CATÀSTROFE AÈRIA (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

“Visiteu Austràlia”, els aconsellaren a l’agència en sol·licitar el viatge més llarg. I ho hauria estat, si no haguessin perdut l’avió.

TRES TRISTOS NO TIGRES (Un microrelat de Sergi Monteagudo)

Estaven tristos i eren tres però no eren tigres. No tenien franges a la pell sinó a la roba. I eren tan llargues com les seves condemnes.

Sergi Monteagudo (Barcelona, 1979) és llicenciat en Química. Treballa de professor. Entre altres premis, ha guanyat el "Llavor de Lletres". Actualment participa a "Relats en Català" i a la "Lliga de Microrelataires en Català". Escriu setmanalment al blog "Àtoms i Lletres".

RENTAT EN CALENT (Un microrelat de Manu Espada)

Sempre m’havies rentat la roba, però des que em vas abandonar vaig haver d’aprendre a fer-me la bugada. Utilitzava un programa d’aigua calenta, i els meus pantalons i jerseis encongien tant que semblaven els d’un nadó. Un dia m’hi vaig oblidar un bitllet de cinquanta euros. Després del centrifugat es va convertir en un de cinc. El dia que m'hi vaig deixar el mòbil vaig recollir un aparell diminut, de la mida d’un polze. En una altra ocasió la rentadora va convertir una pilota de reglament en una bala insignificant. Vaig decidir ficar-hi una novel·la. Vaig triar-ne una a l’atzar de la prestatgeria: Parc Juràssic de Michael Crichton. Després del programa de rentat va sortir el conte del dinosaure de Monterroso. Avui m’he ficat jo dins de la rentadora. T’escric aquesta nota amb el cor encongit. Si més no, ja he superat allò nostre.

Microrelat extret del recull Personajes secundarios (Menoscuarto, 2015). La traducció és de Pere Herrero.

Manu Espada (Salamanca, 1974) és llicenciat en Periodisme i té un màster de ràdio. Treballa de guionista de programes de ficció i entreteniment en diverses cadenes de televisió. Ha publicat El desguace, Fuera de temario, Zoom. Ciento y pico novelas a escala. Entre altres premis, ha obtingut el de "Relatos en cadena" (de la SER) i el "Certamen de Microrrelato de la revista Eñe". Manté el blog manuespada.blogpot.com.es

FERS (Un microrelat de Marta Finazzi)

L’home que no podia deixar de somiar vivia al pis de dalt. No vaig saber mai com es deia. A la seva bústia només hi havia escrit Fers. Tanmateix, cada cop que pujava l’escala cap a casa meva no podia deixar de pensar en aquell home. Un home que cada dia es despertava entre somnis que arrossegava inexorablement des de qualsevol nit cap a totes les vigílies. Em preguntava com es pot continuar somiant quan s’està despert. Així, cada matí que en Fers obria la porta del replà, es convertia en una persona diferent. No, ja no somiava, però vivia una existència estranya que emergia dels somnis. Era com si fossin una extensió d’ell mateix i, malgrat que el volguessis fer tornar en si, és impossible despertar algú que no dorm. Només es creia algú que només ell coneixia i vivia al límit un somni que només s’acabava quan tancava els ulls, un altre cop. Com una bobina espatllada que no deixa de girar, però les pel·lícules del seu cinema no eren mai iguals.

Fins que un dia em vaig trobar en Fers a l’escala. Tenia la mirada desesperada. La d’un home que empenyia els seus fantasmes i els feia rodolar com si fossin una llosa que pesava massa. Però no em va dir res. Simplement va continuar pujant cap amunt. Posaria la clau al pany i, com cada nit, tot tornaria a començar. Els seus somnis l’atraparien en una teranyina i el farien viure en un món que no era el seu. En el fons, l’envejava perquè era un home únic que es girava d’esquena a tot, que perseguia els seus somnis de dia, com si fos un caçador de llunes, de nits, sota el llindar de l’alba. Fins aquell dia, que li vaig veure el rostre. Creia que parlava de les vides que jo mai no viuria, però no em vaig parar a pensar que jo només admirava aquell home pels seus somnis. Per ser esclau de les nits eternes.

Microrelat finalista del V Premi de Microrelats “El Basar” de Montcada Ràdio (2009). La fotografia és de José Manuel Mazintosh.

Marta Finazzi Martínez (Girona, 1981) és llicenciada en humanitats i una apassionada del món de la cultura i l’escriptura. Professional del món de la llengua i la correcció de textos, cultiva l’amor per la literatura des de ben petita i ha guanyat diversos premis literaris passant pels relats curts, els microrelats i el gènere epistolar. Recentment, ha guanyat el XXII Concurs de Cartes d’Amor 2015 organitzat per l’Ajuntament de Calafell i ha quedat finalista del Premi de relats curts Carme Lafay 2015.

BARTHES, BONAPARTE I ROVIRES (Un microrelat de Maria Rovira)

‘Un dia, fa molt de temps, vaig trobar una fotografia de Jêrome, l’últim germà de Napoleó (1852). Llavors em vaig dir, amb un astorament que mai després he pogut mitigar: ‘Veig els ulls que han vist l’Emperador’. A vegades parlava d’aquest astorament, però com que ningú semblava compartir-lo, ni tan sols comprendre’l (la vida està feta així, a base de petites solituds), el vaig oblidar.’

Com Roland Barthes es va trobar la fotografia de Jêrome Bonaparte, jo l’altre dia me’n vaig trobar una de meva. Hi tinc quinze anys i estic entaulada a les postres d’un dinar familiar. Duc el meu jersei històric (potser l’única peça de roba que salvo de tota aquesta època de criteri estètic nul) i joguinejo amb el tovalló. Pel ribet vermell i verd entenc que és Nadal. Al meu costat hi ha el meu germà, que ara fa anys que viu fora, però jo miro a càmera amb una expressió de riure incòmode. Sense ser molt obvi, a les celles s’hi entreveu un punt de retret, com dient, ‘Per mi de veritat que t’ho podries estalviar’. Pensat una mica, entenc que la fotografia (com totes les familiars, d’altra banda) la va fer el meu avi i que jo no mirava a càmera, el mirava a ell. Em devia estar dient alguna cosa per fer-me aixecar el cap i jo en aquell moment no volia sortir a cap foto, però també sabia que era inevitable.

Em vaig quedar mirant la fotografia. ‘Així és exactament com el mirava, doncs’. Per un moment esdevinc ell, mirat per mi fa deu anys.

Ara ell no hi és i hi som només nosaltres, mirant-nos als ulls. Jo la miro a ella i els seus ulls em miren, però no a mi.

Maria Rovira Lastra. No suporto els ‘Forns de pà’.  Mai vaig formar part del Club Súper 3. Estic informant-me jurídicament per prohibir el cabell d’àngel. La meva primera obra, co-escrita amb el meu germà, fou el remake literari ‘El Zoo d’en Putas’. Una vegada em van preguntar si havia sortit per cessària i vaig respondre que no coneixia la disco.