THIS IS A JOB FOR (Un microrelat de Maria Rovira)

Clark Kent recorria desesperadament i a supervelocitat (ja obertament indiscreta) les avingudes de New York, amb el fum de l’incendi ara a l’horitzó però amb el plor de la nena del 18è pis perfectament audible. ‘No pot ser, no pot ser’.

Què se n’havia fet de les cabines telefòniques? I qui esperava que un ciutadà nord-americà es canviés en un locutori?

Maria Rovira Lastra. No suporto els ‘Forns de pà’.  Mai vaig formar part del Club Súper 3. Estic informant-me jurídicament per prohibir el cabell d’àngel. La meva primera obra, co-escrita amb el meu germà, fou el remake literari ‘El Zoo d’en Putas’. Una vegada em van preguntar si havia sortit per cessària i vaig respondre que no coneixia la disco. 

L’ESPIA CONFORTABLE (Un microrelat de Josep-Ramon Bach)

La Maria tenia el costum d’emportar-se a casa totes les bossetes de sucre dels cafès que prenia arreu on anava i que per guardar la línia renunciava a prendre’s.

I el marit, que era gelós i recelava de tothom, cada vespre llegia d’amagat les bossetes que ella guardava a l’armari de la cuina. Així coneixia l’itinerari quotidià de la Maria i es felicitava perquè, fins llavors, el pacte de lleialtat no semblava que s’hagués trencat. 

Microrelat inclòs al llibre “El ventríloc tartamut”, que Témenos publicarà el proper mes d'octubre.

Josep-Ramon Bach (Sabadell, 1946) és poeta, narrador i dramaturg. Entre els seus llibres  destaquem els que fan referència al mite personal de Kosambi: “Ploma Blanca” (Poesia Oral Africana), “L’Ocell Imperfecte” (Premis de la crítica Serra d’Or i Cavall Verd), “Viatge al cor de Li Bo” i “Kosambi, el Narrador”, així com “Viatge per l’Àfrica” i “El Gos poeta” escrits per a infants. Entre els més recents, els poemaris “Reliquiari”, “El laberint de Filomena” (Premi Cadaqués a Rosa Leveroni), “Versions profanes” i "Desig i sofre", i dos llibres de teatre “Diàlegs Morals sobre la Felicitat” (Premi Recull) i “La Dama de Cors se’n va de Copes” (Premi Lluís Solà).

DOCUMENTAR-SE (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Després de tants anys d’escoltar pecats i repartir penitències, mossèn Fabià va començar a encuriosir-se per aquelles perversions a les quals els fidels es lliuraven tan alegrement, i va decidir-se a experimentar-les amb el convenciment que si s’acostava al pecat, podria socórrer els pecadors amb més eficiència i coneixement de causa (si més no, això va declarar mossèn Fabià davant del tribunal que l’acusava de pedofília, violació i altres delictes tangencials).

Microrelat inclòs a Les mil i una, recull que publicarà l'editorial Témenos el mes d'octubre.

“LA BONA CONFITURA” FA CINC ANYS!

Benvolguts lectors: avui, 8 d'agost, fa 5 anys que aquest blog va començar a publicar microrelats. Els números fan feredat: més de 500 microrelats publicats de prop de 100 autors.

L'any passat ja vam publicar un volum commemoratiu dels 4 anys (que encara podeu adquirir gratuïtament en PDF clicant aquí: “4 anys de microrelats”) i per aquest any ens esperen novetats engrescadores... Estigueu atents a la confitura! I, sobretot, seguiu llegint: perquè La Bona Confitura seguirà publicant un microrelat cada quatre dies. I per molts anys!

ÒRGANS ASSEMBLEARIS (Un microrelat de Carles Castell Puig)

El fetge va ser el primer en prendre la paraula. Potser estaven tots molt contents amb l’etapa d’eufòria que vivien, però ell era qui en patia les pitjors conseqüències, va dir. Abans que el cervell pogués intervenir per eradicar de bon començament la inesperada rebel·lió, els ronyons s’hi van sumar. D’acord que eren dos, però petits, i els tocava netejar contínuament les deixalles de tothom. El cervell, navegant entre l’excitació i el benestar, finalment va parlotejar sense gaire ordre ni coherència, lluny de la racionalitat que s’espera d’ell. Les vagues al·lusions al plaer, a la llibertat, a la felicitat van intranquil·litzar encara més el grup i es van sentir els primers xiuxiueigs. La mirada perduda i suplicant del cervell va animar les paraules, a contracor, dels seus lloctinents. Els pulmons reconeixien que, d’antuvi, tal vegada gaudien de més espai, però que darrerament se senten cada cop més oprimits. Murmuris creixents. El cor va admetre que potser no s’hauria de queixar perquè ja li agradava el ritme trepidant que havia agafat tot. Tanmateix, havia d’acceptar que se sentia cansat. El reconeixement de la feblesa va desfermar les queixes alhora del pàncreas, de la melsa, de l’estómac, de la bufeta, dels budells. El cervell va entrar en una espiral de confusió i només emetia mots inconnexos. Va ser el fetge qui va posar el darrer clau en sentenciar que aquella situació no podia continuar.

El metge forense va certificar que la mort s’havia produït per una fallada multiorgànica.

Carles Castell Puig (Reus, 1962) és Doctor en Biologia i treballa a l’administració pública en el camp de la conservació dels espais naturals. Part del seu temps lliure el dedica a escriure relats curts. L’any 2008 el seu recull de contes satírics “I...” va guanyar el Premi Jaume Maspons i Safont, de Granollers. Des de llavors, diversos relats han estat guardonats i publicats en reculls col·lectius. El seu últim llibre és "Relacions molt relatives" (Voliana, 2014)