ANY NOU, VIDA NOVA (Un microrelat nadalenc de Carme Ballús)

Tinc la decisió presa i és ferma. Confesso que els primers dies em va costar molt passejar-me per tot el país: mercats, places i teatres, com més gentada hi hagués, millor. Tants ulls damunt meu! I jo pensava “Se n’adonaran?”. El que més m’ha costat és no parpellejar i mantenir sempre el mateix somriure en expressió hieràtica, com si fos de cartró. Però ningú, per ara, no ha vist res d’estrany.

Quan vam fer el càsting per l’anunci de la televisió no les tenia totes. Vaig avisar per correu que jo, ja duria el capgròs posat des de casa. Que així entrava millor en el personatge. I mira, els devia fer patxoca, perquè em van triar a mi. I ara quan passen l’anunci i em veig baixant del cotxe, primer pla de les meves cames en tocar a terra, mitja fina, taló d’agulla... em sento magnífica. I a la meva cara, crec que ja s’hi ha acostumat tothom. Cert que les dimensions del meu cap no són les habituals, però i què? Hi ha dones que tenen les cames boterudes o el cul molt més gros que el meu i fan la seva vida ben normal. Doncs jo tinc el cap molt gran. Vull poder sortir cada dia a comprar el pa i el diari, a fer un volt pel parc i, cosa que em fa molta il·lusió, a nedar a la piscina. He començat a xatejar amb un senyor de Mataró que vaig conèixer fa poc. Una ànima bessona, amb una testa considerable i molt elegant. Ell ja fa temps que, tip d’estar-se enclaustrat per por del “què diran?” ha fet el pas de sortir pel barri i n’està ben content.

Per això, quan acabi la meva feina com a Grossa de Cap d’Any, no m’amagaré altra vegada a casa. Em posaré texans i bambes –que ja estic tipa d’anar mudada– i sortiré al carrer. I si algú se n’estranya, de veure aquest cap tan formós que tinc, li diré allò tan bonic: “Ningú no és perfecte!”.

                                                                                                     

Les galetes que acompanyen el microrelat són obra de la Chus Castro.

Nascuda al rovell de l’ou granollerí el 1955, Carme Ballús viu a Les Franqueses i fa de professora a l’Institut A. Cumella de Granollers. Vallesana com la mongeta del ganxet, no escriu -per ara- llibres de cuina, sinó contes i relats breus. Forma part del col·lectiu literari Pep Campei, amb el qual ha publicat la novel·la d’autoria conjunta “L’artefacte”. Ha publicat contes en reculls amb d’altres autors i un recull propi, “Portes endins” (Marcòlic, 2012) cuit a foc lent i de degustació pausada.