües fredes que tant el consola quan les calors de l'estiu el converteixen en bèstia assedegada.

Però abans de retirar-se al nou recer, abans fins i tot de saber quin espai habitarà en les llargues nits d'hivern, voldrà trobar-se amb ella. I voldrà que ella li expliqui el perquè d'aquest oblit amb què el castiga. I esperarà, tot sol, supervivent de freds quasi glacials, unes raons que potser mai no li seran donades.

Un record sòrdid el sorprèn. De sobte creu saber per quin motiu, definitivament, haurà de seguir sol el seu camí.

Antoni Casals i Pasqual (Barcelona, 1959) és metge. Ha publicat més de mitja dotzena de reculls de poesia i ha participat en diverses iniciatives col·lectives (Relats en Català, Poems&Blogs, Versos.cat.). El seu últim llibre de poemes és Els imperis implícits.

BUSCAR FEINA (Un microrelat de David Vila i Ros)

Mentre fa cua per sol·licitar el subsidi d'atur, el rei destronat es pregunta si hi deu haver cap vacant de dictador en algun país llunyà. Si m'he d'acabar exiliant, pensa, que sigui a un lloc on valorin la meva experiència.

Microrelat inclòs al recull Verba, non facta (Voliana Edicions, 2014)

David Vila i Ros (Sabadell, 1977) és dinamitzador lingüístic i imparteix tallers i conferències per fomentar l'ús social del català. Ha publicat Ni ase ni bèstia (2010) i els assajos Català a la carta (2012). Podeu seguir-lo al blog Malgrat la boira.

IMPROBABILITAT (Un microrelat de Carles Castell Puig)

Ella està asseguda en una taula i beu cervesa mentre fuma un cigarret negre. Ell, en un tamboret de la barra, pren whisky i crema cigarretes rosses una darrere l'altra. Ella no sap què fer amb la seva vida: acabar la carrera, posar-se a currar de dissenyadora, anar-se'n una temporada a l'estranger... Ell acaba de marxar de casa amb un cop de porta i no hi pensa tornar, almenys mentre hi sigui la seva dona. Ella té claríssim que no pot continuar vivint amb els seus pares, si no vol acabar fatal dels nervis. Ell necessita aire frec, porta massa temps presoner d'una relació claustrofòbica. Ella no demana massa, una caseta a la muntanya, una parella normaleta, una colla d'amics i temps per poder pintar. Ell vol fugir, lluny, ben lluny, on ningú no el conegui i pugui escriure sense cap corcó al seu voltant. Ella s'aixeca de la taula per demanar una altra cervesa i topa amb ell, que acaba de saltar del tamboret per anar al lavabo. Ella diu: perdona; ell respon: disculpa. Es miren uns segons i segueixen els seus camins. Ell, quan torna, paga els whiskies, surt del bar i gira carrer amunt. Una minuts més tard ella apura la seva cervesa i se'n va carrer avall.

Microrelat inclòs al llibre "I..." (Premsa d'Osona, 2008). L'il·lustra un esbós d'Edward Hopper.

Carles Castell Puig (Reus, 1962) és Doctor en Biologia i treballa a l’administració pública en el camp de la conservació dels espais naturals. Part del seu temps lliure el dedica a escriure relats curts. L’any 2008 el seu recull de contes satírics “I...” va guanyar el Premi Jaume Maspons i Safont, de Granollers. Des de llavors, diversos relats han estat guardonats i publicats en reculls col·lectius. Acaba de publicar "Relacions molt relatives" (Voliana, 2014)

LA PLAGA (Un microrelat de M. Carme Martín)

No sé amb exactitud quan va començar aquesta invasió silenciosa. Al principi venien d’un en un, després de dos en dos, més tard ja formaven grups notoris. La família va començar a mirar-se’ls malament. I a mi. Però jo feia com si els ignorés. Amb el pas dels mesos, dels anys, van agafar embranzida i es van colar per les escletxes, sota els llits, van depassar les lleixes disponibles i es van començar a apilar per totes les raconades. Els nens es queixaven de no tenir un espai propi, d’haver de dormir en unes lliteres estretes on no arribava mai prou ventilació. L’Amàlia em va començar a amenaçar. S’havia d’acabar amb aquella plaga. Com fos. Però jo em mirava aquelles criatures silencioses, ésser individuals, cadascú amb la seva pròpia història. I no em decidia. Vaig pensar en la força purificadora del foc, en l’embat inapel·lable de l’aigua. Era incapaç! Ara ja he fet tard. L’Amàlia ha agafat els nens i m’ha abandonat. Estic sol, amb ells. Camino pels passadissos d’aquest formiguer en què ha quedat convertida casa meva i respiro la pols acumulada. Sé que aviat taparan totes les entrades. Ja no podré sortir i em convertiré en un presoner. Però llavors, ja sense feina, sense obligacions, tindré tot el temps del món per llegir i rellegir tots aquests llibres que m’han envaït la vida.

M. Carme Martín (Manresa, 1964). Llicenciada en Psicologia. Pertany al grup "Totlletres" i ha participat en els reculls d’aquest col·lectiu. Els seus microrelats han guanyat concursos a Igualada, Manresa i Barcelona.