L'AMANT (Un microrelat de Mercè Bagaria)

Ell és un amant persistent, incapaç de conformar-se amb un instant de repòs; un amant que necessita recórrer constantment el territori que sap que li pertany gràcies a algun contracte mai no escrit; un dèspota que no et deixa passar ni la pinta. Prova-ho i els seus dits t’escabellaran amb l’exaltació de qui desfà els rínxols i, de pas, els pensaments. Ai de tu si alimentes la idea d’allunyar-lo, a ell que tot ho sap! Ai de tu, perquè es revoltarà i t’esgarraparà fins que sentis com se t’esquinça la carn de mica en mica. Deixa’l fer i s’entretindrà a descordar-te el vestit, sigui llarg, curt, cenyit, escotat, això tant li fa. Les cremalleres el fascinen, les obre lentament i et ressegueix la columna, s’hi endinsa com si explorés un paratge inconegut, com si es volgués aixoplugar entre les costelles. Les cames han de ser al seu abast, per apamar-les i prémer-les amb força, per delectar-se amb la tibantor de les cuixes, amb el foc que traspuen. Llavors les separa i s’abriva, i tot d’una t’arramba a qualsevol lloc, que per això no té manies, i et clava la sageta i no permet cap mena d’oposició. Furga una estona. Et masega, et mossega amb delit... Panteixa. Tal vegada, espera una queixa que no ha d’arribar. Absurd seria provocar-lo. És llavors quan t’obliga que el miris cara a cara, quan et cerca a l’esguard un prec que et delati. El complauria tant trobar-lo! Aguanta un instant més i, després, estén per dins la metzina que et fa xisclar i que et porta a l’abisme. Sents la temptació de dir que s’aturi, que ja n’hi ha prou, que t’alliberi... Però alguna fibra de tu, que no saps on s’amaga, conserva un xic de dignitat i et jures que no defalliràs per més extenuada que estiguis, així et prengui la vida aquest amant implacable, aquest maleït dolor.

Il·lustra el microrelat "Les amants" (1928) de René Magritte.

Mercè Bagaria (Barcelona, 1954) és filòloga. Ha fet de professora, periodista, lectora editorial i correctora. Forma part del grup Setze Petges. Els seus relats es poden llegir als reculls “Setze petges” i “Edició especial”, en altres publicacions col·lectives i a la web de Relats en Català, on fa servir el pseudònim de Frèdia. Podeu seguir-la també al bloc La Vida Breu.

DESERTOR (Un microrelat de Violant Barquet)

L'home del poble m'ho explicà de viva veu i se li negaren els ulls de llàgrimes.

A la seva memòria.

Nano, d'aquesta nit no passa, vaig dir-me. Coneixeu el Montsant? Que n'és, de feréstec i hostil! Tot cingles i rocam. I vessants esqueixats. Vaig trescar tot sol fins a les muntanyes de Prades, però d'elles no en sabia sortir, ans caminava en cercle, esverat, atemorit. De ben segur que m'hagués engolit un barranc si no hagués estat pel xerric d'aquell carro. Aquell bon home deixà el seu camí i em guià fina a Rojals; mai no ho oblidaré. I quina joia, quan des del turó albiro la plana i el mar! Al poble, el meu pare cavava l'hort amb aquella parsimònia. Dempeus al tros, alça la testa i em clissa amb tristesa, sense dir res, i amb les dues mans m'ofereix uns tomacons del seu hort. Pare, si sóc jo, el vostre fill! Que no em reconeixeu?, li crido esgarrifat. Ell, que arranca a plorar i s'afanya a dur-me cap a casa. Muts i a la gàbia!... Jo, l'únic? I ca, xiqueta! Set, n'hi havia d'amagats! Set, en un poble tan menut!

Ah..., tenia disset anys i encara jugava a atrapar sargantanes! Disset anys! I jo que mai havia matat ni una perdiueta... Quin infern, l'Ebre!

Microrelat inclòs al recull La pell bruna i altres relats (Els llums, 2014). L'il·lustra la fotografia Serra de Montsant de Josep M. Toset.

Nascuda a Tarragona, Violant Barquet treballa com a professora de Filosofia en un institut de secundària. De petita volia ser escriptora, i com que no ha matat la nena que porta a dins, ara escriu petits relats per adults, dels quals n'acaba de publicar un primer llibre, La pell bruna i altres relats (Edicions Els Llums). 

ÈTICA DE L'AUTOESTOPISTA (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Mai no ens podem refiar dels autoestopistes. Jo sempre m’aturo quan en veig un que voreja la carretera, amb aquella expressió desemparada en la cara i el polze indefens que assenyala el destí. Però s’han explicat tantes històries terribles, que cal estar alerta. Un cop han pujat, sempre enceten una conversa distesa: volen guanyar-nos la confiança i que baixem la guàrdia (són astuts!). Comencen amb un comentari climatològic o un apunt innocent sobre la bellesa del paisatge. Quan la cordialitat s’ha obert camí, vénen les anècdotes, els acudits, les confessions (els més perversos fins i tot xiulen o taral·legen la cançó que està sonant a la radio). Són maniobres de distracció que volen desviar l’atenció del conductor, allunyar-la dels veritables propòsits tèrbols!

No, no cal gaire perspicàcia per endevinar-los les intencions. Per això jo sempre aturo el cotxe al voral i els faig baixar (si cal, els amenaço amb la navalla que amago a l’infern de l’americana). Busco un racó arrecerat (una fondalada, un clar del bosc, un mas abandonat); a ells els estomaco fins estabornir-los; a elles, si em ve de gust, les violo. Llavors els buido bosses i carteres, per escarmentar-los i perquè deixin d’anar pel món amb aquella insolència, aprofitant-se dels vehicles de la gent honrada i envaint la intimitat dels innocents. I és que mai no ens podem refiar dels autoestopistes.

Microrelat inclòs al recull Les mil i una (Témenos, 2015). L'il·lustra un fotograma del curtmetratge d'animació  "Hitchhiker", de Simon Reeves.

LES ARRELS DE L'ACIDESA (Un microrelat de Joan Pinyol)

S'havien entaulat com en les millors ocasions. De fet, el motiu de la trobada bé prou que ho reclamava. Eren a punt de tastar els primers fruits del presseguer que havien plantat la primavera passada al jardí de la casa familiar. Després de tastar-ne el primer, tots plegats van arribar a la conclusió que, si bé eren sucosos, també era ben evident que tenien certa acidesa afegida al gust. El més petit de tots comentà que, cansat de mastegar gominoles, ja li estava bé. El pare, però, amenaçà de demandar el pagès que li havia venut les llavors del fruiter. La mare, mentre deixava que el suc del préssec li negués el carmí dels llavis, afegí que per a ella ja estaven bé, que a vegades n'havia comprat de pitjors i a uns preus per enfilar-se pels arbres. La que no digué ni piu fou l'àvia, i tenia les seves raons. Durant anys havia mantingut un secret molt ben guardat i no estava pas disposada a airejar-lo en aquells moments. L'avi, un gran aficionat als caramels de llimona àcida, contràriament al que pensaven tots, estava enterrat sota les arrels del presseguer. Per tal que el seu repòs fou veritablement etern, aquell dia l'àvia no volgué ni donar-ho a conèixer ni relacionar en veu alta els fets.

Microrelat inclòs a "Noranta-nou maneres de no viure encara a la lluna" (Set i mig 2001). El quadre és "Pêcher en fleurs" de Van Gogh

Joan Pinyol (Capellades, 1966) és llicenciat en Filologia Catalana. Dels onze llibres que ha publicat, tres són de microrelats: “Noranta-nou maneres de no viure a la lluna” (Premi Vila d’Almassora, Setimig Edicions, 2001), “Micromèxics” (Premi Vila de Puçol, Brosquil Edicions, 2007) i “Glops” (Ed.Petròpolis, 2009). Ha elaborat diferents estudis sobre el gènere i imparteix el taller de narrativa “El microconte, un petit gran gènere” en nombroses biblioteques i centres culturals dels Països Catalans. Els seus últims llibres són “Planeta Lluç” (Editorial Aire, 2012) i “Ningú no mor” (Onada edicions, 2013). Manté el bloc personal www.joanpinyol.net

MISS UNIVERS (Un microrelat de David Vila i Ros)

Una coalició interplanetària atacà la Terra i la destruí completament, farts de suportar la prepotència d'un planeta que, edició rere edició, no tenia cap mena d'escrúpol a atorgar el títol de Miss Univers a una de les seves habitants.

Microrelat inclòs al recull Verba, non facta (Voliana Edicions, 2014)

David Vila i Ros (Sabadell, 1977) és dinamitzador lingüístic i imparteix tallers i conferències per fomentar l'ús social del català. Ha publicat Ni ase ni bèstia (2010) i els assajos Català a la carta (2012). Podeu seguir-lo al blog Malgrat la boira.

LA PERDONA-MORTS (Un microrelat de Miguelángel Flores)

Mon pare moria de tant en tant. Però mai no ho va fer per cridar l’atenció ni per fotre a ningú; simplement es moria i prou. Recordo que tot just abans d’expirar somreia amb una certa beatitud i, mentre deia adéu amb la seva mà peluda, deixava de respirar. Igual que fa la rentadora quan para de centrifugar, de mica en mica i sense més ni més. La mare es posava de dol, s’apagava la tele, perquè era alegre, i tots ploràvem la seva partença.

Després, en tornar a la vida, la mare el rebia emmurriada per la seva absència; amb aquella ganyota que, segons ell, la feia tan maca. Llavors ell l’abraçava i li parlava a cau d’orella d’angelets, ànimes i purgatoris. Ella cedia, ens enviava al llit i se’ls escoltava xiuxiuejar molta estona. El pare era un vividor en això de morir. I la mare sempre li ho va perdonar. Ho va fer fins a la mort.

Microrelat inclòs al recull De lo que quise sin querer (Talentura, 2014). La traducció és de Pere Herrero. Il·lustra el microrelat Mourning Pîcture (1890) d'Edwin Elmer.

Va néixer cordovès al 67 i segurament morirà sabadellenc, quan toqui. Escriu microficció i teatre, d'oïda i sense cap intenció dolenta. Té relats publicats a recopilacions i antologies del gènere, com ara Relatos en Cadena (de Alfaguara) o De Antologia. La logia del microrrelato (Talentura). En teatre és autor, entre d’altres, d'Anda Que No Te Quiero, La Vida Qué Bailo y coautor de Consuélame, Consuelo. Al novembre de 2014, l'editorial Talentura va publicar el seu primer llibre de microrelats titulat De Lo Que Quise Sin Querer. Manté un blog que es diu Eternidades y pegos.