LA BONA CONFITURA

A L’AUTOBÚS (Un microrelat de Pau Álvarez)

2012-02-13T10:00:00.000+01:00

He validat el bitllet, sense fixar-m’hi, pendent tan sols d’ella. La sort m’ha regalat que l’únic espai disponible fos just davant seu. No m’esperava que, tant de prop, el seu encant es multipliqués i m’he torbat com un ximplet.

El suau brunzir del motor em gronxava entre grates quimeres quan una bèstia, amb un ull vermell com l’infern, ens ha barrat el pas, hem sentit un batec profund i una urpa potent ha pres la noia per arrabassar-la. La seva lluita es mostrava inútil, només jo he gosat enfrontar-me a la fera per alliberar-la. M’he trobat una espasa a les mans, l’he premut tan fort que s’ha encès de pura ràbia i, brandant-la amunt, li he clavat al mig de l’ull, repetidament, fins que l’espectre ha esclafit en una bafarada àmbar i s’ha desintegrat en mig d’un udol esfereïdor. Esgotats, tots dos panteixàvem.

Indiferents al drama esdevingut, una ambulància s’allunyava, el semàfor s’ha posat verd i el conductor ha continuat la ruta. Mentre jo desava el meu llapis, encara ardent, i ella s’eixugava dues gotetes de sang dolça, les nostres mirades còmplices s’han creuat. Avui, per primera vegada, m’ha somrigut en baixar del bus.

Microrelat guanyador del 1er Concurs “Tocats de lletres” de Manresa, 2010. L'il·lustra "New York City Fifth Avenue Bus" de William J. Glackens (1915).

Pau Alvarez és de Manresa, on va néixer el 1957. Nouvingut al mon de les lletres, ha aconseguit un premi de microrelats i ha escrit alguns contes. El seu seu somni literari és el teatre, format que creu ideal per comunicar mil idees que li volten pel cap. És soci fundador de l’associació d’escriptors Totlletres de Manresa. Professionalment, és impressor i dissenyador web.

EL NUVI (Un microrelat d’Eduard Ribera)

2012-02-09T10:00:00.003+01:00

El Josep anava a dir que sí i li ha sortit que no. El seu monosíl·lab ha ressonat categòric en l’àmbit de tota l’església. I no només ha dit que no, sinó que, sorprès d’ell mateix, ha fotut el camp sense dir res a ningú, enmig dels comentaris d’amics i familiars i deixant penjada la seva cerimònia de casament. Ha baixat de l’altar, ha travessat amb decisió el passadís central sota la mirada atònita dels convidats, s’ha tret l’americana i la corbata, ha pujat al cotxe i se n’ha anat. No ha pensat les conseqüències de la seva resposta negativa, perquè ha estat absolutament sobtada, imprevista. El Josep havia entrat, feia tan sols uns minuts, acompanyat de la seva mare, decidit a casar-se amb la Roser, a compartir amb ella la resta de la seva vida, a les verdes i a les madures. Però ha dit que no, i ara li toca ser conseqüent amb la seva resolució.

No vol ni imaginar què pensarà la Roser, després de tants anys d’arrossegar-se plegats i de la confiança que es tenien. O la seva mare, que estava tan il·lusionada i emocionada. O els seus amics, que l’envejaven de tenir una nòvia tan atractiva i intel·ligent. Ha dit que no i serà que no. És massa tard per a tornar enrere. Ja no pot girar cua i tornar a entrar a l’església demanant disculpes a tothom pel seu comportament, perquè la vergonya i l’orgull pesen més que la humilitat de reconèixer les pròpies debilitats.

No ho ha fet amb premeditació, perquè ni ell mateix no s’hagués imaginat mai que en seria capaç. Entén que és una de les jugades més perverses que es poden fer a una persona que estimes, però, la seva espontaneïtat, el fet que no hagués projectat la seva negativa, creu que l’excusa de tota responsabilitat. Ara està confós i té l’obligació de retrobar-se amb ell mateix, d’ordenar-se les idees i esbrinar quin ha estat el motiu que ha generat l’impuls incontenible de dir que no, perquè, en realitat, no en té ni la més mínima sospita. El subconscient –aquesta veu indòmita, innocent i sàvia que tenim tots a dins– un cop més, l’ha traït. Però aquesta explicació, és clar, no se l’empassarà ningú.

Microrelat inclòs al volum “Oficis específics” (1996)

Eduard Ribera (Balaguer, 1965) és escriptor i filòleg. Premi de Narrativa Ciutat de Balaguer 1987 per “La casa per la finestra” (Ajuntament de Balaguer, 1988). També ha publicat “El mite de la darrera llàgrima” (La Impremta, 1995) i “Oficis específics” (Ed. Ribera & Rius, 1996. Finalista dels Premis Octubre 1993). Ha difós articles i guions, i ha participat en volums col·lectius. Des de març de 2005 manté L’Escriptori, amb més de 400 textos en línia, amb el qual va obtenir el Premi Vila de Martorell 2009 al millor bloc. Acaba de publicar “A que no! 99 exercicis d’estil” (Premi Lleida de Narrativa 2009), un homenatge a l’escriptor Raymond Queneau.

METAMORFOSI (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

2012-02-05T10:00:00.001+01:00

Que m’haguessin crescut els dos ullals fins a tocar el llavi inferior no havia de ser motiu d’alarma. “No traiem conclusions precipitades”, vaig comentar a la meva dona, que em mirava esporuguida. Enemic de supersticions i de llegendes sense fonament, vaig decidir que aquella imprevista anomalia odontològica no faria trontollar les meves conviccions. El metge de capçalera, visiblement incòmode, va enviar-me a cal dentista, el qual va limitar-se a gratar-se el cap –“Interessant, interessant”, remugava mentre m’examinava– i va acomiadar-me tot aventurant, indecís, un dictamen lacònic per sortir del pas: “Excés de calci: redueixi el consum de productes làctics”.

Vaig procurar que aquella conjuntura no trasbalsés la nostra vida quotidiana, per bé que vaig haver de demanar a la feina el torn de nit perquè la llum del sol començava a molestar-me. Tolerava que els fills es riguessin de la meva pal·lidesa i de la nova indumentària –acabava de descobrir que m’esqueien les capes negres–, i que celebressin com un truc magistral que els miralls no reflectissin la meva imatge en passar, però prohibia categòricament menjar allioli durant els àpats, i obligava a la sogra a treure’s el penjoll amb la creueta quan ens visitava.

Ara la meva dona està esverada perquè darrerament he après a volar. Ella voldria que tornés a ser el que era, ¿però com podria jo renunciar al plaer deliciós de passar les nits sobrevolant els terrats del veïnat, caçant insectes i dormint de cap per avall, arrapat a la branca d’un pi?

Microrelat inclòs al recull de pròxima publicació "Catàleg de monstres" (Marcòlic, 2012). Més informació a El bloc dels monstres

NUS (Un microrelat d’Esther Blanco Ribot)

2012-02-01T10:00:00.000+01:00

Sento la clau al pany. S’enferritja. No he passat la balda! Joan estossega. Va cuit. Sempre hi va. Entra. Suo molt. Nua i paralitzada pel terror escolto com grinyolen les xarneres de l’habitació dels nens. Dormen, ells rai... Els fa un petó? Tanca. Camina insegur pel passadís. Empassega amb el sabater. Tot és tan previsible! Ara és al lavabo. Al de cortesia. Em fa l’efecte que des del meu patíbul ensumo el pixum fètid de cervesa. Fa ombra a l’escletxa de sota de la porta del nostre dormitori. El cor m’explotarà. Per què no ho he aturat abans? Tenir aquest home aquí és del tot suïcida. La maleïda rotija l’ennuega. Se seu als peus del llit per descordar-se les Tod’s. Les rebot contra el sòcol. Malaguanyades! Tinc tots els músculs engarrotats. Si em moc per desentumir-me sabrà que estic desperta. No em convé. Gens. Noto el fregadís de la roba mentre es despulla. La llença a terra. En picar-hi, la sivella del cinturó fa una fressa metàl·lica que m’esmussa. S’estira, nu, sobre del llit. Volta cap aquí, volta cap allà. Que s’aturi, si us plau!

Tres quarts d’hora més tard, quan els ronquets ja són eixordadors, a les enfosques, acompanyo Pere a l’entrada. Ja s’havia adormit. També nu, sota del llit.

Microrelat guanyador del IV Premi “Font de Santa Caterina de Microcontes” (2011) de Montornès del Vallès. L'il·lustra una obra d'Edvard Munch.

Esther Blanco Ribot. Empordanesa. Profe d'Història. Lletraferida. Matinera. Màster en Monoparentalitat (sola amb nen adolescent). Viatgera. Políglota. Filoitaliana. Feliç en un Museu d'Art i en un dia de tramuntana a l'Hotel Empúries. Hiperactiva. Cardiòpata. Sibarita. Incontinent verbal. Caríssima. Misògina. Excessiva. Aficions: música (clàssica i pop); caminar a pas de legionari; col·leccionar "bolsos" i llibres d'història i d'art; un home intel·ligent, cultivat i escultural, amb mans perfectes. Meta a curt termini: demanar excedència per passar un mes a NY amb el meu fill (per això ara em presento a premis: necessito quartos). Meta a mig termini: treballar un o dos anys a Roma per acabar la meva tesi doctoral sobre el Renaixement. Meta a llarg: sobreviure. Càustic sentit de l'humor. 43.

LES PREMONICIONS QUE ES MENGEN LA CUA (Un microrelat de Josep-Ramon Bach)

2012-01-28T10:00:00.002+01:00

L’Artemi Puigpelat, que es va quedar sense feina, no li va quedar altre remei que mirar de trobar-ne. Va escriure un currículum no massa engrescador, però ajustat als mèrits de la seva curta carrera de comptable, i va empastifar les bústies de la majoria d’empreses de ciutat. Quan després de dies de repartir, a tort i a dret, els pasquins de la seva vida laboral i veure que no servien de res, a l’Artemi, que es sentia molt frustrat, no se li va ocórrer res més que enviar-se a si mateix el darrer currículum.

A l’endemà, quan el carter va dur la seva carta, li va semblar que l’escena era una premonició d’aquella altra que succeiria un dia qualsevol. Va obrir el sobre i, amb tota amabilitat, va donar resposta a les aspiracions d’aquell jove comptable. Li va prometre feina i diners, i la seguretat de tota una vida.

Al dia següent quan va rebre la nova que l’acceptaven a treballar, l’Artemi es va posar d’allò més content. Va obrir una ampolla de xampany i, embriac, va tenir la sensació d’estar físicament en aquell nou lloc de treball. Li havia costat molt, però per fi havia aconseguit una bona feina.

Microrelat inclòs al llibre inèdit “El ventríloc tartamut”. L'il·lustra "Love letters" de Norman Rockwell, 1920.

Josep-Ramon Bach (Sabadell, 1946) és poeta, narrador i dramaturg. Ha publicat 23 llibres entre els que destaquem els que fan referència al mite personal de Kosambi: “Ploma Blanca” (Poesia Oral Africana), “L’Ocell Imperfecte” (Premis de la crítica Serra d’Or i Cavall Verd), “Viatge al cor de Li Bo” i “Kosambi, el Narrador”, així com “Viatge per l’Àfrica” i “El Gos poeta” escrits per a infants. Entre els més recents, tres llibres de poemes “Reliquiari”, “El laberint de Filomena” (Premi Cadaqués a Rosa Leveroni) i “Versions profanes”. I dos llibres de teatre “Diàlegs Morals sobre la Felicitat” (Premi Recull) i “La Dama de Cors se’n va de Copes” (Premi Lluís Solà).

EL CINQUÈ DIA (Un microrelat de Maria Cirera)

2012-01-24T10:00:00.000+01:00

Melissa va empènyer la porta del bar i va buscar la figura del seu amant amb el cor exaltat. Aquell era el gran dia. Aquell era el dia que havien acordat per fer realitat el somni, trencar amb les seves vides i començar-ne una de nova, conjuntament, només ells dos sols contra el món, a qualsevol racó del planeta.

Quan el va veure, però, per un estrany ressort de la memòria va recordar que Déu havia creat l’home el mateix dia que els cucs i els animals feréstecs. Va seure al seu davant i el va esguardar sense atrevir-se a pronunciar cap paraula. Ara que eren lliures, s’adonava que aquell home era igual que tots els altres, potser, fins i tot, un xic inferior. Quan les seves mirades es van estimbar dins dels ulls de l’altre, van comprendre que estaven tenint el mateix i idèntic pensament.

Afortunadament, havien mentit. Cap dels dos no havia fet les maletes, ni comprat cap bitllet. Tampoc no havien escrit cap carta de comiat a ningú. Aquell vespre, com cada vespre, van tornar a casa a sopar amb les seves respectives famílies.

Il·lustra el microrelat "Summer Evening" d'Edward Hopper, 1947.

Nascuda l’any 1979 a Manresa, Maria Cirera és traductora de formació i subsisteix com pot en el sector dels llibres. El llegir li fa perdre l’escriure, però sense cap remordiment. Quan escriu ho fa per ràbia, per avorriment, per venjança, per matar el cuc i la gana. La traducció literària és un altre dels seus passatemps favorits. Ha publicat diversos contes en reculls col·lectius.

EL REPORTATGE (Un microrelat de Josep M. Sansalvador)

2012-01-20T10:00:00.001+01:00

Mil nou-centes vuitanta-tres fotos. Aquesta vegada potser n’ha tirat moltes més del compte però cinc dies a Barcelona no permeten donar treva al disparador de la càmera. El gran plaer no és el viatge en si mateix sinó que és poder veure el món per un forat. I llavors, de retorn a Tòquio, traslladar les imatges a l’ordinador i anar-les seleccionant, classificant, retocant… Mirar i remirar-les una i mil vegades i descobrir paisatges, escenes, monuments exòtics i llunyans enquadrats fa dies a través del visor fotogràfic de la màquina d’altíssima resolució record del seu vuitantè aniversari.

Li agrada la maniobra de traspàs de les fotos al disc dur des de la rèflex. El programa de descàrrega les va mostrant per pantalla amb una fugacitat raonable, a mesura que s’assenten a la carpeta provisional. La targeta de memòria s’allibera d’una càrrega pesant i ell va veient passar a ritme ràpid les estampes capturades durant tot el periple. Deu ser la mateixa sensació que experimenten els que estan en risc de mort imminent. Diu que veuen passar imatges de tota una vida en fraccions de segon. Ho ha llegit en algun lloc, potser al suplement dominical d’un diari, però ara mateix aquesta opressió al tòrax i aquesta violenta sensació d’ofec no li permeten recordar-ho amb precisió.

Josep M. Sansalvador (Girona, 1965) ha cursat estudis empresarials i treballa en una caixa d’estalvis (és més de números que de lletres). Participa al web “Relats en Català” sota el pseudònim Siset Devesa, forma part del consell de redacció de la revista “Parlem de Sarrià”, de Sarrià de Ter, poble on resideix. Des de fa dos anys té cura del bloc De res, massa

AMICS (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

2012-01-16T10:00:00.001+01:00

Ens vam separar sense mirar enrere. Acomiadar-nos, és clar, hauria estat absurd. Intuïa la seva esquena allunyant-se per sempre. Les cames em tremolaven: intentava mantenir el pas ferm, però amb prou feines podia caminar. Tants anys d’amistat! Inseparables des de l’adolescència, havíem compartit estudis, il·lusions, alegries i desenganys. Compartir l’amor de l’Anabel, però, era excessiu.

Ara, amb el cor encongit, comptava les passes que ens distanciaven. Quan vaig sentir l’avís vaig girar-me, bruscament. Hauria volgut disparar a l’aire, però conservar el meu prestigi d’excel·lent tirador també era una qüestió d’honor.

Finalista del mes d’Octubre al I Concurs de Microrelats “La microbiblioteca” de Barberà del Vallès.

PROPOSTA ETIMOLÒGICA (Un microrelat de Joanjo Garcia i Navarro)

2012-01-12T10:00:00.002+01:00

–Es cierto– dijo mecánicamente el hombre, sin quitar la vista de las llamas que ardían en la chimenea aquella noche de invierno―; en el Paraíso hay amigos, música, algunos libros; lo único malo de irse al Cielo es que allí el cielo no se ve. (Augusto Monterroso: El paraiso imperfecto)

Quan Eva i Adam arribaren al cel ho trobaren tot al seu gust, com si tornessin de bell nou al paradís. –Han après després de vagarejar pel desert– es repetia content Déu. I no li mancava raó. Els treballs del desterrament els havien forjat el caràcter. Havien perdut la primerenca innocència de la ignorància i ara apreciaven els dons que fruïen. Però en passar els anys descobriren una imperfecció: des del cel no es podia veure el cel. Així que a les nits d’estiu, asseguts sobre la gespa, esguardaven melangiosos el firmament negre i nu. Fins i tot evocaven amb enyor l’espectacle lumínic de les nits de l’estepa. Per acontentar-los Déu-Totpoderòs, en la seua misericòrdia infinita, creà un altre cel per a que poguessin contemplar les nits estelades. De principi es posaren molt alegres per aquell regal. Jamai els dies van ser uns iguals a altres. N’hi va haver de nuvolats, de boirosos i d’una claredat encegadora. I les nits no tornaren a tenir aquella foscor abissal. Ara sí tot era d’una harmonia acabada. Però en passar els anys començaren a preguntar-se si a aquell cel n’hi hauria un altre Déu. I la curiositat els donà ganes de re-morir-se per re-pujar a aquell altre cel a veure si estava re-Déu. Mirant-los desconcertat, arronsant-se les esquenes Déu-Infinit es lamentà d’haver creat aquella segona estratosfera, aquell recel.

Microrelat guardonat amb l’accèssit al IV Premi “Font de Santa Caterina de Microcontes” (2011) de Montornès del Vallès

Joanjo Garcia i Navarro (València, 1977) és Llicenciat en Història per la Universitat de València. Entre moltes altres ocupacions, ha treballat de professor de secundària tant al País Valencià com al Principat. Actualment cursa el Grau de Llengua i Literatura per la UOC. La seva producció literària es centra en els contes i la poesia.

NADAL LLUMINÓS (Un microrelat nadalenc de Joan Pinyol)

2012-01-08T10:00:00.001+01:00

Tot i el fred polar i la fosca creixent, va instal·lar durant tres hores els llums de Nadal entre les branques de l’arbre del jardí. Ho va fer amb tanta passió i devoció pels artilugis elèctrics que no va veure, ni per casualitat, la brillantor natural de l’estel fugaç que li va passar pel damunt.

Joan Pinyol (Capellades, 1966) és llicenciat en Filologia Catalana. Dels onze llibres que ha publicat, tres són de microrelats: “Noranta-nou maneres de no viure a la lluna” (Premi Vila d’Almassora, Setimig Edicions, 2001), “Micromèxics” (Premi Vila de Puçol -Brosquil Edicions, 2007-) i “Glops” (Ed.Petròpolis, 2009). Ha elaborat diferents estudis sobre el gènere i imparteix el taller de narrativa “El microconte, un petit gran gènere” en nombroses biblioteques i centres culturals dels Països Catalans. Trobareu més informació a www.escriptors.cat/autors/pinyolj i també al bloc personal www.joanpinyol.net

ELS REIS MAGS (Un microrelat nadalenc de Maurici Capdet)

2012-01-07T10:00:00.002+01:00

Tot i saber que era impossible, el Toni hauria volgut que aquell dia no arribés mai. La innocència de la primera infantesa i la il·lusió d’una màgia inigualable s’havien esfumat per sempre més. Havia esperat massa a explicar-li a l’Arnau que els reis d’orient en realitat eren els pares, que aquells que veia desfilant a la cavalcada eren tres persones disfressades com a tals, que copiava d’amagat la seva carta abans de dur-la al patge, i que, quan la nit abans deia que no tenia gana, no era perquè estigués nerviós per la seva arribada, sinó perquè més tard ell soparia l’àpat que els havien deixat preparat. Havia esperat tant que al final se li van avançar de la manera més habitual: un amic de l’escola havia fet cas omís als seus pares i ho havia xerrat a uns quants companys de classe.

Ara, però, venia el pitjor. I el pitjor no era l’empipament del seu fill causat per la profunda decepció, que segur que seria passatger. Tampoc li preocupava el fet que, per despit, ho pogués xerrar al seu germà petit; l’Arnau era un tros de pa que s’avenia a escoltar quan se li parlava amb franquesa de tu a tu. Sí que l’amoïnava una mica més el fet que ja no el pogués encaminar tant en els regals que demanava, i aquest aspecte el duia a allò que de debò li feia perdre la son: com explicar-li al seu fill que, en el seu cas particular, els reis d’orient tampoc eren els pares i que els regals que rebia cada any provenien d’una organització que s’esforçava perquè cap nen es quedés sense joguines.

Il·lustra el microrelat, "The Three Wise Men", de Brenda York, 2007

Maurici Capdet és un informàtic de lletres, apassionat pels bits i per la literatura al mateix temps. Ha publicat uns quants contes en diferents reculls d’autoria compartida (editorials Cossetània i La Quadriga), i també ha guanyat diversos premis literaris on destaquen el premi Marcel Sentís de Torroja del Priorat, el concurs de relats breus Sant Jordi de Valls i el concurs literari de narrativa curta Els cinc pins de Sant Pere de Ribes. Alguns dels seus contes es poden llegir a El Blog del Maurici.

CONFOSOS (Un microrelat nadalenc de Jesús M. Tibau)

2012-01-06T10:00:00.002+01:00

Confosos pel traç que un vol transoceànic de baix cost ha deixat al cel, els Reis Mags d’Orient erren el seu destí. Fan cap a la seu d’un banc en plena crisi financera, i en veure’ls polsosos i amb cara d’emigrants, el director els nega la visita. Decepcionats, llencen els regals a un contenidor gris de rebuig. Algú que remena entre la brossa és convidat per la policia local a anar-se’n a un alberg municipal. Hores després, el camió de les escombraries tritura tot rastre d’aquesta història.

Il·lustració d'Yvonne Gilbert

Natural de Cornudella de Montsant (1964) i resident a Tortosa, Jesús M. Tibau ha publicat els reculls de contes “Tens un racó dalt del món” (2001), “Postres de músic” (2005) (Premi Marià Vayreda), “El vertigen del trapezista” (2008), “Una sortida digna” (2009), “I un cop de vent els despentina” (2011). També és autor del poemari “A la barana dels teus dits” (2009). El seu bloc “Tens un racó dalt del món” va guanyar el Premi Blocs Catalunya de la Generalitat de Catalunya i Premi Lletra de la UOC (2009).

ESQUERDA (Un microrelat nadalenc de Jordi de Manuel)

2012-01-05T10:00:00.000+01:00

Al contestador telefònic es veia un u fent pampallugues. El pare va prémer amb decisió la tecla per escoltar el missatge. Era la veu de l’oncle:

Sóc l’Enric. Què voleu que compri per Reis, al Marc? Què us sembla uns Juegos Reunidos Geyper?

El pare va fer emmudir immediatament l’aparell. Massa tard: un pam rere seu, Marc, astorat, obria com taronges els seus ulls marrons.

Va ser la primera gran esquerda de la seva infantesa.

La il·lustració és de Guillem Cifré. Aquest microrelat forma part del recull inèdit "Kurts", amb textos de Jordi de Manuel i il·lustracions de Guillem Cifré.

Jordi de Manuel Barrabín (Barcelona, 1962) és biòleg, professor i escriptor. Ha publicat diverses novel·les i narracions i ha obtingut nombrosos premis literaris. Escriu per a infants, joves i adults i conrea especialment el gènere negre i la ciència-ficció. www.jordidemanuel.cat

Guillem Cifré (Barcelona, 1952). Als anys 70 va iniciar-se al món gràfic a la revista Matarratos. Ha col·laborat com il·lustrador a la televisió (TVE, Canal +) i amb diaris (Avui, El Periódico). Ha estat guardonat amb diversos premis entre els quals destaca el Premi Nacional de Còmic 2009 per l’àlbum il·lustrat Artfòbia II.

L’ESPERIT DEL NADAL (Un microrelat nadalenc de Maria Cirera)

2012-01-03T10:00:00.003+01:00

Com el conte d’aquell rellotge aturat que només marca l’hora un cop cada dotze hores, així mateix, la seva ànima arriba al zenit un cop cada dotze mesos, durant les festes de Nadal.

Pare de família. Treballador exemplar. Mai no es passa cap semàfor en vermell ni acostuma a tocar la botzina. Talla el pastís en porcions perfectament equitatives. Quan es moca, ho fa amb un mocador impol·lut i quadrat. Recorda dates d’aniversaris, efemèrides i tota mena de festes assenyalades, inclosa la del seu casament. Es treu els pèls del nas i de les orelles amb regularitat i precisió. Recull totes i cadascuna de les caquetes que el Perli, el seu gos llebrer, escampa per aquí n’enllà. I, per Sant Joan, se li escapa una rialla maliciosa quan recorda que només queden sis mesos per al moment culminant.

Nadal, sense cap mena de dubte, és un gran dia. El goig batega dins del seu cor enfollit d’il·lusió. Ha arribat el moment, enrere la mediocritat de la vida. Ben endins del seu ésser floreix una flor negra, ja ningú no el pot fer enrere! Ja ningú no el pot parar! Davant d’un centenar de persones colpides de terror, crida fins al desesma:

—Que comenci, doncs, la guerra contra el poder etern. Veniu, fúries de l’infern! I que s’esberli la terraaaa!!!!!

Il·lustra el microrelat, un fotograma de "It's a wonderful life" (Frank Capra, 1946).

UNA HISTÒRIA DIVINA (Un microrelat nadalenc de Mercè Bellfort)

2012-01-01T10:00:00.005+01:00

Encabit en la menjadora d’un petit estable de Betlem, un infant, acabat de néixer, no parava de tremolar. Malgrat l’alè reconfortant d’un bou i d’una mula que actuaven d’escalfadors casolans, i el caliu de la mirada joiosa d’uns pares amorosos, el menut, anomenat Jesús, no parava de tremolar.

Passats dos dies el nadó encara seguia amb el mateix neguit. La inquietud començà a fer-se palesa a la cara de Josep i Maria, els seus progenitors, en veure que no se’n sortien. Primer l’abrigaren amb una pell de xai més gran per tal de combatre les baixes temperatures que oferia aquell desembre congelat. Després, en comprovar que el nou vestidet no feia l’efecte desitjat, en Josep va decidir prendre la iniciativa, i no quedar-se més temps palplantat aguantant el bastó. Així doncs, es posà mans a l’obra.

Com que era un fuster de mans fines i cap despert no tardà massa a fer una porta com Déu mana. D’aquesta manera la salut del petit Jesús quedava assegurada. Un cop enllestida la feina amb l’aprovació de la seva esposa Maria, semblava que tot aniria pel bon camí. Malauradament, però, la construcció de la porta protectora no va apaivagar la tremolor de l’Infant.

Van haver de passar uns dies més, fins que els desesperats pares entenguessin què li passava al seu fillet. Tot es va acabar quan van aparèixer els Reis Mags d’Orient caminant entre els pastors. No portaven ni or, ni encens, ni mirra. Ni camells altius, ni vestits pomposos. Només portaven cistells plens d’ous, pa, i fruits secs.

El nen Jesús va deixar de tremolar. La por que portava al cos s’havia fos: aquelles ofrenes conjuntes eren el primer indici que les classes socials no existirien mai, i la societat de consum seria anul·lada, i les injustícies dissoltes, i les enveges desaparegudes. I l’amor, per fi, regnaria en el si de la humanitat.

Ben mirat, ja no li caldria fer sermons a la muntanya envoltat de masses que escoltarien debades els Evangelis. I, el més tranquil·litzador de tot, seria constatar que li esperaria una mort més digna.

Il·lustra el microrelat "Three Wise Guys", obra de Brenda York, 2011.

Mercè Bellfort (Barcelona, 1953) fa tres anys que publica els seus relats al web “Relats en Català”. Tota una troballa literària que li ha estimulat l’afició de tota la vida: escriure. Des del maig de 2008 col·labora mensualment a la revista comarcal “L’Escalenc”. Va ser finalista del premi de narrativa breu Víctor Mora (2009). Mestra de primària durant vint-i-dos anys, actualment està d’excedència.

AMIC INVISIBLE (Un microrelat nadalenc de Víctor Lorenzo)

2011-12-30T10:00:00.001+01:00

Com gairebé tothom en aquestes dates, passeja encongit entre la multitud carregant als braços unes quantes bosses ben plenes. I com gairebé tothom que deixa les seves compres per l’últim dia, també té pressa. La seva missió ara, quan falten pocs minuts pel tancament de les botigues, és trobar un caixer. Tomba la cantonada i el saluda un Pare Noel mal pagat que mostra un somriure tan postís com la seva panxa. Sense tornar-li la salutació –no té temps ni per a això– continua la seva recerca desesperada entre consumistes de temporada i temptadors aparadors. S’està fent tard. S’alça el coll de l’abric al veure que el termòmetre de la farmàcia marca només un parell de graus positius. Al final del carrer, troba una sucursal bancària i per no perdre temps buscant a la cartera buida obre la porta amb l’ajuda d’un tiquet de metro caducat. Un cop dins, s’estira en un racó i es tapa, com cada nit durant les festes, amb els cartrons i diaris vells que treu de les bosses. Evidentment, no tanca amb pestell, per si algú necessita treure diners per pagar els teus últims regals, que arraconaràs segur al cap de quatre dies.

Víctor Lorenzo Cinca (Balaguer, 1980) és Llicenciat en Filologia Hispànica. Codirector i redactor de “La Bultra”, revista cultural de les entitats de Balaguer. Cofundador i membre del comitè editorial de “Internacional Microcuentista”, revista electrònica dedicada exclusivament al microrelat. Ha publicat els seus contes (en llengua castellana) en diversos blogs i webs dedicats a la minificció, i en diverses publicacions periòdiques, digitals i en paper. Alguns del seus microrelats estan recollits en antologies i d’altres han rebut mencions en diversos premis. Des de fa dos anys publica els seus microrelats al bloc Realidades para lelos.

VINT-I-VUIT (Un microrelat nadalenc de Josep M. Sansalvador)

2011-12-28T10:00:00.003+01:00

Mentre la senyora es deixa penjar la llufa als faldons de l’abric amb una innocència fingida, el seu marit –simulant gran interès per les necrològiques del diari– sostreu amb mà de plata el mòbil, la cartera i l’MP4 d’aquell vailet desvergonyit. Ni de bon tros, les coses no són el que eren.

Josep M. Sansalvador (Girona, 1965) ha cursat estudis empresarials i treballa en una caixa d’estalvis (és més de números que de lletres). Participa al web “Relats en Català” sota el pseudònim Siset Devesa, forma part del consell de redacció de la revista “Parlem de Sarrià”, de Sarrià de Ter, poble on resideix, i té cura del bloc “De res, massa”.

GENEROSITATS (Un microrelat nadalenc d’Eduard Ribera)

2011-12-26T10:00:00.002+01:00

El pobre espigolava en el carreró posterior d’un supermercat. Quan va obrir el contenidor hi va trobar un paio vestit de pare Noel. Algú l’havia estomacat vés a saber per quin motiu. El va ajudar a sortir d’aquell cau de porqueria i va compartir amb ell un cul de ratafia i un sandvitx de mortadel·la. Després cadascú va seguir el seu camí. El pare Noel va ranquejar avinguda avall. El pobre es va instal·lar al vestíbul d’un caixer automàtic, on va descobrir amb incredulitat que algú havia oblidat un feix de bitllets al dispensador.

El dibuix és de Norman Rockwell, 1940.

Eduard Ribera (Balaguer, 1965) és escriptor i filòleg. Premi de Narrativa Ciutat de Balaguer 1987 per “La casa per la finestra” (Ajuntament de Balaguer, 1988). També ha publicat “El mite de la darrera llàgrima” (La Impremta, 1995) i “Oficis específics” (Ed. Ribera & Rius, 1996. Finalista dels Premis Octubre 1993). Ha difós articles i guions, i ha participat en volums col·lectius. Des de març de 2005 manté L’Escriptori, amb més de 400 textos en línia, amb el qual va obtenir el Premi Vila de Martorell 2009 al millor bloc. Acaba de publicar “A que no! 99 exercicis d’estil” (Premi Lleida de Narrativa 2009), un homenatge a l’escriptor Raymond Queneau.

EPÍLEG (Un microrelat nadalenc de Jordi Masó Rahola)

2011-12-24T10:00:00.002+01:00

I al Nadal següent tot va anar d’una altra manera. Convertit en un ciutadà modèlic, el senyor Scrooge va veure arribar les festes esperançat però arruïnat. Tot l’any s’havia deixat endur per l’eufòria filantròpica i havia esmerçat la fortuna en obres de caritat, en empreses solidàries i en beneficència. Els diners atresorats durant tants anys de metòdica avarícia i gasiveria, s’havien fet fonedissos com els flocs de neu que ara emblanquinaven la ciutat. Abocat a les bones obres, va desatendre les obligacions del negoci, circumstància que va aprofitar el seu empleat, en Bob Cratchit, per desviar fons i enriquir-se en quatre dies (com a atenuant pel comportament delictiu de Cratchit apuntarem que al petit Tim se l’havia endut la malaltia que patia, malgrat que Scrooge va pagar-li els metges més il·lustres de la ciutat: la mort d’un fill sempre justifica la pèrdua del seny). Per acabar-ho d’adobar, en Fred, el nebot de Scrooge, aquell xicot d’honestedat exemplar, s’havia quedat sense feina, es passava els dies a la taverna i quan tornava a casa atonyinava la dona.

Era evident: l’Esperit del Futur, que al Nadal anterior havia visitat Ebenezer Scrooge per sermonejar-lo –amb aquell posat transcendent i admonitori que solen adoptar les aparicions–, havia esguerrat les prediccions: potser sí que l’esperava un futur virtuós i benaurat, però de moment en lloc de sopar gall d’indi s’hauria de conformar amb la carn eixuta d’un ratolí.

Les galetes són obra de l'artista pastissera Chus Castro

SORT DE L’ÀNGELA (Un microrelat nadalenc d’Anna Maria Villalonga)

2011-12-22T10:00:00.002+01:00

Indignats, han decidit acampar a la Plaça de Catalunya. Demanen millores immediates sota la ferma amenaça de no tirar endavant la feina. Les reivindicacions són ben justes i tenen a veure amb la Declaració Universal dels Drets Humans i amb els convenis que regulen la seguretat laboral.

En resum:

El Tió s’oposa a rebre més bastonades per cagar els regals. Diu que ja ho farà igualment només amb la cançoneta. Ah, i si pot ser, que li canviïn la manta de ridículs quadres escocesos, que està súper passada de moda.

El Pare Noel vol entrar a les cases per llocs més raonables. Ja no té edat, segons diu, d’anar escalant balcons o despenjant-se pels forats de les xemeneies. A banda, com que darrerament ha guanyat una mica de pes, no sempre hi cap, pels forats. Sembla que cada dos per tres se li encalla la panxa i li agafa flatulència.

Pel que fa als Reis, n’estan absolutament tips. No els importen les retallades sanitàries i exigeixen ajuda econòmica per al manteniment dels camells, que són tan vells que necessiten molta medicació. També demanen un habitatge en algun país europeu per no haver de travessar cada any el maleït desert. Tampoc ells no es troben com per tirar coets, no ens enganyem. Fet i fet, ja han entrat en el tercer mil·leni.

El govern està ben amoïnat. L’acampada no és un espectacle agradable. A més, perjudica el recent encetat negoci de la pista de gel. Els rens del Pare Noel i els camells dels Reis fan una flaire que Déu n’hi do. El conseller d’Interior no sap si demanar ajuda als sindicats o adreçar-se directament a Brussel·les. Només té una cosa clara. Si la nit del 24 no s’ha resolt el tema, haurà de treure els mossos al carrer i desallotjar per la força.

És un desgraciat. No en té ni idea de fer negociacions ni sap amb qui s’enfronta. El Nadal és intocable, senyor meu. Però en realitat no hi haurà cap problema. De fet, la premsa europea ja ha filtrat que Àngela Merkel ha agafat el timó i és a punt d’arribar a Barcelona.

El dibuix és de Norman Rockwell

Anna Maria Villalonga, llicenciada en Filologia Catalana i Hispànica, és investigadora i professora del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona. El seu amor per la literatura abraça tots els àmbits. Lectora impenitent, des de petita es dedica a escriure. Ha publicat, a banda dels seus treballs acadèmics i d’investigació, diversos contes en revistes literàries i llibres de reculls. També fa crítica de cinema a la revista en català “La lluna en un cove” i a la publicació cultural “D’un roig encès”. Pel que fa a la premsa, publica una columna setmanal al Diari digital CatalunyaPress. Actualment, a més, edita tres blocs. Els seus títols: “El fil d’Ariadna” (temes literaris, poètics, lingüístics), “El racó de l’Anna” (cinema) i “A l’ombra del crim” (novel·la negra, intriga, terror).

INSTRUCCIONS PER DONAR EL CONDOL (Un microrelat de Lluís Julián Barrachina)

2011-12-18T11:00:00.000+01:00

A l’escola aprens moltes coses, algunes totalment inútils que mai no faràs servir i, en canvi, mai no t’ensenyen com donar de forma adient el condol. Per això vull deixar-vos aquí unes breus instruccions que segur que us faran servei. Ara bé, com totes les habilitats, la de donar el condol s’aprèn i es perfecciona amb la pràctica, per això us recomano vivament un exercici que jo faig sovint: assistir a funerals de perfectes desconeguts.

Primer de tot escolliu un funeral amb dignitat, res de serveis laics o capelletes modernes i minúscules. Escolliu-ne un en una església, si pot ser antiga, fosca i venerable, i allà situeu-vos en un lloc discret però cèntric; un lloc que us permeti actuar en el moment oportú. Vestits amb pantalons i jaqueta foscos i corbata negre seguiu amb aparent recolliment tota la cerimònia amb la seguretat que al final arribarà el moment desitjat. Si la família és tradicional farà l’acomiadament formal del dol, amb els parents més directes en filera i tots els assistents, un darrere l’altre, metrallant-los amb el condol. Tanmateix aquest costum tan honorable s’ha perdut molt i cada cop hi ha més sepelis en els quals no es fa. La intuïció, producte de freqüentar moltes cerimònies, us permetrà saber si hi haurà acomiadament o no. I si us adoneu que no es farà és quan resulta més important estar ben situats al temple per tal de poder maniobrar convenientment. L’instant òptim és aquell entre el final de la cerimònia i el punt en que els parents pugen als cotxes que els portaran al cementiri. És en aquest moment de confusió, d’organització (o desorganització) del seguici quan heu de buscar la vostra oportunitat. Escolliu sempre el parent més proper, un condol donat a un cosí segon és com guardar una andròmina escantellada, perfectament inútil. Jo us recomano un funeral amb vídua, són, amb molta diferència, els millors. Posem, a tall d’exemple, que és el cas: un cop albirada apropeu-vos amb pas mesurat i un posat entre solemne i seriós; no exagereu, sisplau, la tristor. Quan estigueu a tocar i la víctima s’hagi adonat de les vostres intencions actueu amb serenitat i convicció: agafeu la seva mà dreta entre les vostres mans, premeu-la amb fermesa i mentre moveu amunt i avall aquesta mena d’embull de tres mans mireu-la directament als ulls i digueu amb parsimònia i vocalitzant: “El meu condol més sincer”. I ara, per Déu!, no correu!, atureu-vos, demoreu el moment, compteu fins a cinc si cal. Després sospireu de forma audible i deixeu anar, sempre mirant-la fixament als ulls, la segona part: “Sempre se’n van els millors”. I ja està. La comprovació que ho heu fet bé vindrà per les llàgrimes que vessarà la vídua i els moviments d’incomoditat dels que l’envolten. Llavors deixeu-li anar la mà, mireu a terra i marxeu així, amb el cap cot i passes lentes i com cansades. Si voleu, és optatiu, mentre us allunyeu podeu moure lleugerament el cap de dreta a esquerra i d’esquerra a dreta, com si no us poguéssiu creure el tràgic destí del finat ni com és de cega i d’injusta la Mort.

El quadre és "El retorn de l'enterrament" de Jean Béraud, 1876.

Lluís Julián Barrachina, barceloní de 51 anys, és metge, està casat, té dues filles i un hàmster. Farà ara quatre anys començà a escriure contes, un fet que per a sorpresa de tots, inclòs ell mateix, s’ha convertit en una vocació exigent i obsessiva que li ocupa el poc temps lliure que té. L’any 2010 va sortir publicat el seu primer llibre “Tretze històries entre insòlites i fantàstiques” (Publicacions Abadia de Montserrat) premi Armand Quintana 2009 de Calldetenes.

JUBILACIÓ (Un microrelat de David Valle)

2011-12-14T10:00:00.000+01:00

L’Estat li va comunicar que primer s’hauria de jubilar als seixanta-cinc anys, més tard als seixanta-set, i finalment, després de molts canvis de govern i rectificacions sobre l’assumpte, als noranta anys d’edat. Quan l’home va morir als vuitanta-cinc, va rebre una carta certificada al cementiri que li comunicava, que degut a la seva mort prematura, se li havia denegat el dret a rebre qualsevol tipus de pensió de jubilació.

Microrelat guanyador del 3er Premi del Concurs de microrelats del setmanari “Hora Nova” (Figueres 2010). L'il·lustra "Cap d'un home vell" de Paul Cezanne.

David Valle García (Blanes, 1977) és Llicenciat en Geologia i actualment treballa d’administratiu. La literatura sempre li ha entusiasmat i ara fa uns 7 anys començà a escriure relats i poesia. Aquest any 2011, ha assolit diversos guardons com: 1er Premi Ateneu Domingo Fins de Montcada, 2on premi Gat de Torelló o el 1er Premi Puigmarí de Maçanet de la Selva (poble en el que ara resideix). Escriu a Relats en Català sota pseudònim dvallegar.

TRES OQUES (Un microrelat de Judit Pujadó)

2011-12-10T10:00:00.003+01:00

Un dia d’hivern vaig sortir al carrer, de matinada. La boira s’havia empassat el poble. Només es veia la claror difusa dels fanals del carrer. Quan vaig arribar a l’alçada del cotxe les vaig veure, en fila, ben juntetes. Eren tres magnífiques oques que travessaven al compàs la Plaça de Catalunya. Semblaven les guardianes dels somnis dels gualtencs, tan encarcarades, tan orgulloses, tan idèntiques totes tres, tan blanques i sòlides enmig de la boira gris.

Si hagués estat la feliç adolescent de fa vint anys m’hauria quedat allà plantada, embadalida, mirant aquell lent passeig de senyorasses. Però no. Ja sóc una adulta. Sé quines són les meves obligacions. Vaig haver de pujar al cotxe, i engegar-lo, i destorbar aquella dansa de plomes lluents per fer maniobra i marxar a treballar.

Judit Pujadó Puigdomènech, va néixer el 1968. És llicenciada en història per la UB. Ha publicat diversos llibres sobre els refugis antiaeris de la Guerra Civil, i els llibres “Nit de Reis, les cavalcades a Barcelona” i “Vint-i-cinc cementiris i dues tombes de les comarques gironines”. Ha estat codirectora de l’audiovisual “La ciutat foradada” i ha escrit textos per diverses obres musicals. Coautora de “Planeta ESO” (Premi Pere Quart d'Humor i Sàtira) i “30, 40 l'Edat Amarganta”. Ha publicat les novel·les: “Dones absents”, “El límit de Roche” i “Les edats perdudes” (Finalista del Premi Llibreter 2009). Cofundadora d'Edicions Sidillà, acaba de publicar “Tombes i lletres”, i és autora de la major part de les fotografies. Com a periodista treballa per mitjans com la Revista de Girona, el Diari de Girona i La Vanguardia http://www.juditpujado.cat/

MANIOBRA PERFECTA (Un microrelat de Pau Álvarez)

2011-12-06T10:00:00.001+01:00

De petit, es delia amb l’ascens vertiginós dels falciots remuntant els penya-segats. Renuncià a una prestigiosa universitat per treballar de cambrer a l’Aeroclub, on multiplicava les hores a canvi d’esporàdiques lliçons d’aviador. Als poc anys d’obstinada passió, la seva reputació de pilot el dugué a comandar una esquadrilla en un infortunat conflicte armat; les seves prodigioses maniobres el convertiren en llegenda de propis i rivals. Esdevingué un ocell, amb ales de metall, que no mirava la vida, sinó des de l’aire, en perpètua cerca de la geometria perfecta que dibuixés una catedral al cel. Ja en temps de pau, les seves acrobàcies meravellaven el mon sencer, excepte ell mateix, delerós de trobar la forma pura que culminaria les infinites hores de vol. Aquell dia, s’enfilà dalt el pòdium per recollir, a contracor, la Copa del Món que creia no haver merescut encara, quan un inesperat cruixir de fusta sota el peu el va fer traçar un looping girat fins el segon graó, seguit d’un túnel magistral cap el primer i una fina barrena sobre el terra, on caigué, en un tirabuixó sublim, amb la copa aferrada al pit i un somrís triomfal als llavis, per no aixecar mai més el vol.

Pau Alvarez és de Manresa, on va néixer el 1957. Nouvingut al mon de les lletres, ha aconseguit un premi de microrelats i ha escrit alguns contes. El seu seu somni literari és el teatre, format que creu ideal per comunicar mil idees que li volten pel cap. És soci fundador de l’associació d’escriptors Totlletres de Manresa. Professionalment, és impressor i dissenyador web.

NO ÉS EL QUE SEMBLA (Un microrelat de Maria Cirera)

2011-12-02T10:00:00.000+01:00

Fa anys, abans de casar-nos, li vaig dir que era tolerant, jo, una persona molt oberta, que pocs problemes tindríem, però havia de saber que hi havia una cosa que no estava preparat per suportar: no volia que em fos infidel, no volia que jugués al parxís amb cap altre home que no fos jo. Em va mirar desconcertada i em va intentar fer entendre que era una dona i que al llarg de la seva vida hi hauria molts homes que voldrien jugar al parxís amb ella, a més, li agradava tant de jugar-hi… Li vaig dir que o em prometia ser fidel o res de res. Al final m’ho va prometre… amb la mirada fixa en les rajoles del terra.

Ahir em va venir un fort mal de cap, com si un dit m’estigués prement molt fort al mig del crani. Vaig arribar a casa abans de l’hora i me’ls vaig trobar a la taula del menjador. Ell estava a punt d’avançar una fitxa vermella.

Sí senyor. A casa meva, al meu menjador, a sobre de la meva taula, amb les meves fitxes vermelles! Marteta, jo em pensava de debò que m’estimaves… i què fas? Jugar al parxís amb el primer que passa! No és el que sembla. Quant temps fa que dura aquesta comèdia? Puta… sàpigues que allò que em donava més plaer era tenir-te retinguda a la barrera.

Nascuda l’any 1979 a Manresa, Maria Cirera és traductora de formació i subsisteix com pot en el sector dels llibres. El llegir li fa perdre l’escriure, però sense cap remordiment. Quan escriu ho fa per ràbia, per avorriment, per venjança, per matar el cuc i la gana. La traducció literària és un altre dels seus passatemps favorits. Ha publicat diversos contes en reculls col·lectius.

CARPACCIO PER SOPAR (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

2011-11-28T10:00:00.000+01:00

Va rebre una invitació per a un sopar. No coneixia l’amfitrió, però va pensar acostar-s’hi: no hi tenia res a perdre. En arribar a la casa, va comprovar que, efectivament, tots els assistents eren estranys –sospitava que l’havien convidat per error–, però el van acollir amb tanta hospitalitat i afecte, que va decidir quedar-se. Durant l’aperitiu no va aconseguir esbrinar què agermanava a aquella gent: els va sentir parlar d’avions i va creure que eren pilots i hostesses d’una companyia aèria. Quan algú va esmentar un accident d’aviació, els va imaginar units pel dolor solidari d’haver perdut a familiars o amics. Mentre assaborien el primer plat –una boullabaise deliciosa– va saber, amb sorpresa, que els comensals eren tots supervivents d’una catàstrofe aèria que durant un mes els va mantenir incomunicats en la neu dels Alps. Van explicar-se anècdotes macabres, sense escatimar detalls escabrosos sobre la nutrició durant els llargs dies d’aïllament, quan ja se’ls havien acabat les provisions. Abans no servissin el segon plat, va marejar-se. Entre disculpes unànimes van oferir-se a acompanyar-lo a un dormitori perquè reposés una estona. Amb prou feines podia caminar, i es recolzava en les espatlles dels dos homes més cepats de la reunió. Abans de perdre el coneixement, encara va poder veure que en lloc de dur-lo a una habitació, el conduïen a la cuina.

Microrelat finalista del 5è Concurs de Microrelats de Terror i Gore de Molins de Rei (2011) i inclòs al recull "Catàleg de monstres" (Marcòlic, 2012).

LA SÈRIE ROJA (Un microrelat d’Anna Maria Villalonga)

2011-11-24T10:00:00.001+01:00

Ha tombat la nit. El rellotge de l’església acaba de tocar les dotze. L’home pinta febrilment davant del gran finestral. S’ha despertat de sobte i una estranya força l’ha tret del llit i l’ha empès a actuar. El seu braç, com si fos el braç d’un altre, estampa ferotges pinzellades damunt la tela blanca. Les convulsions sotraguen el seu cos. No n’és del tot conscient, però treballa sense aturar-se, amb impulsos incontenibles. Una energia desconeguda, que li vessa de dins, l’agita follament mentre el quadre regalima espesses gotes sobre els seus peus descalços.

L’única llum de l’estança és un raig de lluna plena. Una claror perfecta que paralitza la nit entre la terra freda i el firmament llunyà. No hi ha res més. Només el colps frenètics contra la tela, que reboten en el silenci com una anomalia. En arribar l’aurora, quan el sol comença a aparèixer tímidament darrere les muntanyes, l’home udola llastimosament i cau rendit al peu del quadre. Després, l’absoluta quietud. De la terrible nit, tan sols en resten els monstruosos traços monocroms sobre el llenç clar.

Els crítics han batejat aquella part de la seva obra com “La sèrie roja”. La consideren la millor, la més potent, la que reflecteix amb més intensitat l’ànima de l’artista. No hi ha ningú com ell, capaç d’aconseguir un efecte tan natural, tan genuí, amb un únic color. L’home no dóna explicacions i tothom pensa, amb admiració, que s’acull al privilegi del silenci ambigu i misteriós del geni creador.

En realitat, ell només intenta oblidar els cossos de les noies, il·luminats per la lluna plena, exsangües damunt la neu.

El quadre és "Vampir", 1893-94 d'Edvard Munch

Anna Maria Villalonga, llicenciada en Filologia Catalana i Hispànica, és investigadora i professora del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona. El seu amor per la literatura abraça tots els àmbits. Lectora impenitent, des de petita es dedica a escriure. Ha publicat, a banda dels seus treballs acadèmics i d’investigació, diversos contes en revistes literàries i llibres de reculls. També fa crítica de cinema a la revista en català “La lluna en un cove” i a la publicació cultural “D’un roig encès”. Pel que fa a la premsa, publica una columna setmanal al Diari digital CatalunyaPress. Actualment, a més, edita tres blocs. Els seus títols: El fil d’Ariadna (temes literaris, poètics, lingüístics), El racó de l’Anna (cinema) i A l’ombra del crim (novel·la negra, intriga, terror).

REPRESENTACIÓ MORTAL (Un microrelat d’Ainhoa Claramunt)

2011-11-20T10:00:00.002+01:00

Els crits de les últimes persones s’esfumaven a traves de la porta que indicava la sortida. Ja podia ser ell.

Sortia del metro quan va començar a donar voltes al que li havia dit en Manel. “És una feina com qualsevol altre”. Però l’Àlex estava emocionat: encarnava el seu personatge de terror preferit.

Mentre s’estava abaixant la samarreta a ratlles somrient algú va entrar al seu camerino, al girar-se es va trobar amb una rèplica seva, més alta, que va clavar-li les llargues urpes metàl·liques al ventre.

L’Àlex restava immòbil sobre el llit, ple de sang. Al mirall, una nota: sóc etern.

Guanyador del Segon Premi al Concurs de Microrelats de por d’Igualada 2011.

Ainhoa Claramunt Vilardell. Sóc d'Igualada, tinc 23 anys i sóc Llicenciada en Humanitats per la Universitat Pompeu Fabra, de Barcelona. Ara mateix estic cursant el segon cicle de Comunicació Audiovisual a la Universitat Complutense de Madrid. La meva passió és la literatura i el cinema, sobretot el gènere de terror. La meva experiència en el camp de la literatura es basa sobretot en la Literatura comparada, entre novel·les i adaptacions cinematogràfiques d’aquestes o estudis entre pel·lícules sobre un mateix valor; sobre la crítica cinematogràfica, tinc el meu propi blog dedicat quasi sempre a aquesta activitat: http://lookoutsideandwalk.wordpress.com/

MATINES (Un microrelat de Josep Maria Casals)

2011-11-16T10:00:00.006+01:00

Li envolta la mandíbula amb el palmell de la mà de forma que les puntes dels dits li arriben a la templa. No se sap quina pell crema més, si la de la mà o la de la galta. Després, fent un gir suau, li acarona el coll sota l’orella, amb els dits cap el clatell i així atansa el cap i li besa els llavis amb la boca una mica oberta, només una mica. Aleshores se separa per mirar-la d’aquella manera que tant l’inquieta i tant la reconforta. Mentrestant, el tacte es concentra en la punta dels dos dits del mig, el del cor i el de l’anell, que recorren la clavícula resseguint l’os. Un cop al centre, el dit més llarg marca el camí i els altres, oberts, li freguen la pell amb lleugeresa. Baixen a poc a poc fins a la vall dels pits i allí es detenen. Sense dissimular, amb intenció, aparta la vista dels ulls per contemplar el lloc on ha aturat el gest. Llavors li embolcalla el pit esquerre amb el palmell –encara té pits d’adolescent– i el prem amb delicada fermesa contra el cor mentre torna a lliurar els ulls als ulls, atents a cadascuna de les reaccions que li provoca.

Hi ha dies que es desperta en aquest punt i d’altres que va més enllà o no hi arriba. Es desperta amb el cos amarat de suor i l’entrecuix xop d’aquell líquid dens com la saba que li neix sota el ventre per culpa del somni. Malgrat que cada nit es fa lligar les mans als costals del jaç, ha tornat a sentir plaer. També s’hauria de fer lligar les cames, pensa mentre el cos es relaxa i refreda. A les cinc, entra sor Immaculada. Encén el llum, desfà els nusos de pardal, deixa les cordes sobre el reclinatori i se’n va. Gairebé no s’han mirat i ben just s’han dit un bon dia et doni Déu germana amb veu petita. Ella es renta amb l’aigua del gibrell, es posa l’hàbit i acudeix diligent a resar les Matines a dos quarts de sis en punt. A partir d’aquest moment és una dent més en els engranatges que mouen les busques que designen les hores de la vida del convent. Ha estat quan el sol en posta regalava la visió d’un cel rogenc, mentre resaven les Vespres, que, en sentir-se humida, ha envermellit perquè s’ha sorprès desitjant l’arribada de l’hora de les Completes, l’últim rés del dia, el que li obre les portes de la nit, del cel i de l'infern.

Il·lustra el microrelat "Èxtasi de Santa Teresa" de Gian Lorenzo Bernini, 1647-1652.

Josep Maria Casals (Prades, 1950) és enginyer superior, pagès i viatger. Hores d'ara, porta escrits més de 1.600 títols de tirada curta i contingut tècnic precís i pràctic. En l'aspecte literari, encara no té biografia rellevant; a vegades aporta relats al web relatsencatala.cat amb el pseudònim SenyorTu.

PUNTS DE VISTA (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

2011-11-12T10:00:00.001+01:00

Si fossis una persona egoista, insensible a la transcendència, incapaç d’elevar-te per damunt de les desgràcies terrenals, diries que t’acaben de disparar un tret al pit. I et lamentaries, t’encegaria la indignació i l’afany de venjança (sentiments molt apaivagats, però, perquè t’estàs dessagnant i no sembla que puguis sortir airós del mal tràngol). Però en moments així cal adoptar un punt de vista més ampli: aquesta bala, que pacientment va fabricar un metal·lúrgic seguint un procés industrial metòdic i curós, t’estava destinada, l’han feta només per a tu, tu havies de ser el receptacle on el resplendent supositori d’aliatge de coure trobés el repòs final. Davant aquestes consideracions, reps la bala al pit com si t’hi pengessin una medalla, és un privilegi exclusiu que t’enorgulleix, i mors amb un somriure satisfet als llavis. I si hi ha una altra vida, recorda de no seduir la dona del teu millor amic, malparit!

Microrelat guanyador del 2on Concurs “Tocats de lletres” de Manresa, 2011.

PERSECUCIÓ (Un microrelat d’Alba Julian i Solera)

2011-11-08T10:00:00.006+01:00

Corro i corro, ja no tinc lloc on fugir. Sé que m’amagui on m’amagui ell sempre em trobarà. “Pare nostre que esteu en el cel...”. Al final acabo dintre l’amari dels nens. Sento que ve cap a mi. Els passos pesats pujant les escales; no puc parar de tremolar, sé que el final s’acosta. “Vingui amb nosaltres el vostre regne, faci’s la vostra voluntat...”. Sé que no trepitjaré mai més aquesta casa, després de tant de temps i tantes històries viscudes. El grinyol de la porta de l’habitació em treu dels meus pensaments. L’armari s’obre i ell està allí: alt i fort, vestit de negre, mira al buit, però sap que sóc aquí. “...I deslliureu-nos de qualsevol mal”. Treu la creu; tanco els ulls, i a la vegada que declama amb veu greu “Senyor, allibereu aquesta casa dels mals esperits” el meu cos va desapareixent.

Microrelat guanyador del 5è Concurs de Microrelats de Terror i Gore de Molins de Rei (2011). L'il·lustra "Fantasma de dona portant un cap tallat" de Kawanabe Kyosai (1831-1889).

L’Alba Julian Solera acaba de fer catorze anys i estudia 3r d’ESO. A temporades li agafa el desfici d’escriure i llavors ho fa força bé, després s’està mesos i mesos sense teclejar una lletra. Els seus temes favorits són els fantàstics: fantasmes, morts, vampirs... Per dues vegades ha guanyat el concurs de sant Jordi de la seva escola. També escriu poesia i acaba de guanyar el primer premi de poesia infantil i juvenil de la seva categoria del concurs “Vila del Prat/Lo Cantich”. La seva gran afició és el teatre, especialment el teatre musical. Aquest conte el va escriure fa un any per a un concurs relacionat amb la segona part de la novel·la Retrum.

AL PEU DE LA LLETRA (Un microrelat de Joan Pinyol)

2011-11-04T10:00:00.003+01:00

En plena homilia al convent d’Acolman i des de la superioritat i la seguretat que li conferia el balcó des d’on deia missa, el monjo agustí va adreçar-se als forçats feligresos que omplien l’esplanada del davant i els va assegurar, en un castellà gairebé lletrejat, que els cristians obririen el seu cor a tots els natius que volguessin servir-los. I es va fer entendre, però no de la manera que més hauria desitjat.

Un dels indígenes, el que començava a tenir més nocions de la llengua imposada, va alçar-se de la gespa i en una dècima de segon va projectar una llança contra el clergue amb tanta exactitud que la punxa enverinada li partí el cor sense contemplacions.

Microrelat inclòs al recull “Micromèxics” (Brosquil Edicions, 2007). L'il·lustra la creu atrial del convent d'Acolman.

PARPELLEIG (Un microrelat de Víctor Lorenzo)

2011-10-31T10:00:00.002+01:00

El soldat enemic agonitzava després del combat a la trinxera, pàl·lid i desarmat, intentant tallar inútilment l’hemorràgia de la cama. D’aquí no res estaràs mort, porc, li vaig cridar amb la supèrbia del vencedor. Tu també, il·lús, van ser les seves últimes paraules abans de defallir. I mig segle després, al meu llit de mort, recordo aquella escena com si hagués passat ahir.

Víctor Lorenzo Cinca (Balaguer, 1980) és Llicenciat en Filologia Hispànica. Codirector i redactor de “La Bultra”, revista cultural de les entitats de Balaguer. Cofundador i membre del comitè editorial de “Internacional Microcuentista”, revista electrònica dedicada exclusivament al microrelat. Ha publicat els seus contes (en llengua castellana) en diversos blogs i webs dedicats a la minificció, i en diverses publicacions periòdiques, digitals i en paper. Alguns del seus microrelats estan recollits en antologies i d’altres han rebut mencions en diversos premis. Des de fa més de dos anys publica els seus microrelats al bloc “Realidades para lelos”.

ORIGEN (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

2011-10-27T23:00:00.002+02:00

Mentre dormia va notar una fiblada a un costat, un dolor agut que li esquinçava el ventre. Va incorporar-se: la sang rajava sense fre i tacava el jaç. El botxí li havia obert un trau a l’abdomen i, atrafegat, furgava l’interior. Fent alçaprem amb el ganivet, va arrencar una víscera sangonosa. No, no era cap víscera, ho va veure amb els ulls entelats pel dolor: era una costella! Prement la ferida per estroncar la sagnada, va preguntar a l’estrany: “I què en faràs d’aquesta costella?”. L’altre ja agafava fil i agulla, i va remugar amb desgana: “El d’allà dalt se n’ha empescat una. Ja t’ho trobaràs!”.

Microrelat guanyador del Primer Premi al 1er Concurs de Microrelats de por d’Igualada (2011). L'il·lustra un fotograma de "Psycho" (1960) d'Alfred Hitchcock.

SUÏCIDI FLORAL (Un microrelat de Josep-Ramon Bach)

2011-10-23T10:00:00.002+02:00

La bellesa d’una Dama Negra que vivia abandonada i sola dalt d’un terrat de mala mort, va desencadenar la tragèdia. La planta, cansada de florir per no res i sense cap estímul que li alimentés l’ego, va decidir de créixer només per la banda que donava al carrer. Així, l’excés de pes va arribar a desequilibrar el test que, balancejant-se, va caure al buit i es va esclafar damunt d’un vianant que, per cert, era arquitecte i aferrissat defensor de les places dures.

Microrelat inclòs al recull inèdit "El ventríloc tartamut"

Josep-Ramon Bach (Sabadell, 1946) és poeta, narrador i dramaturg. Ha publicat 23 llibres entre els que destaquem els que fan referència al mite personal de Kosambi: “Ploma Blanca” (Poesia Oral Africana), “L’Ocell Imperfecte” (Premis de la crítica Serra d’Or i Cavall Verd), “Viatge al cor de Li Bo” i “Kosambi, el Narrador”, així com “Viatge per l’Àfrica” i “El Gos poeta” escrits per a infants. Entre els més recents, tres llibres de poemes “Reliquiari”, “El laberint de Filomena” (Premi Cadaqués a Rosa Leveroni) i “Versions profanes”. I dos llibres de teatre “Diàlegs Morals sobre la Felicitat” (Premi Recull) i “La Dama de Cors se’n va de Copes” (Premi Lluís Solà).

EL PARE (Un microrelat de Judit Pujadó)

2011-10-19T10:00:00.002+02:00

El pare estava assegut en una cadira. Jo el veia, mig amagada darrere la porta. Mirava per la finestra, però em va semblar que els vidres eren un mirall i que li tornaven la mirada endins, cap al fons del cor, o de l’ànima. Amb la mà dreta aguantava un got de vi, com si també l’hagués d’abandonar i la mà esquerra li penjava morta arran del cos. Només les venes inflades sota la pell respiraven, un pols regular i continu. Em va semblar que sanglotava fluixet i se’m va fer, dins l’estómac, una bola de foc. Vaig entrar a la cambra de puntetes i em vaig asseure a terra, al seu costat. Vaig agafar-li la mà i me la vaig passar per la galta, per donar-nos escalf. I llavors el pare es va trencar en el plor més trist i dolorós que jo hagi sentit mai.

Il·lustra el microrelat "Nighthawks" d'Edward Hopper, 1942.

Judit Pujadó Puigdomènech, va néixer el 1968. És llicenciada en història per la UB. Ha publicat diversos llibres sobre els refugis antiaeris de la Guerra Civil, i els llibres “Nit de Reis, les cavalcades a Barcelona” i “Vint-i-cinc cementiris i dues tombes de les comarques gironines”. Ha estat codirectora de l’audiovisual “La ciutat foradada” i ha escrit textos per diverses obres musicals. Coautora de “Planeta ESO” (Premi Pere Quart d'Humor i Sàtira) i “30, 40 l'Edat Amarganta”. Ha publicat les novel·les: “Dones absents”, “El límit de Roche” i “Les edats perdudes” (Finalista del Premi Llibreter 2009). Cofundadora d'Edicions Sidillà, acaba de publicar “Tombes i lletres”, i és autora de la major part de les fotografies. Com a periodista treballa per mitjans com la Revista de Girona, el Diari de Girona i La Vanguardia www.juditpujado.cat

CERVANTINA INTEMPESTIVA (Un microrelat de Josep M. Sansalvador)

2011-10-15T10:00:00.001+02:00

Al fons de la llòbrega masmorra d’Alger on el tenen presoner, Miguel acaba d’assassinar un dels personatges de la novel·la que té mig embastada. Les notícies que arriben de la península, mar enllà, no són gens encoratjadores i, tal com estan les coses, el perfil del protagonista no s’avé als temps que corren. Diuen que ara han omplert l’horitzó d’unes altíssimes turbines de generació elèctrica contra les que és impossible anar a lluitar. Que ja no queden ramats de xais: es veu que la carn la venen llescada i envasada, en grans superfícies comercials. Que no queden camins per exercir la noble cavalleria: tot són trens elèctrics i autovies de l’Estat. Que les grues dels constructors envaeixen camps i vinyes i que el vi ja no es guarda en pells de cabra sinó en una mena de cartrons. Diuen que ja ningú no esdevé foll de tant llegir llibres: qui s’hi torna és per haver guaitat massa pantalletes.

Mirarà què pot salvar de tot el que ha anat escrivint però un heroi així no funcionaria. L’altre personatge, que li ha quedat tan campetxano, potser encara podria mirar de col·locar-lo a aquells de “Escenas de matrimonio”.

Josep M. Sansalvador (Girona, 1965) ha cursat estudis empresarials i treballa en una caixa d’estalvis (és més de números que de lletres). Participa al web “Relats en Català” sota el pseudònim Siset Devesa, forma part del consell de redacció de la revista “Parlem de Sarrià”, de Sarrià de Ter, poble on resideix. Des de fa dos anys té cura del bloc “De res, massa”.

EL GREMI (Un microrelat de Maurici Capdet)

2011-10-11T10:00:00.004+02:00

La patronal bancària va decidir amb rapidesa i per unanimitat que calia eliminar el president d’un banc ètic per insolidari.

El dibuix és de Pepe Medina.

INSPIRACIÓ (Un microrelat d’Anna Maria Villalonga)

2011-10-07T10:00:00.001+02:00

Només trencava el silenci el murmuri somort de l’ordinador portàtil. La llum de la pantalla parpellejava en la nit. Assegut al davant, la cigarreta entre els llavis, sentia el cervell inert, entelat per una estranya boira. Feia hores que estava en aquella posició, tossudament a l’espera, mentre el document en blanc havia esdevingut l’enemic implacable a qui calia vèncer. Aixecant-se amb ràbia, va aixafar la burilla contra el cendrer i es va acostar a la finestra. Havia d’apartar la mirada d’aquell maleït cursor que el desafiava burleta.

La seva primera novel·la havia estat un gran èxit. Havia guanyat un parell de premis i venut milers d’exemplars. La jove promesa del gènere negre, afirmava la crítica. Aviat, però, la realitat va arribar rotunda, incontrovertible.

El vidre regalimava humitat. El carrer, suspès entre el baf invisible de la broma nocturna, vibrà amb les campanades del rellotge de l’església. Les tres. Un pensament molest el torturava amb insistència. La seva capacitat d’inventar, de crear, havia desaparegut. O, encara pitjor, no havia existit mai. El llibre fou un miratge, una casualitat, la confluència insòlita d’unes coordenades que, absurdament, havien funcionat. Però això va passar abans. Temps enrere.

Sense enfocar realment la mirada, contemplà el carrer desert. I, aleshores, la va veure. Passejava amunt i avall de la vorera, amb unes sabates de taló alt i un minúscul vestit negre. No duia abric. Havia de tenir fred, per força. Li va semblar fora de lloc, estranyament perduda i fràgil. Què hi feia allà, enmig de la inclement nit de desembre? A qui esperava? Era un barri residencial, allunyat del centre. A aquelles hores no trobaria un taxi.

Sense adonar-se’n, la idea va prendre forma. Com un autòmat, rebuscà apressadament dins d’un calaix de la cuina.

El so de les sirenes a penes el molestà.

La trobà cap a les sis un empleat municipal de la neteja. El cos, banyat en sang, jeia mig colgat a la vora d’un contenidor, amagat entre les deixalles que els veïns incívics abandonaven a terra.

Els diaris vespertins ja explicaven la història. Una discussió d’amants. Una noia que fugia.

Ell no en va saber res. Prou feina tenien els seus dits a córrer embogits damunt les tecles.

Anna Maria Villalonga, llicenciada en Filologia Catalana i Hispànica, és investigadora i professora del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona. El seu amor per la literatura abraça tots els àmbits. Lectora impenitent, des de petita es dedica a escriure. Ha publicat, a banda dels seus treballs acadèmics i d’investigació, diversos contes en revistes literàries i llibres de reculls. També fa crítica de cinema a la revista en català “La lluna en un cove” i a la publicació cultural “D’un roig encès”. Pel que fa a la premsa, publica una columna setmanal al Diari digital CatalunyaPress. Actualment, a més, edita tres blocs. Els seus títols: “El fil d’Ariadna” (temes literaris, poètics, lingüístics), “El racó de l’Anna” (cinema) i “A l’ombra del crim” (novel·la negra, intriga, terror).

UN DIA MÉS (Un microrelat de Mercè Bellfort)

2011-10-03T11:00:00.000+02:00

La Lluna sap que és l’hora d’anar a dormir. Entra disparada a l’habitació de la Paula. S’ajau a l’estora peluda com ella i espera l’entrada de la mare i la filla. No es vol perdre per res del món el so d’una veu trista i dolça alhora que dia rere dia intenta donar caliu a la llar.

Seguint el mateix ritual de cada nit la mare agafa la Paula en braços i la posa al llit. Té el llibre preparat i el mocador també. La història d’avui parla d’uns follets que es troben en el lloc més màgic del bosc: el racó dels contes on s’expliquen les aventures viscudes amb d’altres éssers fantàstics que corren per aquell indret frondós i humit.

La Paula comença a bavejar i a cridar. La mare li passa suaument el mocador per la boca i la consola fent-li un petó al front. La Lluna llepa també la cara de la Paula tot imitant la seva mestressa. Després d’una estona llegint i eixugant, eixugant i llegint tanca el llibre. La Paula s’ha adormit. Ella respira profundament i la cobreix amb la manta d’estels. Està molt cansada. Desesperadament cansada.

Un dia més, tota sola ha estat capaç d’arrossegar la creu de tenir cura d’una filla de vint anys que no entén res d’aquest món perquè, senzillament, el seu és un altre.

Microrelat guanyador del tercer Premi de la llibreria “El racó dels contes” 2009. L'il·lustra "Nocturn" de Lluís Graner (1863-1929)

Mercè Bellfort (Barcelona, 1953) fa tres anys que publica els seus relats al web Relats en Català. Tota una troballa literària que li ha estimulat l’afició de tota la vida: escriure. Des del maig de 2008 col·labora mensualment a la revista comarcal “L’Escalenc”. Va ser finalista del premi de narrativa breu Víctor Mora (2009). Mestra de primària durant vint-i-dos anys, actualment està d’excedència.

L’ASSASSÍ (Un microrelat de Pep Homar)

2011-09-29T10:00:00.007+02:00

L’assassí viu al pis de dalt, es el meu veí. Es per això que cada nit he de tancar la porta amb clau. Estic segur que ell es l’assassí, sempre arriba molt tard, quan tothom dorm menys jo, que l’espero pacientment al rebedor de casa. Quan sento les seves pesades passes que s’acumulen als graons de l’escala, estic tens. Sé que ve de matar algun innocent, i em fa por que entri a casa meva i em mati. El veig per l’espiell de la porta, puja gansonerament cap a casa seva. Probablement el pes dels seus crims li fa portar aquest pas feixuc. Escolto fins que sento que tanca la porta del seu segur atrotinat apartament. Espero. Trec el cap per la finestra del celobert i sento com tira la cadena del wàter i es renta les mans, suposo que brutes de sang de la seva darrera víctima. Miro enlaire i veig que tanca el llum. Quan estic segur que dorm tanco la porta amb clau.

Però se’m fa pesat cada nit pujar fins al pis del meu veí i tancar la seva porta amb clau, per què no surti i vingui a casa a matar-me.

Il·lustra el microrelat, un fotograma de "Suspicion" (1941), d'Alfred Hitchcock.

El meu nom és Pep Homar i Giol. Vaig néixer al segle passat a Barcelona, un 28 d’octubre de l’any de la nevada. Vaig començar a escriure com la majoria de gent, a l’escola. A hores d’ara encara no en sé massa, però m’hi esforço i faig el que puc. M’agraden (de fet m’entusiasmen) els contes i les narracions curtes. He participat en diversos reculls de contes com “Els fills del Capità Verne”, “Relats en català 2.0”, “El matí i altres contes” (finalista Premi de Contes Emili Teixidor 2003) i “Regal d’aniversari i altres històries” (finalista Premi Les Millors Pàgines 2009). En l’actualitat procuro mantenir un parell de blogs (un d’ells només amb contes) i vaig omplint fulls de paper amb paraules i paraules, que no sé del cert si mai ningú llegirà, però aquesta és la intenció.

BRAU (Un microrelat de Jordi de Manuel)

2011-09-25T10:01:00.004+02:00

Irromp al cercle com una exhalació, com si guanyés la llibertat. La graderia s’esglaia, l’ovaciona.

Baveja, albira una taca roja que oneja i corre a clavar-li les banyes. L’intent fa voleiar vanament un drap vermell. Ho repeteix, infatigable, una vegada rere l’altra, amb un remor d’olés que no comprèn.

Una figura el crida, enlaira les mans, es posa de puntetes. Corre a escometre’l i en l’instant que banyega l’aire sent dues fiblades a l’esquena. Trota, esgotat, amb la llengua que li penja. Pels punts de les fiblades la carn s’esquinça a cada pas.

Sonen trompetes. Davant seu apareix un monstre cuirassat, muntat per un ésser grotesc que l’escridassa. Abaixa el cap, grata la sorra amb l’unglot i agafa embranzida. Envesteix monstre i genet, els enlaira un pam de terra. Brama victoriós, ignorant del destí, aliè al martiri que tot just comença.

La il·lustració és de Guillem Cifré. Aquest microrelat forma part del recull inèdit "Kurts", amb textos de Jordi de Manuel i il·lustracions de Guillem Cifré.

Jordi de Manuel Barrabín (Barcelona, 1962) és biòleg, professor i escriptor. Ha publicat diverses novel·les i narracions i ha obtingut nombrosos premis literaris. Escriu per a infants, joves i adults i conrea especialment el gènere negre i la ciència-ficció. www.jordidemanuel.cat

Guillem Cifré (Barcelona, 1952). Als anys 70 va iniciar-se al món gràfic a la revista Matarratos. Ha col·laborat com il·lustrador a la televisió (TVE, Canal +) i amb diaris (Avui, El Periódico). Ha estat guardonat amb diversos premis entre els quals destaca el Premi Nacional de Còmic 2009 per l’àlbum il·lustrat Artfòbia II.

EL MANUSCRIT (Un microrelat d’Alícia Gili)

2011-09-21T00:05:00.000+02:00

Era un manuscrit vell, ennegrit pel temps, força curiós. Havíem fet altres troballes curioses però aquell document ho superava tot.

–El llegim? –el seu marit era un antropòleg sense por al treball de camp.

–Compte amb els cucs del paper, es pot malmetre. Un entomòleg ens contextualitzarà el document –tanmateix ara tenia més curiositat pel que deia que no pas per saber d’on venia.

El pròleg era d’un monjo de Poblet que havia presenciat la crema d’una bruixa a finals de segle XV. Vaig començar a llegir en veu alta. Fets boirosos i terribles s’esdevenien dins el meu cap línea darrere línia, el monòleg d’aquell monjo cistercenc omplia el meu esperit de fosques imatges: una dona cremada, la pell caiguda a tires, els ossos de la cara i els muscles vermellosos i sangonosos, els cabells pudint a recremat. La dona, venjativa, s’apareixia davant nostre a mida que llegia. I malgrat tot vaig continuar la lectura:

El monjo era ajagut en la cel·la d’una esglesiola sota una vella manta en un jaç de palla, mentre aquella terrible dona, travessant parets i mobles, s’apropava a ell. Incapaç de contenir un crit de terror, no se sentí la veu. La pudor de la pell i cabells recremats li perforà les narius quan aquell monstre s’apropà al seu rostre:

–Tu i els teus descendents executareu la meva venjança. Occireu aquells que han encès la llesca del foc que m’ha cremat avui. El foc es paga amb foc.

Vaig deixar de llegir, espaordida, vaig notar dins les meves narius aquella olor esfereïdora de cremat. La mà es va contraure com una urpa sobre el manuscrit. Vaig sentir el terror que m’envaïa, incapaç de reaccionar a mida que sentia aquella presència horrible que se m’apropava.

***

Quan al dia següent ens varen trobar, a ell totalment cremat, calcinat al terra, i jo catatònica, amb la llauna de benzina a una mà, i el manuscrit a l’altra, tothom es preguntà què podia portar a una sociòloga de fama mundial a matar a tota la seva família.

Microrelat guanyador del Primer Premi al "Concurs ARC a la radio" de l’Associació de Relataires en Català, 2011. L'il·lustra "Vuelo de brujas" de Francisco de Goya, 1797-98.

Alícia Gili (Terrassa, 1966) és Medievalista especialitzada en Història d’Àfrica i ha publicat articles relacionats amb la temàtica africanista: “Livingstone, paradigma dels viatgers-missioners”, “Los masai: la producción de lo exótico, entre el mito y la realidad”, “Imatges en blanc i negre”. També ha realitzat incursions en la literatura de ficció tot guanyant alguns premis literaris de narrativa curta, i ha estat seleccionada per a l’edició de diversos llibres de reculls de relats d’autoria compartida, amb títols com: “L’últim esglaó”, “Una mort d’amor”, “Pagava la pena morir”, “Amor d’amo” (Premi Ciutat de Banyoles), “Basarda” (I Premi Creep Show de Terror) entre d’altres. Ha publicat dues novel.les en autoria compartida amb Sílvia Romero: “Iskander un viatge a la màgia dels llibres” (Premi Ciutat de Lleida 2006) i “El camí del Bandama Vermell” (Premi Columna Jove 2010).

LA VERSIÓ OFICIAL (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

2011-09-17T10:00:00.002+02:00

La llegenda ha estat molt benèvola amb Guillem Tell. Perquè se sap que la fletxa disparada amb la ballesta es va desviar uns mil·límetres fatals, i va travessar el crani del nen, partint-lo en dues meitats admirablement simètriques. La poma, col·locada sobre la tofa de cabell, va caure a terra, intacta. Aquests són els fets inqüestionables.

Un pare que esberla el cap del seu fill per un error de càlcul (però un mal dia el té qualsevol!) no és una història gaire edificant. Per això els rondallaires van afanyar-se a alleugerir-la, a redreçar-la, a amorosir-la: a tergiversar-la. Els primers narradors mencionaven la imprudència del nen: s’havia mogut al moment transcendental (així la punteria del ballester insigne quedava fora de dubte). Però poc satisfets amb aquesta versió –que menava al mateix desenllaç tràgic– van fer circular una variant més compassiva: la poma sí havia rebut l’impacte de la fletxa i el nen n’havia sortit malferit. Al llarg de generacions la ferida del nen Tell va esdevenir successivament un trau, una esgarrinxada i una rascada superficial. Finalment (oh, miracles de l’oralitat!) el fill de l’heroi suís va sortir il·lès del mal pas.

Però l’evolució de la història no s’atura aquí. En una època dominada per la correcció política, no es d’estranyar que darrerament expliquin que, superat el tràngol, a Guillem Tell van retirar-li la tutela de la criatura: ¿qui no es malfiaria d’un home tan arrauxat capaç d’arriscar el cap d’un fill?

Microrelat guanyador del Segon Premi al Concurs “ARC a la radio” de l’Associació de Relataires en Català, 2011.

POSAR-SE AL DIA (Un microrelat de Santi Sala)

2011-09-13T10:00:00.004+02:00

Com cada dilluns després de dinar, l’Enriqueta i la Lourdes es troben a la plaça major del poble. Les dues àvies, jubilades recentment, es saluden i s’asseuen en un dels bancs que hi ha a l’ombra dels vells plataners. De seguida, comencen a posar-se al dia.
–Has vist l’exdona de l’Antonio?
–Quin Antonio?
–El pintor... Sí home, el que fa poc es va deixar amb aquella andalusa grassoneta.
–Ah! Ja sé qui vols dir. Què li ha passat?
–A ell res, però es veu que la seva dona ja en té un altre. I pel que he vist a la foto, és força guapot.
–Vés a saber el temps que feia que li posava les banyes.
Després d’uns minuts en silenci, l’Enriqueta torna a parlar.
–Feien passar que estaven arruïnats i guaita’ls ara!
–Qui?
–Els Garrolera.
–Ai sí, nena! Com és la gent. Deuen diners a tot el poble, se’n van de vacances a Punta Cana i encara fanfarronegen.
–Jo no podria pas sortir al carrer si fos d’ells, em cauria la cara de vergonya.
El silenci entre les dues es torna a fer present, fins que, transcorreguts deu minuts, és la Lourdes qui pren la iniciativa.
–Aquesta sí que no me l’esperava.
–Quina?
–No ho saps això del nen gran dels de Cal Lladre?
–El què?
–Es veu que li agraden els homes.
–Què dius ara?
–T’ho ben juro, Enriqueta, que l’he vist fent-se un petó amb un altre noi.
–Ai, calla, calla. No sé pas on anirem a parar. Pobra Pepeta, a la seva edat i veure això del seu nét...
–Jo, si vols que et digui la veritat, ja li veia alguna cosa que no era gaire normal.
–Doncs jo no ho hagués dit mai.
En aquell instant comença a caure un suau plugim que obliga a les dues àvies a obrir els paraigües i, a corre-cuita, a abandonar la plaça.
–Redimonis de pluja! Ara que estava tafanejant el mur de la Pepeta de Cal Tàbac.
–La Pepeta també te “facebook”??
Amb els portàtils sota el braç i sense perdre temps, es dirigeixen al casal. Amb un xic de sort, encara arribaran a temps al curs d’internet, a la sessió de “batuka” i al taller de cuina japonesa.

Microrelat guanyador del Tercer Premi al Concurs "ARC a la radio" de l’Associació de Relataires en Català, 2011. L'il·lustra "Gossip" de Norman Rockwell.

Santi Sala. Nascut a Girona (1980) i resident a Breda. Aficionat a l’art d’escriure. Participo a la web de “Relats en Català” sota el pseudònim de "crohnic". He rebut el segon premi al “Concurs la Mar de Lletres de Calafell (2009) ” en l’apartat de “Contes de Nadal” i el tercer premi al “Concurs ARC de microrelats “ARC a la Ràdio 2010”.

ESTÈTICA (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

2011-09-09T10:01:00.000+02:00

“La senyora Romagosa s’ha operat els pits”, penso quan la veig arribar a la platja. Ho endevino per l’embalum que s’insinua sota la brusa de seda. I quan es treu la roba, la carn de la pitrera –efectivament– tiba el biquini vermell i vessa sobre les vores. Amb una contorsió voluptuosa, la senyora Romagosa es desfà de la part superior del biquini i els pits es mantenen ferms com soldats, sense cedir ni un mil·límetre a la força de la gravetat. Els mugrons que l’estiu passat semblaven capcots, han recuperat la posició a l’epicentre de cada sina; en estirar-se damunt la tovallola, són les cireretes que coronen el pastís, encerclades per arèoles de xocolata.

Però la restauració, observo, no s’ha limitat a les mamelles: de les cames han desaparegut els rierols de varius, no hi ha vestigis de cel·lulitis als malucs, les cuixes han recuperat la fermesa i el ventre no fa cap plec de greix. És evident que la senyora Romagosa ha passat pels bisturís d’un exèrcit de cirurgians! Però també s’ha tornat altiva –en arribar, ni tan sols m’ha saludat– i ha perdut la discreció habitual: quan es banya se sap observada i força les postures com ho fan les models davant dels fotògrafs. “Admireu-me!”, sembla que digui, desafiadora, mentre s’espolsa la sorra molla o s’eixuga l’aigua que llisca per les corbes.

Em treu de l’embadaliment una veu femenina a la meva esquena:

–Bon dia, senyor Dalmases.

Em giro. És la senyora Romagosa.

El dibuix que il·lustra aquest microrelat l'ha fet en Ramon Navarro Bonet especialment per l'ocasió.

DAMA DE COMPANYIA (Un microrelat d’Anna Maria Villalonga)

2011-09-05T10:00:00.005+02:00

Regalims de pluja guarnien incansables els vidres de la finestra. Entre els llençols, el malalt respirava dificultosament, però la infermera, no sense professional indiferència, feia capcinades intermitents arraulida a la butaca.

El malalt projectava en el silenci el so crepitant d’una ranera agònica. De sobte, un tro potent va turmentar la nit. El malalt, com si l’hagués esperonat un ressort de titella, obrí els ulls. Va sentir dintre seu un glop de lucidesa inesperada, l’instant que precedeix el pas definitiu.

Amb les pupil·les dilatades, contemplà la infermera: el cap tirat enrere, la boca oberta, un ronc de complaença.

–Que trist és morir sol! –pensà el malalt amb la ment clara.

–Mai ningú no es mor sol. Jo hi sóc sempre.

La infermera tot just arribà a veure el braç del malalt, que queia inert. I una ombra fugissera, gairebé imperceptible, que es demorava uns segons sobre el seu rostre.

El microrelat l'il·lustra l'obra "Vida i mort", d'Edvard Munch, 1894.

Anna Maria Villalonga, llicenciada en Filologia Catalana i Hispànica, és investigadora i professora del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona. El seu amor per la literatura abraça tots els àmbits. Lectora impenitent, des de petita es dedica a escriure. Ha publicat, a banda dels seus treballs acadèmics i d’investigació, diversos contes en revistes literàries i llibres de reculls. També fa crítica de cinema a la revista en català “La lluna en un cove” i a la publicació cultural “D’un roig encès”. Pel que fa a la premsa, publica una columna setmanal al Diari digital CatalunyaPress. Actualment, a més, edita tres blocs. Els seus títols: El fil d’Ariadna (temes literaris, poètics, lingüístics), El racó de l’Anna (cinema) i A l’ombra del crim (novel·la negra, intriga, terror).

ÀNSIA (Un microrelat de Judit Pujadó)

2011-09-01T10:00:00.006+02:00

Sento el batec monòton del pèndul del rellotge, al menjador. Al costat, vora la finestra, la mare broda un paisatge que mai no visitarà en unes estovalles noves. El pare renega des del celler. El vi de la bota s’ha tornat a fer ranci. Insulta i escup a terra. Vull saber quins eren els somnis de la mare. Pregunto. Em mira sorpresa: “Els meus somnis? Igual que tu: casar-me amb ton pare, tenir mainada”. I somriu, beatífica. A mi em falta l’aire. Surto al carrer. M’assec i premo l’accelerador del quatre llaunes. Agafo la carretera de l’Estartit. Em sap greu per aquest paisatge. El Montgrí es contrau. Ja no és una onada sinuosa, és una ganyota abrupta. Abandono el cotxe al moll. Deixo les claus al pany i busco entre els velers. Marxaré amb el primer que m’ofereixi com a destí un país pel que sempre pugui caminar descalça.

Microrelat guanyador del Premi "Posem fil a l'agulla, 2004".

Judit Pujadó Puigdomènech, va néixer el 1968. És llicenciada en història per la UB. Ha publicat diversos llibres sobre els refugis antiaeris de la Guerra Civil, i els llibres “Nit de Reis, les cavalcades a Barcelona” i “Vint-i-cinc cementiris i dues tombes de les comarques gironines”. Ha estat codirectora de l’audiovisual “La ciutat foradada” i ha escrit textos per diverses obres musicals. Coautora de “Planeta ESO” (Premi Pere Quart d'Humor i Sàtira) i “30, 40 l'Edat Amarganta”. Ha publicat les novel·les: “Dones absents”, “El límit de Roche” i “Les edats perdudes” (Finalista del Premi Llibreter 2009). Cofundadora d'Edicions Sidillà, acaba de publicar “Tombes i lletres”, i és autora de la major part de les fotografies. Com a periodista treballa per mitjans com la Revista de Girona, el Diari de Girona i La Vanguardia. (www.juditpujado.cat/)

TAFANER (Un microrelat de Jordi de Manuel)

2011-08-28T10:00:00.001+02:00

El Pau recorda perfectament aquell dilluns, tres anys enrere. Sisè, darrer any d’escola, hora de l’esbarjo; s’havia oblidat l’entrepà a la classe i va demanar per tornar-hi.

L’aula se li feia estranya; les cadires soles, la pissarra sense esborrar. Va passar arran de la taula d’Ella i va veure l’agenda dins la motxilla oberta. Palpà les tapes liles amb la punta d’un dit. Mirà cap enrere. Va obrir-la i va llegir una frase, un nom... i va sentir, per primera vegada, el fibló de la gelosia que el travessava.

Tornà al pati sense l’entrepà.

Microrelat publicat l’any 2003 dins d’un recull commemoratiu dels quaranta anys de l’editorial La Galera.

Jordi de Manuel Barrabín (Barcelona, 1962) és biòleg, professor i escriptor. Ha publicat diverses novel·les i narracions i ha obtingut nombrosos premis literaris. Escriu per a infants, joves i adults i conrea especialment el gènere negre i la ciència-ficció (www.jordidemanuel.cat)

EL COCODRIL (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

2011-08-24T10:00:00.004+02:00

Al nostre jardí hi teníem un cocodril. Ningú no l’havia vist mai, però ignorar-ne l’existència hauria estat imprudent i perillós. El meu pare, que de jove solia anar a caçar la perdiu, volia organitzar una batuda amb alguns veïns, però l’oncle Maurici –que uns anys abans ja havia patit una invasió de rèptils a la piscina de la seva segona residència– li ho va desaconsellar: el cocodril havia de continuar el cicle vital fins a morir de vell. “Són pacífics, agraïts i de convivència fàcil. A més, la seva presència”, assegurava, solemne, “contribuirà al prestigi del jardí. Sereu l’enveja del veïnat!”. Però calia evitar la proliferació. “Una vegada s’apoderen de la casa”, ens va prevenir l’oncle, “ja és impossible fer-los fora: són molt casolans!”. Així que ell i el pare es van equipar per sortir d’expedició, buscar els nius i aniquilar els ous enterrats. Furgar la sorra o el fang amb aquella bèstia pels voltants era molt arriscat i la mare, prudent, era partidària d’esperar a veure aparèixer l’animal. “Qui sap”, afegia amb un somriure càndid, “potser no hi ha cap cocodril: al capdavall, encara ningú no l’ha vist”. Però l’oncle Maurici va mirar-la, sorneguer, i tot ajustant-se la funda del matxet a la cintura, sàviament va sentenciar: “Estimada germana: que n’ets d’ingènua! Tothom sap que no cal haver-lo vist per tenir la certesa de la seva existència”.

Microrelat inclòs al recull "Catàleg de monstres" (inèdit). La fotografia que il·lustra el conte és gentilesa d'Eduard Herrero.

ELS TRES PORQUETS (Un microrelat de Víctor Lorenzo)

2011-08-20T10:00:00.001+02:00

El llop s’apropa a la primera caseta i bufa amb força una vegada i una altra fins que aconsegueix enderrocar-la. Entre les ruïnes, una nena amb caputxa vermella i la seva padrina el miren estranyades. Perdó, es disculpa el llop, m’he degut equivocar de conte.

Víctor Lorenzo Cinca (Balaguer, 1980) és Llicenciat en Filologia Hispànica. Codirector i redactor de “La Bultra”, revista cultural de les entitats de Balaguer. Cofundador i membre del comitè editorial de Internacional Microcuentista, revista electrònica dedicada exclusivament al microrelat. Ha publicat els seus contes (en llengua castellana) en diversos blogs i webs dedicats a la minificció, i en diverses publicacions periòdiques, digitals i en paper. Alguns del seus microrelats estan recollits en antologies i d’altres han rebut mencions en diversos premis. Des de fa dos anys publica els seus microrelats al bloc Realidades para lelos.

NATURA MORTA (Un microrelat d’Eduard Ribera)

2011-08-16T10:00:00.003+02:00

Lo real es mucho más real cuanto mejor se imagina. J.L. Borges

Desembre ja és aquí, congelat, com sempre. A redós de la boira que l’embolcalla, silent, i ho ritualitza tot, sacralitzant-ho. La tenebra baixa forma un clima màgic, confonent tot allò que abraça.

La gent al carrer llisca, decidida, entre la broma, entrecreuant-se, ara amb un, ara amb l’altre; com si es tractés d’aparicions sobtades.

La vida es torna misteri.

I, a casa, la ciutat s’esvaeix des de la finestra, en l’horitzó blanquinós que s’hi contempla. No costa sentir-s’hi sol, com en una illa deserta enmig la immensitat del mar.

Inesperadament sona el telèfon i una veu rovellada anuncia que moriré abans de dues hores. Abandono els meus pensaments i preparo una sessió de música. M’acomodo a la butaca, vora la finestra, amb una copa de vi.

Passades dues hores, obro la finestra i em llenço al buit.

Microrelat inclòs al recull “La Casa per la finestra” (Premi de narativa Ciutat de Balaguer, 1987). L'il·lustra "Naturalesa morta amb carrer" (1937), gravat de M. C. Escher

LA BONA CONFITURA (Un microrelat de Jesús M. Tibau)

2011-08-12T10:01:00.008+02:00

Cinc cops vídua en estranyes circumstàncies, cal vigilar l'àvia des de que comença a perdre la memòria.

-Iaia, segur que és aquest el pot de la bona confitura?

Microrelat que Jesús M. Tibau ha dedicat a aquest bloc amb motiu del primer aniversari. Gràcies, Jesús!

Natural de Cornudella de Montsant (1964) i resident a Tortosa, Jesús M. Tibau ha publicat els reculls de contes "Tens un racó dalt del món" (2001), "Postres de músic" (2005) (Premi Marià Vayreda), "El vertígen del trapezista" (2008), "Una sortida digna" (2009) i "I un cop de vent els despentina" (2011). També és autor del poemari "A la barana dels teus dits" (2009). El seu bloc Tens un racó dalt del mon va guanyar el premi Blocs de Catalunya de la Generalitat de Catalunya i el Premi Lletra de la UOC (2009).

UN ANY DE BONA CONFITURA

2011-08-08T10:00:00.007+02:00

Avui aquest bloc celebra el seu primer aniversari. Ara seria l’hora de fer balanç, d’inventariar el nombre d’autors i de microrelats publicats (vint-i-quatre i noranta-sis, respectivament), d’agrair a cada un dels autors la deferència d’haver cedit les seves obres, de donar les gràcies als lectors que pacientment ens han anat llegint, d’exposar les xifres de lectures, de seguidors, etc. etc.

Però els amants de la brevetat no ens podem permetre panegírics tan extensos. Així que, ras i curt, només direm que aquest bloc (un bloc petit, modest) continuarà publicant cada quatre dies més microrelats dels autors que ja s’han fet habituals, però que també anirà incorporant nous escriptors.

I com que avui toca un nou microrelat, aquí us en serveixo un –en tres capítols– que va formar part del petit recull “Vint-i-dos microrelats de desamor” (Premi Sant Narcís 2011):

LA BONA CONFITURA

I
Ella
Trosseja les fruites, les ensucra, hi afegeix un raig de suc de llimona i ho fa bullir tot a foc lent. Quan la barreja espesseix, l’aboca dins els pots esterilitzats, els tapa i els deixa refredar. Guarda les confitures ben arrenglerades sobre les lleixes del rebost, convenientment etiquetades i catalogades per gustos: és una dona meticulosa.

II
Ell
Manté la torrada en equilibri sobre la punta dels dits, mentre amb un ganivet alça una onada recargolada de mantega. Unta la torrada amb precisió quirúrgica, fins a deixar tota la superfície uniformement emblanquinada. Llavors hi col·loca quatre turons de melmelada al damunt, amb el dors de la cullereta els aplana, i forma una pel·lícula fina que difumina el blanc del fons i que procura estendre fins a les vores del pa: és un home meticulós.

III
L’altre
Decanta el pot i deixa que vessi. Li empastifa el coll, els pits, la panxa, el melic. Quan és ben llefiscosa, comença a llepar-la, a poc a poc. Amb la punta de la llengua ressegueix el rastre dolç de la pell i, llaminer, no s’atura fins a deixar el cos ben net: és un amant meticulós.

El dibuix és de l'Ada Masó

DESINTOXICACIÓ (Un microrelat de Josep M. Sansalvador)

2011-08-04T10:00:00.002+02:00

Tip de sentir a familiars i amics que no paraven de dir-li que tanta lectura arribaria a fer-li mal (i amb la cua entre cames pels precedents que hi ha), en Mateu va decidir posar-se en mans especialitzades. Després de rigoroses proves i anàlisis en dejú, li van diagnosticar una elevada concentració de metàfores a les artèries i una poc tranquil·litzadora presència d’epítets i oxímorons als sediments, que aconsellaven posar-se en tractament sense més dilació.

–Ja et deia jo que de tant llegir perdries l’escriure! –clamava la seva muller amb aquell aire de superioritat que atorga un advertiment fet quan toca, a algú que no ha volgut escoltar.

Sort que van ser-hi a temps. Va ser dur i de mal sortir-ne però, hores d’ara, en Mateu és un home nou. Va liquidar la biblioteca venent-la a pes a un drapaire, va esquinçar els carnets de lector que duia a la cartera i es va fer incloure, amb nom i cognoms, en una d’aquelles llistes que impedeixen l’accés a qualsevol establiment adherit als sistemes de lectura pública. Com en una moderna crema de naus, en Mateu havia iniciat un viatge sense retorn possible.

Ara ja no enyora de cap manera el seu passat, fins al punt que quan ensopega amb algú que porta un bestseller sota l’aixella o passa per davant de l’aparador de novetats d’una llibreria ben proveïda no pot ocultar una ganyota de disgust. Coneguts seus que s’han mantingut en el vici sostenen amb unanimitat que no hi ha res pitjor que un ex-lector entre la facció més extremista dels sense lletra militants.

La fotografia és de la llibreria "Ateneo Grand Splendid" de Buenos Aires.

Josep M. Sansalvador (Girona, 1965) ha cursat estudis empresarials i treballa en una caixa d’estalvis (és més de números que de lletres). Participa al web “Relats en Català” sota el pseudònim Siset Devesa, forma part del consell de redacció de la revista “Parlem de Sarrià”, de Sarrià de Ter, poble on resideix. Des de fa dos anys té cura del bloc De res, massa.

EL RESPECTE ALS ANCIANS (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

2011-07-31T10:00:00.002+02:00

El dia després d’enterrar-lo, l’avi va tornar a casa a l’hora de dinar, amb aquella puntualitat que l’havia distingit durant la seva existència terrenal. Va presentar-se empolsinat, pàl·lid i movent-se amb una manifesta rigidesa. Però se’l veia de bon humor i afamat: “Quina gana que tinc!”, va declarar amb una veu rogallosa, nuant-se un tovalló al coll. Som hospitalaris i enemics de les controvèrsies, així que la meva dona va posar-li un plat a taula sense fer preguntes indiscretes, mentre jo li donava conversa: “I expliqui’ns: ¿com ha passat la nit?”. Miràvem d’actuar amb naturalitat, perquè no se sentís incòmode, però en Pol, amb la descortesia pròpia d’una adolescència rebel, se’l mirava amb aprensió i desconfiança. Com que l’avi mai no havia estat un bon conversador, ni amant de sobretaules, no ens va estranyar que mengés voraçment, sense a penes alçar la mirada del plat, pronunciant només algun monosíl·lab escadusser. I havent dinat va alçar-se i, amb l’excusa d’una migdiada, va sortir de casa.

L’endemà va tornar. En Pol es negava a seure a taula –“No dinaré al costat d’un cadàver!”, deia– i vaig haver d’amenaçar-lo amb una reducció de la setmanada. És preocupant que les generacions més joves sentin tan poca afecció envers la convivència familiar i que els costi tant respectar les normes d’urbanitat. Vaig alliçonar al meu fill sobre la importància dels nuclis familiars i el respecte obligat als avantpassats. “Al pobre home li cal retrobar el caliu d’una llar que li manca en la solitud del nínxol”, vaig explicar. Mentrestant, l’avi, sorrut, s’empassava l’estofat amb ferotge avidesa.

Però les visites diàries van començar a ser un enuig: l’avi gairebé no parlava –només emetia uns roncs sords–, i la descomposició desmillorava la seva aparença i accentuava una fetidesa que no ens permetia gaudir del dinar. A més, devorava els aliments sense ajudar-se dels coberts, tot expel·lint ventositats i eructes amb una falta de decòrum intolerable inclús en algú vingut del més enllà. El dia que vam veure que en la conca d’un ull es recargolava un cuc blanquíssim que va anar a parar a la sopa, la meva dona en un apart va dir-me: “Li haurem de demanar educadament que no vingui més”.

No s’ho va prendre gens bé: al dia següent va tornar a aparèixer, enfurismat, caminant amb els braços estesos i més encarcarat que mai. Semblava famèlic, perquè va clavar-me una queixalada al braç, però aquelles dents corcades amb prou feines van deixar-m’hi el rastre d’una bava marronosa i espessa. En Pol va estabornir-lo d’un cop amb la planxa i, com que era el més cinematogràficament documentat de la família, va instruir-nos sobre el que havíem de fer amb el cos. “Pobre papà”, somicava la meva dona tot manipulant el trinxant.

Ara reposa ben a prop nostre, a l’hort de casa. I si hem de jutjar per l’exuberància de les collites, les despulles –convenientment trossejades i escampades– han constituït un fertilitzant ideal. Però a mi sempre em quedarà el neguit de pensar que no vam obrar bé, que els vincles de parentesc obliguen a certes deferències pòstumes i que, insolidaris, ens vam deixar endur per l’egoisme. Jo, per si de cas, ja he deixat escrit que, arribat el moment, vull ser incinerat.

Microrelat guanyador del 1er Concurs de Microrelats del “Cercle de lectors” (2011) i inclòs al recull “Els reptes de Vladimir” (Bubok, 2010) . L'il·lustra un fotograma de la pel·lícula "I walked with a zombie" (1943) de Jacques Tourneur.

ELS MISTERIS DEL PROGRÉS (Un microrelat de Josep-Ramon Bach)

2011-07-27T10:00:00.001+02:00

Va obrir el diccionari i va veure que la paraula Conill havia crescut tant que ella sola ocupava una doble pàgina. Es va estranyar molt, però va pensar que a vegades les paraules ja ho fan això d'independitzar-se. Sovint n’hi ha que diuen allò que no diuen, a pesar de la insistència de les autoritats acadèmiques en assegurar el contrari.

L’Ovidi Arderiu va tancar el diccionari i no va pensar-hi més. Fins al cap d’uns dies, que en obrir-lo de nou, la paraula conill ja s’ho havia cruspit tot. Com si els mots fossin herba rodona i les pàgines bancals i la paraula conill fos un mamífer lepòrid i el volum, un escena bucòlica de dues hectàrees d’extensió, el diccionari havia deixat de ser una obra filològica per convertir-se en un capítol més de la història natural.

Microrelat inclòs al llibre inèdit “El ventríloc tartamut”.

RERE ELS LLIRIS (Un microrelat de Míriam Cendra)

2011-07-23T10:00:00.000+02:00

Has acabat de perfilar el contorn del meu cos fatigat. No goso queixar-me, tot i que no m’agrada gaire la silueta que m’has atorgat, amb l’esquena doblegada, tal vegada pel reuma, per la meva edat avançada o per tants anys treballant durament la terra. Però avui no he vingut al camp a treballar; avui he vingut a tallar flors, alguns lliris blaus per guarnir la meva habitació i fer companyia a la meva solitud. M’has situat en un lloc ombrívol des d’on no puc albirar el sol, que s’enlaira rere meu; només puc percebre l’escalfor que reconforta els meus muscles dolorits però, si alço el cap, puc contemplar els teus ulls i, en les seus iris transparents, endevino la llum del meu país, aquesta llum que a tu tant et fascina i que projectes cap a mi com si la reflectís un espill o un llac d’aigua cristal·lina. Així són els teus ulls, capaços d'inventar llampades i noves tonalitats.

Has pintat, penjada del meu braç, una vella cistella de vímet on vaig allitant acuradament les flors que he tallat, meravelles blaves, amb llargues tiges verdes aromatitzades per la trementina. I, en el meu cap, hi has dibuixat un mocador negre que oculta el meu cabell canós i també amaga una part del meu front, tan solcat per les arrugues com la llaurada terra rogenca d’aquests bells camps provençals.

Però malgrat el meu dolor, avui em sento afortunada perquè et veig feliç —fins i tot somrius—, i torno a casa radiant d’alegria de veure’t tan content. Qui sap com et sentiràs demà si no reps l’esperada carta del teu germà des de París! Potser llavors tornaran els teus deliris i veuràs espessos núvols grisos al cel radiant o, tal vegada, t’inventaràs tempestes serpentejants, amb llamps violents i vents furiosos. O potser fins i tot decidiràs fer-me desaparèixer del teu paisatge i, en el meu lloc, hi pintaràs un lliri blanc que s’alçarà ben dret entre la immensitat blava. Però si ho fas no m’entristiré, amic meu, ni t’ho retrauré mai. Ben al contrari, m’agradarà compartir amb tu aquest secret que mai ningú no podrà intuir, per molts que siguin els ulls que contemplin la teva obra. Només tu i jo, Vincent, sabrem que rere el lliri blanc de la teva tela, un dia, hi vaig ser jo.

Publicat en castellà a "Dejad que os cuente algo" (El Recreo. Barcelona, 2009). L'il·lustra "Les iris" de Vincent Van Gogh, 1889

Míriam Cendra és llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona i diplomada en Correcció i Qualitat Lingüística per la Universitat Autònoma de Barcelona. Després de participar en diversos tallers literaris, va cursar el Màster en Creació Literària a la Universitat Pompeu Fabra. Els seus microrelats “Una melodia per a dos” (2007) i “Desesperança” (2010) van quedar finalistes en el concurs “El Basar de Montcada Ràdio”. Va participar amb quatre contes en el llibre col·lectiu “Dejad que os cuente algo”, publicat l’any 2008. També ha escrit una novel·la, que mai no acaba de donar per enllestida i que, mentrestant, espera el seu moment en una carpeta de l’ordinador.

ECONOMIA DE GUERRA (Un microrelat de Maurici Capdet)

2011-07-19T10:00:00.000+02:00

El ministre de medi ambient, acompanyat del d’hisenda, va entregar el premi nacional de sostenibilitat al cos de franctiradors.

Maurici Capdet és un informàtic de lletres, apassionat pels bits i per la literatura al mateix temps. Ha publicat uns quants contes en diferents reculls d’autoria compartida (editorials Cossetània i La Quadriga), i també ha guanyat diversos premis literaris on destaquen el premi Marcel Sentís de Torroja del Priorat, el concurs de relats breus Sant Jordi de Valls i el concurs literari de narrativa curta Els cinc pins de Sant Pere de Ribes. Alguns dels seus contes es poden llegir a El Blog del Maurici.

NO VULL TEIXIR BUFANDES (Un microrelat d’Anna Maria Villalonga)

2011-07-15T10:00:00.000+02:00

No vull teixir bufandes, cansats els dits de dies de repetir la feina. I encara menys suporto desteixir d'amagat, mentre plouen estels enmig de la nit tèbia. No vull els pretendents gemegant a la porta, inútils voltors fixos, carronyaires d’hisendes, que em maten el bestiar per a àpats i revenges. No vull rebre del pare protecció, ni retrets. Ni que el fill em visiti, ni la rosada aurora.

No vull ser una costella d’un suat cos aliè, ni menjar pomes àcides en perduts paradisos. No vull parir amb dolor, ni tallar cabelleres, ni que un dia m'expulsin amb farcells a l'esquena. No necessito fer-me pètria estàtua de sal, ni rentar peus de déus, ni ser una mare verge.

Que els mercaders del temple em vinguin a buscar. I que vingui la serp, que diu que s’avorria. Potser llavors tots junts pujarem a una nau i solcarem el mar, xerrant amb Posidó. I no ens caldrà lluitar contra el cant de sirenes, perquè també vindran tot resseguint l’estela. El perfum de les ones i el blau de mil escumes ens duran prop de tu, del teu ull solitari. I deixarem allà, sol, a la llunyania, el mite d’aquella illa, magnificada i buida.

I a la cova petita del grotesc Polifem hi farem una festa, amb raïm i amb maria.

Anna Maria Villalonga, llicenciada en Filologia Catalana i Hispànica, és investigadora i professora del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona. El seu amor per la literatura abraça tots els àmbits. Lectora impenitent, des de petita es dedica a escriure. Ha publicat, a banda dels seus treballs acadèmics i d’investigació, diversos contes en revistes literàries i llibres de reculls. També fa crítica de cinema a la revista en català “La lluna en un cove” i a la publicació cultural “D’un roig encès”. Pel que fa a la premsa, publica una columna setmanal al Diari digital CatalunyaPress. Actualment, a més, edita tres bloc: El fil d’Ariadna (temes literaris, poètics, lingüístics), El racó de l’Anna (cinema) i A l’ombra del crim (novel·la negra, intriga, terror).

L’INAUGURADOR (Un microrelat d’Eduard Ribera)

2011-07-11T10:00:00.000+02:00

El cotxe negre, amb dues banderoles al vent, circula majestuós sobre l’asfalt de la carretera. Fa un sol de justícia, d’acord amb l’època de l’any i el concepte de justícia d’alguns mandataris del país.

El cotxe negre, amb dues banderoles al vent, es detura a uns cent metres del pont, espai suficient perquè el Ministre d’Inauguracions surti i es posi a caminar enmig de les aclamacions i aplaudiments d’una congregació humana i d’una munió de periodistes. Discurs breu però efectiu, tallada commemorativa de cinta, himne nacional, fotografies, més aclamacions i aplaudiments, i retorn a l’automòbil on l’espera un xofer servicial amb la porta oberta.

El cotxe negre, amb dues banderoles al vent, s’allunya pel mateix lloc on havia aparegut, amb el temps just per arribar a la inauguració d’un altre pont, el tercer dels vuit que omplen l’agenda de la jornada del Ministre d’Inauguracions. Darrere seu, els periodistes.

Els dos operaris han quedat sols i comencen a desmuntar els figurants de cartró que han fet de públic i els altaveus que han deixat sonar l’himne, les aclamacions i els aplaudiments. Finalment carreguen el camió i marxen també en la direcció del Ministre, perquè, més enllà del pont, la carretera no continua.

Microrelat inclòs al volum “Oficis específics” (1996). L'il·lustra un fotograma de la pel·lícula "Bienvenido Mister Marshall" (1952), de Luis García Berlanga.

Eduard Ribera (Balaguer, 1965) és escriptor i filòleg. Premi de Narrativa Ciutat de Balaguer 1987 per “La casa per la finestra” (Ajuntament de Balaguer, 1988). També ha publicat “El mite de la darrera llàgrima” (La Impremta, 1995) i “Oficis específics” (Ed. Ribera & Rius, 1996. Finalista dels Premis Octubre 1993). Ha difós articles i guions, i ha participat en volums col·lectius. Des de març de 2005 manté L’Escriptori, amb més de 400 textos en línia, amb el qual va obtenir el Premi Vila de Martorell 2009 al millor bloc. Acaba de publicar “A que no! 99 exercicis d’estil” (Premi Lleida de Narrativa 2009), un homenatge a l’escriptor Raymond Queneau.

FANTASMA (Un microrelat de Víctor Lorenzo)

2011-07-07T10:00:00.000+02:00

Meitat incrèduls meitat horroritzats quedaven tots quan el mantis mascle explicava les seves primeres experiències sexuals.

L’HORA VIOLETA (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

2011-07-03T10:00:00.007+02:00

El doctor, jove i inexpert, em va comunicar la notícia quequejant, gairebé excusant-se, amb una matusseria que em va commoure. Lluny de descoratjar-me –sempre he estat de natural optimista– vaig decidir consagrar aquells pocs mesos que la ciència mèdica em concedia, a dilapidar la meva fortuna, dominat per un sol pensament: per res del mon permetria que els ganduls dels meus fills s’apropiessin del fruit de tants anys de treball i sacrificis.

Vaig viatjar per mig mon, m’allotjava als hotels més elegants, freqüentava restaurants selectes, i em regalava amb tota mena de capricis i excentricitats. Havent satisfet els anhels propis, vaig orientar el dispendi cap a la filantropia: feia donacions a beneficència que m’agraïen amb ulls incrèduls, als captaires els omplia les butxaques de feixos de bitllets o grapats de joies, subvencionava empreses condemnades a fer fallida i invertia en accions a la baixa. Abocat a una ruïna minuciosa, gaudia d’aquell esplendorós crepuscle vital, i qualsevol excusa era bona per deixar que els diners em fugissin de les mans. I em delectava imaginant l’expressió astorada dels meus fills durant la lectura del testament, quan descobrissin que els deixava deutes, hipoteques, molta roba i poc sabó.

Arruïnat i feliç, poc abans de la data assenyalada, vaig visitar la consulta de l’hospital per a un darrer reconeixement. El doctor jove va rebre’m sacsejant els resultats d’unes analítiques. Els seus llavis dibuixaven un somriure festiu, inequívoc. Aquesta vegada sí que se’m va glaçar la sang.

Microrelat presentat al 8è Premi de Microliteratura Joaquim Carbó de Caldes de Malavella, 2011. Les normes del concurs establien que s’havia d’incloure al text la frase “Molta roba i poc sabó”.

La fotografia és de Ferran Cerdans.

BUGADA (Un microrelat de Josep M. Sansalvador)

2011-06-29T10:00:00.006+02:00

A última hora de la tarda vaig treure el cap per la finestra i vaig veure la furgoneta allà aturada davant de casa. Jo els anava fent gestos amb la mà, que veiessin que els estava esperant, que aquella era l’adreça que buscaven, però semblava que no em veien o que els feia mandra sortir del vehicle. Al final, els dos nois van reaccionar a la meva crida i amb quatre gambades van travessar el jardí i van passar a dins, a la sala.

–Veieu: aquestes són les cortines que us heu d’endur. Són massa grosses. Massa roba. Hi ha molta roba i poc sabó… i un programa curt, de baixa temperatura, és el que necessiten. Amb la rentadora de casa no m’hi veig amb cor. Cada any per aquest temps me les veniu a recollir, us les endueu a la bugaderia i me les deixeu com noves.

A diferència del personal de l’última vegada, que de tan xerraires es feien enganxosos, aquests no deien ni piu. Ho guaitaven tot amb els ulls ben oberts i es limitaven a dir que sí amb el cap. El senyor Octavi, l’amo, el dia que el vaig telefonar per fer-los venir, em va dir:

–Senyora, estigui tranquil·la. Farem com sempre: els enviaré dos nois molt formalets, despenjaran els cortinatges, se’ls enduran a l’obrador i al cap de quatre dies tornaran a col·locar-ho tot plegat. Com sempre.

Doncs els vaig deixar fer. Tenia l’escudella al foc, jo. Temps d’anar a la cuina, tirar la pilota a l’olla i tornar a la sala, ja eren fora. S’havien endut el televisor, el devedé i l’equip de música. I les figuretes de Lladró i dos canelobres de plata. Havien regirat tots els calaixos i remogut els quadres. Les cortines –això sí– seguien allà.

Microrelat presentat al 8è Premi de Microliteratura Joaquim Carbó de Caldes de Malavella, 2011. Les normes del concurs establien que s’havia d’incloure al text la frase “Molta roba i poc sabó”.

Josep M. Sansalvador (Girona, 1965) ha cursat estudis empresarials i treballa en una caixa d’estalvis (és més de números que de lletres). Participa al web “Relats en Català” sota el pseudònim Siset Devesa, forma part del consell de redacció de la revista “Parlem de Sarrià”, de Sarrià de Ter, poble on resideix. Des de fa dos anys té cura del bloc “De res, massa”.

VIA JUDICIAL (Un microrelat de David Valle)

2011-06-25T10:00:00.004+02:00

“Molta roba i poc sabó, i tan neta que la vol el senyor rector”, vaig pensar mentre el meu superior -un home rabassut i amb ulleres- em mostrava, dins una habitació llòbrega i mal ventilada, el propòsit de la meva feina: arxivar en solitari les interminables torres de papers polsegosos que s'amuntegaven damunt les taules i dins els armaris. En aquell instant vaig preguntar-me dues coses: si havia valgut la pena estudiar tant per a poder convertir-me en un funcionari de l'Administració de Justícia; i si amb el temps acabaria transformant-me en un ésser monòton i depriment com el que tenia davant. Aliè als meus pensaments, l'home acabà de parlar, s'acomiadà de manera tosca i sortí de l'habitació etzibant un fort cop de porta.

En la solitud, vaig mirar el meu voltant desorientat, perdut entre muntanyes de papers. Vaig començar a mirar una pila propera formada per desenes i desenes de causes per ajusticiar. De seguida em vaig adonar consternat que tot i que visqués tres vides mai podria acabar de tramitar tots els papers que hi havia a l'habitació. Vaig reparar que dins del desgavell de la paperassa hi havia un cert ordre; per això -mogut per una sana curiositat-, vaig començar a investigar des de quan s'havien anat acumulant els informes en aquella habitació. Mentre remenava documents sepultats per la polseguera i els àcars, anava observant sorprès com les dates i la descomposició del paper guanyaven en antigor; però quan veritablement em vaig quedar de pedra, va ser quan vaig trobar uns documents traspaperats, que en cas d'haver sortit a la llum, de ben segur que haguessin evitat que Jesucrist hagués estat crucificat.

Microrelat guanyador del 8è Premi de Microliteratura Joaquim Carbó de Caldes de Malavella, 2011. Les normes del concurs establien que s’havia d’incloure al text la frase “Molta roba i poc sabó”.

David Valle García (Blanes, 1977) és Llicenciat en Geologia i actualment treballa d’administratiu. La literatura sempre li ha entusiasmat i ara fa uns 7 anys començà a escriure relats i poesia. Aquest any 2011, ha assolit diversos guardons com: 1er Premi Ateneu Domingo Fins de Montcada, 2on premi Gat de Torelló o el 1er Premi Puigmarí de Maçanet de la Selva (poble en el que ara resideix). Escriu al web "Relats en Català" sota pseudònim dvallegar.

ELOGI DE LA TAPA DEL VÀTER (Un microrelat de Josep-Ramon Bach)

2011-06-21T10:00:00.002+02:00

–Aquella tarda –va indicar la Sra. Cucurull– vam passar per davant d’una botiga d’articles de bany que anunciava, amb lletres de pam, que ho saldaven tot. L’amo es jubilava i ho venia tot a meitat de preu. El meu marit, tan si vols com si no, va comprar una fusta de vàter sòbria, lacada en blanc, que li va agradar molt. La darrera compra de la seva vida –va prosseguir la dona amb els ulls plens de llàgrimes–. Aquell vespre va morir d’un atac de cor fulminant. Pobre Agustí! –es va lamentar amb ràbia–. Ara cada cop que haig d’anar a fer les necessitats em recordo del meu pobre marit. Ves quina ironia més poca-solta, oi?

Microrelat inclòs al llibre inèdit “El ventríloc tartamut”.

FILLA (Un microrelat de Maite Crespo)

2011-06-17T10:00:00.000+02:00

Entra a casa intentant no fer soroll. Sap que ha de donar senyals de la seva arribada, però necessita tenir uns minuts per a ella sola. Després de barallar-se amb les amigues, se sent fatal. Ara mateix no té ganes de parlar amb ningú. S’escola silenciosament pel passadís, però algun radar ocult la delata.

–Hola, filla! Com ha anat el matí? Què tal per l’institut? Tens gana?

Emet uns quants mots per tallar l’andanada i es refugia dins el lavabo. No suporta aquella dona rodanxona que des que s’aixeca fins que se’n va al llit només pensa en cuinar i fregar, en cosir i planxar, en mantenir la casa neta i en ordre, en complaure el seu marit i la seva filla.

–La seva filla adoptada –diu l’Anna, en veu alta i desafiant, al mirall.

Mentre amb la ment evoca la imatge d’una mare investigadora d’alt nivell que ha de renunciar a la seva criatura per dedicar-se plenament a la ciència (d’allí li ve a ella aquell interès per la química que alegra el cor a la profe de l’insti, és clar) i d’un pare massa sensible, que s’aïlla del món per crear poesia (i per això ella sent aquelles esgarrifances en llegir determinats versos, evidentment), es contempla: sota les celles amples, gairebé sense depilar, ulls rodons i separats de color cafè amarg, nas estret i llarg, un xic punxegut, i damunt la barbeta gairebé quadrada, llavis molsuts.

–Sóc una filla adoptada –articula lentament– però algun dia, quan faci el descobriment definitiu que salvarà vides, la meva mare em reclamarà i tothom coneixerà el nostre secret.

Els copets a la porta la fan emmudir. Amb les presses, no ha passat la balda, així que res no impedeix que s’obri.

–Estic preparant un plat que t’agradarà...

Mentre parla, la dona treu el cap per la porta. L’Anna observa, sota unes celles primes, depilades fins gairebé desaparèixer, un ulls rodons i separats de color cafè ensucrat, un nas estret i llarg, un xic punxegut, i damunt la barbeta gairebé quadrada, uns llavis molsuts que somriuen.

–Què bé. De seguida surto, mama.

Microrelat finalista al Concurs de Microrelats “ARC a la radio” organitzat per l’Associació de Relataires en Català i Radio Argentona. L'il·lustra l'obra "Mare i filla" de Paul Gauguin, 1890.

Maite Crespo és mestra, pedagoga i logopeda. Nascuda a València, viu a Reus i treballa en el camp de l’educació. Ha tingut filles, ha plantat algun arbre i ha sembrat llavors. Ha llegit i llegeix molt, viatja sempre que pot i somriu sense demanar permís. Alumna de l’Escola de Lletres de Tarragona, ha assistit a diferents tallers de creació literària. Autora de narrativa breu i experimentacions poètiques, participa activament en la pàgina relatsencatala.com amb el pseudònim Unaquimera. Fruit d’aquesta col·laboració, apareixen obres seves en publicacions col·lectives com “10x10 Microrelats” i “Erotisme som tu i jo”. L’any 2009 va publicar el recull de relats “Quimeres breus” a l’editorial Cossetània.

DESIG (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

2011-06-13T10:00:00.001+02:00

El nostre matrimoni no anava bé i vam viatjar a Turquia amb l’esperança de redreçar la situació. En un mercat de la Capadòcia, la Laura va encapritxar-se amb una llàntia a la qual el propietari del negoci –per justificar el seu preu desorbitat– atribuïa propietats màgiques. Vaig comprar-la a desgrat, però pensant que potser aquell seria el primer pas per bastir la reconciliació definitiva.

A la nit, mentre em rentava les dents, vaig espiar la imatge de la Laura reflectida al mirall. Ajaguda al llit, fregava la llàntia amb les mans, amanyagant-la d’una manera gairebé lasciva. Jo glopejava aigua quan va sobtar-me un espetec: la llàntia havia ejaculat un núvol violaci que, adoptant una forma vagament humana, surava en l’aire lligat encara al broc per un cordó umbilical de fum.

L’últim que vaig veure va ser la Laura conversant amb aquella presència difusa. Mai no sabré quins van ser els altres dos desitjos.

Microrelat inclòs a “Vint-i-dos microrelats de desamor” (VI Premi de Narrativa Sant Narcís, 2011). El dibuix és de la M. Jesús Royo.

POSSIBLE NOTA DE JUSTIFICACIÓ (Un microrelat de Maria Cirera)

2011-06-09T10:00:00.002+02:00

Carinyet, no és el que sembla, res no és el que sembla. Avui anava molt de bòlit, molt, com sempre, bé, ja saps que tinc un cervell generós, però tan mal aprofitat… Les presses han començat a jugar-me males passades. Tot ha començat quan m’he adonat que havia rentat els plats amb el suavitzant de la roba. A partir d’aquí… quina confusió! Volia abaixar el volum de la microcadena amb el telèfon mentre intentava trucar amb el comandament de l’aire condicionat. M’he rentat les dents amb el raspall del lavabo i m’he ensabonat el cabell amb el detergent. Per fregar he utilitzat oli d’oliva sabor-intenso i he untat les torrades amb pasta de dents. En ple atac d’histèria m’he mocat amb el drap de la cuina mentre netejava el marbre amb un kleenex saturat. És per això que quan ha entrat el veí del segon tercera no m’he adonat que no eres tu fins que ja el tenia a mig empassar. I això que ja m’ho semblava, ja, que alguna cosa no acabava d’encaixar… Ja ho veus, carinyet, les coses no són el que semblen i no es pot anar amb presses. Recorda que avui et toca anar a buscar la nena a tu.

ELS SALVAVIDES (Un microrelat de Maurici Capdet)

2011-06-05T10:00:00.000+02:00

El cap de recursos humans va aterrar a l’Àfrica amb la missió de contractar milers de treballadors com a provadors d’armilles antibales.

NANOCONTE D’AMOR CANSAT (Un microrelat de Jesús M. Tibau)

2011-06-01T10:00:00.001+02:00

Quan entra el seu marit per la porta, desitjaria equivocar-se, no endevinar on deixarà la cartera, quina gracieta dirà. Prem l’índex amb força contra el vidre gelat del got, com si fos un gatell.

Natural de Cornudella de Montsant (1964) i resident a Tortosa, Jesús M. Tibau ha publicat els reculls de contes “Tens un racó dalt del món” (2001), “Postres de músic” (2005) (Premi Marià Vayreda), “El vertigen del trapezista” (2008), “Una sortida digna” (2009), “I un cop de vent els despentina” (2011). També és autor del poemari “A la barana dels teus dits” (2009). El seu bloc Tens un racó dalt del món va guanyar el Premi Blocs Catalunya de la Generalitat de Catalunya i Premi Lletra de la UOC (2009).

UN PARELL D’AMICS (Un microrelat de Ferran Cerdans)

2011-05-28T10:00:00.000+02:00

Duien tant temps anant junts a tot arreu que tothom els havia tingut per parella en un moment o altre, fins que els seus aclariments els convencien: només eren amics, més aviat com germans, per tant mai no hi hauria res entre ells. Al final aconseguiren que s’oblidés el tema; els veïns del barri ja els tractaven com a germans i fins i tot els feia gràcia veure’ls anant a lligar junts. Per això, quan un dia els descobriren als dos al cotxe, tothom va cridar: Incest! Incest! I el crit encara ressona.

"Amistat", Pablo Picasso, 1908

Ferran Cerdans Serra és escriptor autor-editor, activista copyleft, dissenyador gràfic i fotògraf. Ha publicat un parell de reculls de relats breus (“Revolta alcalina” el 2001 i “Perdonin que no em disculpi” el 2006), així com nombrosos llibres de poemes i aforismes que podeu llegir en línia al seu lloc Llibres Artesans. Actualment escriu relats breus en directe online en temps real, unes sessions d'escriptura en directe que podeu seguir a www.llibres-artesans.com/directe

L’ATAC (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

2011-05-24T10:00:00.000+02:00

Sense voler-ho, se li alça el braç. Aprensiu com és, de seguida imagina malalties degeneratives i un futur esfereïdor (immobilitzat per sempre en una cadira de rodes, atès per un seguici d’infermeres i metges que li amaguen la terrible veritat). Però ara se li aixeca una cama –flexible com una ballarina–, després l’altra –es troba suspès en l’aire!– i finalment cau a terra. Estès al mig del carrer, no controla els moviments per voluntat pròpia: s’arrossega, es balanceja, levita, es contorsiona amb convulsions violentes. Un cor infantil de rialles acompanya els seus espasmes. Aplaudiments. Uns fils li tiben els membres. Rep un fort cop al cap: un putxinel·li vestit de policia li està clavant garrotades. ¿Quan acabarà la funció?

Microrelat guanyador del segon premi al IV Concurs de Microrelats de Sant Cugat (2011) i finalista al I Premi de Microrelats “La Nau” organitzat pel Centre Cultural Valencià La Nau de Castelló de la Plana (2009)

AUTOBIOGRAFIA (Un microrelat de Víctor Lorenzo)

2011-05-20T10:00:00.005+02:00

Abans d’enviar la versió definitiva al meu editor, omplo de picadura la pipa, l’encenc i repasso tots els capítols, de l’últim al primer. Un cop revisada, em trec el xumet de la boca i arrenco a plorar.

JARDÍ, FRAGMENTS TEMPORALS (Un microrelat de Lluís Julián Barrachina)

2011-05-16T12:22:00.006+02:00

Quan el jardiner hi és cava, pasta, planta, emparra, lliga, arrenca, talla, cull i guarda. Tot és tràfec, soroll i moviment. Per això quan es retira el silenci esdevé amo i senyor. Primer una pausa, la natura s’assegura que, per fi, s’ha quedat sola, que la frenètica activitat humana ha acabat. Després comença el ball.

A la part de la solana unes abelles, ingràvides, brunzeixen de flor en flor. La delicada vibració de les ales s’escampa com una remor hipnòtica per tot el jardí. Mentre, una sargantana trepa per la calenta paret de maons i s’estintola al sol. Resta immòbil, satisfeta, i només de tant en tant obre i tanca els ulls endormiscats. Per sobre seu unes papallones, silencioses, trenen una dansa nupcial de blancs i grocs.

Un ventijol escampa la flaire delicada del romaní i la lavanda.

Per les lloses aspres i seques avança una processó de formigues a la recerca de les llavors seques que cauen d’un matoll. De tornada cadascuna porta una llavor groguenca molt més gran que ella mateixa i dues col·laboren per arrossegar-ne una altra d’immensa. Passen pel costat d’una llagosta que, espantada, d’una gambada prodigiosa se’n va a l’altra banda del jardí entre les ombres dels arbustos i de les plantes enfiladisses. Allà, per la terra humida i olorosa, proliferen insectes en busca de menjar. Un cargol tasta l’amargantor d’una fulla de didalera, un cuc llefiscós avança cec i, a poc a poc, es capbussa terra endins i desapareix. Marietes, talladits, escarabats, s’afanyen a buscar menjar entre la fullaraca que es va convertint en humus. La llagosta salta altre cop, aterra a la branca d’un rosal i allà camina amb parsimònia, mantenint l’equilibri amb facilitat absoluta. De sobte un ocell es deixa caure, caça la llagosta, s’enlaira i desapareix. La vida i la mort en un breu vol. Molt amunt, majestuoses, les gavines filen camins blancs entre el blau. A l’estany artificial uns capgrossos apàtrides s’esforcen en créixer.

Un nan, plantat al bell mig de jardí i pintat de ridícules coloraines, somriu i s’ho mira tot amb indiferència.

La il·lustració és "Paisatge de jardí italià" de Gustav Klimt, 1913.

Lluís Julián Barrachina, barceloní de 51 anys, és metge, està casat, té dues filles i un hàmster. Farà ara quatre anys començà a escriure contes, un fet que per a sorpresa de tots, inclòs ell mateix, s’ha convertit en una vocació exigent i obsessiva que li ocupa el poc temps lliure que té. El setembre del 2010 va sortir publicat el seu primer llibre “Tretze històries entre insòlites i fantàstiques” (Publicacions Abadia de Montserrat) premi Armand Quintana 2009 de Calldetenes.

M’EXALTA EL NOU (Un microrelat de Josep M. Sansalvador)

2011-05-12T10:00:00.003+02:00

La dissenyadora d’espais urbans s’ha tret les ulleres de pasta de color magenta i les ha deixades sobre la taula de poligrafit que va fer-se portar d’un estudi d’interiorisme de Berlín. Respira alleujada. Avui la brigada ha acabat d’instal·lar els nous llums del passeig. Va costar molt convèncer el consistori del seu projecte tan cool però, finalment, el prestigi d’aquella estilista islandesa autora del disseny decantà la balança. Les troba magnífiques: l’acer inoxidable finlandès no té rival en el camp del mobiliari urbà. Mentre apaga la làmpada de claror micropolaritzada del despatx, comprada a Osaka, es veu reflectida en el mirall de la paret. Avui, el vestit gris antracita de patronatge londinenc tan trendy li cau especialment bé. Se’l tornarà a posar quan vinguin a fotografiar-la per a l’entrevista del butlletí trimestral del col·legi professional.

Camí de l’aparcament municipal, on té plaça reservada per al seu utilitari biplaça -reedició d’un model del anys seixanta, de color british green racing–, veu els operaris que tornen amb el camió carregat. S’enduen els darrers fanals vells cap a la deixalleria. Feia més de noranta anys que eren al passeig. De ferro colat i d’estil modernista, sufragats de la seva butxaca per un prohom de la indústria càrnia local. Quina vulgaritat i quin recargolament, quin fàstic –pensa.

Fotograma de la pel·lícula "L'année dernière à Marienbad" d'Alain Resnais.

COM IMITAR LES CRÍTIQUES (Un microrelat de Josep-Ramon Bach)

2011-05-08T10:00:00.002+02:00

L’Emili Calabuig estava tan cansat que els crítics li diguessin el que havia de fer que va decidir pintar els quadres de la nova exposició d’acord amb l’opinió que expressaven a les seves cròniques.

La mostra va sorprendre el públic fidel, que es va trobar dubitatiu i vacil·lant en contemplar una obra allunyada de la que en ell era habitual, mentre la crítica, implacable, va expressar la seva discrepància de forma agressiva i la va qualificar com un fracàs sense precedents en la bona trajectòria de l’artista.

–Una pintura massa literària. Massa evident i sense cap sorpresa! –es va atrevir a escriure un conegut crític de la premsa diària.

Microrelat inclòs al llibre inèdit “El ventríloc tartamut”.

EL RÈCORD (Un microrelat de Maurici Capdet)

2011-05-04T10:00:00.001+02:00

Quan la bala li va entrar per l’ull esquerre es va convertir en l’estràbic més fugaç de tots els temps.

Maurici Capdet és un informàtic de lletres, apassionat pels bits i per la literatura al mateix temps. Ha publicat uns quants contes en diferents reculls d'autoria compartida (editorials Cossetània i La Quadriga), i també ha guanyat diversos premis literaris on destaquen el premi Marcel Sentís de Torroja del Priorat, el concurs de relats breus Sant Jordi de Valls i el concurs literari de narrativa curta Els cinc pins de Sant Pere de Ribes. Els seus contes poden llegir-se també a El blog d'en Maurici

TURMENT (Un microrelat de Sílvia Romero)

2011-04-30T10:00:00.000+02:00

Una forta descàrrega elèctrica em sacsejà. Els llums es van encendre i el seu esclat em ferí. Encara estava baldada, masegada i macada pels cops rebuts el dia abans. El dolor se’m feia insuportable i no m’abellia començar amb la cançoneta de cada matí. Però era la meva feia i no podia escapolir-me’n.

Obeir. Treballar i obeir. Aquest era el meu sinó. I també el meu calvari.

Vaig iniciar la melodia repetitiva. La tornada de la cantarella em penetrava, esmolada, per cada fissura de la meva còrpora. Em martellejava amb crueltat i jo em sentia a punt d’explotar. Aguantant aquell suplici, em semblava que res no podia superar l’estat de crispació en què em trobava, però m’equivocava: les coses sempre poden anar pitjor.

Ell va entrar: un tros d’animal enze indigne de la seva espècie.

Vaig pregar a un déu inexistent perquè no es fixés, de nou, en mi. Però fou debades. L’home se m’apropà amb mirada luxuriosa i injectada de desig, i em llençà una moneda. Era el meu preu.

Li vaig haver de dedicar cada nota de la meva interpretació. I ell, un individu bavós, grenyut i llefiscós, de manasses fortes com maons i amb renecs de bèstia maníaca, em colpejà com el dia anterior. Una i una altra vegada. Em pegà i em pegà fins que vaig deixar de cantar per sempre més.

Ara només desitjo no tenir cura i que m’arraconin com a un leprós. Ésser una màquina escurabutxaques és tot un suplici.

Microrelat guanyador del 4rt Premi de Relats Hiperbreus Grau Miró 2006. La il·lustració és "Mujer maltratada con un bastón" de Francisco de Goya, 1796-97

Sílvia Romero i Olea (Barcelona, 1962) és escriptora. Llicenciada en Filologia Catalana, s’inicia en el món de l’escriptura amb els contes infantils (publicats a la revista Tretzevents). Al portal literari Relats en Català publica poesia i relats breus (cal remarcar el seu recull de relats “Verbes”, guanyador del III Premi Ramon Planes de Narrativa Breu). Però el gènere on s’hi troba més còmoda i on centra la seva feina com a escriptora és la novel·la: “Amor a sang freda” (finalista del II Premi Sèrie Negra de Novel·la), “Ànima mesquina” (XVII Premi de Narrativa Sebastià Juan Arbó), “Júlia M.” (IV Premi Ramon Roca Boncompte), i les novel·les escrites amb coautoria amb Alícia Gili: “Iskander. Un viatge a la màgia dels llibres” (V Premi Lleida de Novel·la) i “El camí del Bandama Vermell” (Premi Columna Jove 2010). En l’actualitat coordina diversos clubs de lectura a biblioteques i és presidenta de l’ARC (Associació de Relataires en Català).

PIRÀMIDE ALIMENTÀRIA (Un microrelat de Víctor Lorenzo)

2011-04-26T10:00:00.000+02:00

Quan vaig interioritzar el sofriment animal, em vaig fer vegetarià. Poc després vaig comprendre que les plantes també eren éssers vius, i vaig deixar d’ingerir-les. A base d’aigua i sals minerals no vaig durar gaire. Ara els cucs devoren el meu cos sense cap mirament.

Víctor Lorenzo Cinca (Balaguer, 1980) és Llicenciat en Filologia Hispànica. Codirector i redactor de “La Bultra”, revista cultural de les entitats de Balaguer. Cofundador i membre del comitè editorial de Internacional Microcuentista, revista electrònica dedicada exclusivament al microrelat. Ha publicat els seus contes (en llengua castellana) en diversos blogs i webs dedicats a la minificció, i en diverses publicacions periòdiques, digitals i en paper. Alguns dels seus microrelats estan recollits en antologies i d’altres han rebut mencions en diversos premis. Des de fa dos anys publica els seus microrelats al bloc Realidades para lelos

MECÀNICA DE LES LLEGENDES (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

2011-04-22T20:50:00.002+02:00

Quan Sant Jordi es disposava a clavar la llança, el drac va rostir-lo d’una flamarada rutinària i desganada. Fa de mal explicar, però va anar així.

Els testimonis havíem pronosticat una lluita més equilibrada i estàvem decebuts. Ningú no hi comptava amb aquella incineració tan rotunda! Sovint als humans ens costa assumir la realitat i ens refugiem en la fantasia. Per això vam afanyar-nos a difondre una versió més èpica del succés: després d’un combat aferrissat, l’audaç cavaller vencia la bèstia. L’afegitó de la rosa va aportar una oportuna pinzellada poètica. Sembla que, guarnida així, la història ha fet fortuna.

La il·lustració és del Nil Masó.

NANOCONTE MATEMÀTIC DE L’AMOR IMPOSSIBLE (Un microrelat de Jesús M. Tibau)

2011-04-18T10:00:00.000+02:00

1+1≠2

Natural de Cornudella de Montsant (1964) i resident a Tortosa, Jesús M. Tibau ha publicat els reculls de contes “Tens un racó dalt del món” (2001), “Postres de músic” (2005) (Premi Marià Vayreda), “El vertigen del trapezista” (2008), “Una sortida digna” (2009), “I un cop de vent els despentina” (2011). També és autor del poemari “A la barana dels teus dits” (2009). El seu bloc Tens un racó dalt del món va guanyar el Premi Blocs Catalunya de la Generalitat de Catalunya i Premi Lletra de la UOC (2009).

EL DEPRESSIU (Un microrelat d’Eduard Ribera)

2011-04-14T16:00:00.001+02:00

Si us desperteu al matí i us adoneu que us trobeu a punt de caure en una de les vostres cícliques i profundes depressions, haureu d’actuar amb rapidesa. Aneu a l’oficina d’ocupació i contracteu dues persones que no conegueu de res. Els convideu a dinar i els expliqueu que, malgrat que el vostre soci hagi desaparegut amb tots els diners de l’empresa, el vostre és el millor negoci possible. Que, tot i que la vostra dona us posi les banyes amb un dels vostres millors amics, la vostra és una relació de parella única i especial. Que, a desgrat d’aquell petit frau a Hisenda que us costarà un ull de la cara, la vostra situació econòmica és envejable. Que, encara que esteu esperant els resultats de les anàlisis d’aquell tumor que us van extirpar fa unes setmanes, la vostra salut sempre ha estat de ferro. Que, no heu pogut veure mai acomplert el vostre somni per qüestions diverses, però que la vostra il·lusió és viure en un petit poble i abandonar la bullícia de la ciutat. Que abans-d’ahir us el van robar, però el vostre és un automòbil americà d’importació gairebé únic, amb visió nocturna per escàner i altres innovacions impressionants...

Quan hàgiu acabat, expliqueu a les dues persones que heu contractat que, a partir d’aquell mateix moment, la seva feina consistirà a recordar-vos periòdicament que no teniu cap motiu per a ser infeliç, que hi ha poques persones tan afortunades i tan ben situades, que sóu el/la millor en la vostra matèria, que ningú no us passa la mà per la cara, etc.

Si, amb tot, no podeu evitar de caure en una de les vostres cícliques i profundes depressions, no tindreu més alternativa que reprendre la teràpia que vau abandonar ara fa uns mesos.

Microrelat inclòs al volum “Oficis específics” (1996)

Eduard Ribera (Balaguer, 1965) és escriptor i filòleg. Premi de Narrativa Ciutat de Balaguer 1987 per “La casa per la finestra” (Ajuntament de Balaguer, 1988). També ha publicat “El mite de la darrera llàgrima” (La Impremta, 1995) i “Oficis específics” (Ed. Ribera & Rius, 1996. Finalista dels Premis Octubre 1993). Ha difós articles i guions, i ha participat en volums col·lectius. Des de març de 2005 manté “L’Escriptori”, amb més de 400 textos en línia, amb el qual va obtenir el Premi Vila de Martorell 2009 al millor bloc. També ha rebut el Premi Lleida de Narrativa 2009 pel projecte d’escriptura de “A que no! 99 exercicis d’estil”, un homenatge a l’escriptor Raymond Queneau.

LA REVETLLA DELS CATAPLASMES (Un microrelat de Josep-Ramon Bach)

2011-04-10T10:00:00.000+02:00

A la reunió de l’Agrupació d’Antics Professors de Filologia, el dinar és un acte social distès que molts esperen per trencar la monotonia de tot un any. Es menja i es beu de valent, tal vegada per refer-se dels règims alimentaris que l’edat imposa.

En acabar, el costum mana de fer uns mots encreuats oberts de temàtica filològica. Al primer que els completa, li correspon, com a premi, una caixa d’ampolles d’una reserva especial d’un conegut whisky de malta. Després ve el ball rodó amb una orquestra de solera i una cantant melòdica. I, com a traca final, arriba el desordre. Cadascú fa el que vol.

A certa edat i un cop a l’any, tot està permès. Les paraules callen per una vegada i les peces de roba volen pels aires i s’encreuen i es perden entre una massa de carn estovada pels anys i les xacres de cada dia. I tot va com una seda.

Microrelat inclòs al llibre inèdit “El ventríloc tartamut”. La imatge és del menjador del Christ Church, el college més gran d'Oxford.

COL FERMENTADA (Un microrelat de Josep M. Sansalvador)

2011-04-06T10:00:00.000+02:00

Les restes de Patufet aparegueren a Estrasburg, en una llauna de xucrut, acompanyant les salsitxes alsacianes.

. .

TRESOR (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

2011-04-02T10:00:00.000+02:00

El pitjor no és que el mirall li retorni, any rere any, la idèntica imatge congelada –el cutis sense arrugues, el borrissol etern damunt el llavi superior, la cabellera abundant i sense cap cabell blanc–, amb el mateix rictus permanent de fastigueig i rebel·lia. I habituat a conviure amb l’acne, el ritual matinal de repenjar-se al lavabo i rebentar-se els minúsculs dipòsits de pus no suposa cap trastorn. No, aquests són inconvenients menors. El pitjor de tot és l’esperit contestatari que a tothora li bull dins, la incomprensió que l’envolta i que l’obliga a dur la contrària sistemàticament a tothom, el neguit d’haver-se d’enfrontar a les conviccions del passat, de lluitar per ideals difusos, de forjar-se una personalitat que mai no acaba d’aflorar. Però, sobretot, el que més el corseca és veure com, mentre ell disfressa dubtes i incerteses a cops de revolta, els seus amics gaudeixen d’una maduresa serena, pacífica, envejable. I sap que el veuen tan infeliç, que a cap d’ells no els interessa saber, ni remotament, com ha obtingut el “diví tresor” de la joventut eterna.

Microrelat finalista al Concurs de Microrelats “ARC a la radio” organitzat per l’Associació de Relataires en Català i Radio Argentona.

PASSIÓ FINGIDA (Un microrelat de Jesús M. Tibau)

2011-03-29T10:00:00.002+02:00

L’androide mossega el gelat amb passió fingida. Un regalim de nata rellisca comissura avall, i fa malbé circuits d’importància decisiva.

Microrelat guanyador del I Concurs de relats breus de ciència ficció d’Hespèria, 2008 Inclòs al recull de recent aparició “I un cop de vent els despentina” (Cossetània, 2011)

QUATRE PARAULES (Un microrelat de Mercè Bellfort)

2011-03-25T10:00:00.000+01:00

–Seré breu.

–No em facis riure. Tu, breu? Això no va amb tu. Sempre necessites explicar-ho tot amb pèls i senyals: llibre que llegeixes, llibre que em comentes; problemes a la feina, tots cap a casa; notícies esfereïdores, a donar-li voltes per buscar solucions inexistents; descobertes de nous paisatges, a detallar tots els colors del cel o del mar o de ves a saber què; converses amb gent que contactes, a donar-me compte de tot el que heu parlat; fem l’amor i no acabes mai, t’eternitzes. Realment ets molt, molt pesada. Bé... es pot saber d’una vegada què em volies dir?

–Et deixo.

El quadre que il·lustra el microrelat és “Sola” d’Emilio Longoni, 1900

Mercè Bellfort (Barcelona, 1953) fa tres anys que publica els seus relats al web “Relats en Català”. Tota una troballa literària que li ha estimulat l’afició de tota la vida: escriure. Des del maig de 2008 col·labora mensualment a la revista comarcal “L’Escalenc”. Va ser finalista del premi de narrativa breu Víctor Mora (2009) amb el relat “L’entrevista” i va guanyar el tercer premi de la llibreria “El racó dels contes” pel microrelat “Un dia més”. Mestra de primària durant vint-i-dos anys, actualment està d’excedència.

CONCESSIÓ (Un microrelat de Víctor Lorenzo)

2011-03-21T10:00:00.003+01:00

L’ancià demana el desig, acluca els ulls, i esperançat bufa les espelmes del pastís del seu vuitantè aniversari. Quan els obre, les veu totes apagades. Les vint.

Segon Premi al “Concurso de Literatura Hiperbreve Pompas de Papel 2010”.

Víctor Lorenzo Cinca (Balaguer, 1980) és Llicenciat en Filologia Hispànica. Codirector i redactor de “La Bultra”, revista cultural de les entitats de Balaguer. Cofundador i membre del comité editorial de “Internacional Microcuentista”, revista electrònica dedicada exclusivament al microrelat. Ha publicat els seus contes (en llengua castellana) en diversos blogs i webs dedicats a la minificció, i en diverses publicacions periòdiques, digitals i en paper. Alguns del seus microrelats estan recollits en antologies i d’altres han rebut mencions en diversos premis. Manté el bloc "Realidades para lelos".

A MISSES DITES (Un microrelat de Joan Pinyol)

2011-03-17T10:00:00.001+01:00

Una tarda més, mossèn Llardons premé el botonet i s’activà la llum verda del confessionari. L’esperaven les tres feligreses de sempre, amb uns pecats tan innocents que es podrien absoldre gairebé conjuntament. A certes edats s’arriben a depurar tant les males accions que ja no són capaces ni d’intimidar el creador del cel i de la terra.

Després de dir que a la tercera que anés amb Pau i just en el moment en què el prevere estava a punt d’abaixar la cortineta, la Caterina va entrar a l’església com si la perseguís un coet i va frenar de genolls als peus de mossèn Llardons. Volia confessió. Instantània, immediata, exprés o com fos, però havia de treure’s del damunt un pes que feia un quart d’hora que no la deixava viure.

Mentre mossèn Llardons mirava d’entregar-s’hi amb cos i ànima per la via de l’oïda, les tres feligreses confessades també provaren de parar orella, però amb prou feines endevinaren quatre vocals.

Cinc minuts més tard van veure com s’obria la porta del confessionari i com, sense temps per absolucions miraculoses, mossèn Llardons s’arremangava la sotana fins l’alçada dels genolls i sortia corrents del temple.

No va arribar a temps a les vies. El comboi d’un quart de set de la tarda no va saber evitar la post de planxar que havia abandonat la Caterina i va descarrilar de manera tan aparatosa que es va haver de lamentar una bona colla de morts.

Microrelat finalista al Concurs de Microrelats “ARC a la radio” organitzat per l’Associació de Relataires en Català i Radio Argentona. La il·lustració és "La meditació" de Francesco Hayez, 1841.

Joan Pinyol (Capellades, 1966) és llicenciat en Filologia Catalana. Dels onze llibres que ha publicat, tres són de microrelats: “Noranta-nou maneres de no viure a la lluna” (Premi Vila d’Almassora, Setimig Edicions, 2001), “Micromèxics” (Premi Vila de Puçol -Brosquil Edicions, 2007-) i “Glops” (Ed.Petròpolis, 2009). Ha elaborat diferents estudis sobre el gènere i imparteix el taller de narrativa “El microconte, un petit gran gènere” en nombroses biblioteques i centres culturals dels Països Catalans. Trobareu més informació a www.escriptors.cat/autors/pinyolj i també al bloc personal www.joanpinyol.net

UNA MELODIA PER A DOS (Un microrelat de Míriam Cendra)

2011-03-13T18:48:00.004+01:00

Feia estona que plovia i, quan vaig arribar, l’espectacle ja havia començat. L’escenari estava dividit en dues meitats idèntiques, on dos ballarins d’esvelta silueta dibuixaven passos de dansa amb el compàs dels seus cossos: primer es replegaven al centre de l’escena on es fonien en una sola figura, per després allunyar-se, cadascun cap a un extrem.
.

La sincronia dels seus moviments, de tan perfecta com era, em permetia tancar els ulls, escoltar la música i endevinar, sense por d’equivocar-me, quin era, en cada instant, la figura que representaven de les dues siluetes, ara fonent-se, ara separant-se. Semblaven dos amants que es citaven clandestinament per viure un breu idil·li i tornar, després, a la monotonia de la seva quotidianitat.
.

Aquella dansa em seduïa de tal manera que em transportava a paratges idíl·lics on la naturalesa es manifestava amb una intensitat gairebé violenta per mostrar, amb tota la seva força, la impotència dels éssers humans malgrat el seu orgull desmesurat, com si els déus volguessin recordar als homes una lliçó d’humilitat molt repetida, però mai ben apresa.
.

L’orquestra, llavors, amb una percussió intensa i sobtada, em va allunyar dels meus pensaments i va recuperar el seu protagonisme per fer ostentació de la virtuositat dels seus instruments amb una solemne interpretació, a la qual els ballarins van respondre amb la intensificació del ritme dels seus moviments sense abandonar, però, la sincronia de la dansa. Aquest va ser l’instant sublim, efímer i fugaç, en què el públic va sentir una gran palpitació allà on cadascú refugia els sentiments més ocults.
.

A partir d’aquell moment, la melodia va començar a perdre intensitat i, al mateix temps, els passos dels ballarins, obedients, esdevenien cada vegada més lents.

La tempesta va començar a minvar fins que, de sobte, va deixar de ploure. Els eixugaparabrises van tornar a la seva posició original, cadascun a un extrem de la finestra frontal, esperant una nova pluja per retrobar-se i continuar la seva bella dansa allà on l’havien deixada.

Microrelat seleccionat al III Premi de Microrelats El Basar de Montcada Ràdio, 2007. Publicat al recull “Microveus” (Montcada Comunicació, 2007) i en castellà a “Dejad que os cuente algo” (El Recreo. Barcelona, 2009).

Míriam Cendra és llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona i diplomada en Correcció i Qualitat Lingüística per la Universitat Autònoma de Barcelona. Després de participar en diversos tallers literaris, va cursar el Màster en Creació Literària a la Universitat Pompeu Fabra. Els seus microrelats “Una melodia per a dos” (2007) i “Desesperança” (2010) van quedar finalistes en el concurs “El Basar de Montcada Ràdio”. Va participar amb quatre contes en el llibre col·lectiu “Dejad que os cuente algo”, publicat l’any 2008. També ha escrit una novel·la, que mai no acaba de donar per enllestida i que, mentrestant, espera el seu moment en una carpeta de l’ordinador. Per a ella l’escriure és una conseqüència del llegir i, més que aficions, pensa que són una manera de viure. No pot imaginar la vida sense un llibre a les mans, un company i un còmplice alhora.

LA DESCONFIANÇA DE L’ESBUDELLADOR (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

2011-03-09T10:00:00.002+01:00

Havent confessat el crim esgarrifós i després que mossèn Jaume –molt a contracor– li donés l’absolució, va enfonsar el ganivet a la sotana amb una estocada precisa i experta, marca de la casa: una cosa era apaivagar la consciència, i una altra refiar-se de la discreció d’un capellà.

Microrelat finalista al Concurs de Microrelats “ARC a la radio” organitzat per l’Associació de Relataires en Català i Radio Argentona.

ELL MARXA, JO EM QUEDO (Un microrelat de Maria Cirera)

2011-03-05T10:00:00.000+01:00

Ell ha marxat i jo m’he quedat aquí, sola, amb la roba que ell em va comprar i el perfum que em va regalar un dia, com si res. Totes aquestes capcetes plenes del maquillatge que m’aconsellava, ara pengen de la meva cara com una màscara desencaixada. El rímel, a les galtes, el pinta-llavis, arran de coll. Les sabates de taló amb agulla fina, una s’ha trencat.

Ell ha marxat i jo m’he quedat aquí, sola, amb els pits de mentida que em va regalar. El cabell sembla que vulgui fugir de mi, però encara es veu ben clar el seu cony de color caoba. Ni un renec, si us plau, ni una mala paraula. La roba interior, sobretot, sempre de color bordeus. Amb la boqueta tancada estàs més mona. T’he dit mil vegades que tot rapat!

A l’armari encara hi he trobat la meva antiga roba. Em miro al mirall tal i com era abans que ell arribés. No hi veig res més que un monstre estúpid i curt de principis.

Microrelat finalista del Premi Grau Miró de Vallcarca l’any 2009. La il·lustració és de Kendra Binney.

Nascuda l’any 1979 a Manresa, Maria Cirera és traductora de formació i subsisteix com pot en el sector dels llibres. El llegir li fa perdre l’escriure, però sense cap remordiment. Quan escriu ho fa per ràbia, per avorriment, per venjança, per matar el cuc i la gana. La traducció literària és un altre dels seus passatemps favorits. Ha publicat diversos contes en reculls col·lectius.

JUDICI A LA CIGONYA (Un microrelat de Josep-Ramon Bach)

2011-03-01T10:00:00.000+01:00

Al jutjat d’instrucció número trenta-tres de Nova York s’ha presentat una querella contra una cigonya, de nom Gina, pels delictes de prevaricació i d’incompliment de contracte. Segons sembla, el demandant en el seu escrit argumenta que l’ocell encarregat de portar-lo al món des de Roma, no el va lliurar a la família que havia pagat els seus serveis, sinó que, amb mala fe, el va abandonar en una de les cases més pobres de la ciutat. En les seves conclusions, el suplicant demana al tribunal que li sigui restituït el bon nom així com la pertinença a la família que li correspon per desig exprés. Senzillament, que, en endavant, pugui canviar la seva existència miserable per una vida plena de comoditats.

Microrelat inclòs al llibre inèdit “El ventríloc tartamut”.

DAVANT LA CRISI (Un microrelat de Maite Crespo)

2011-02-25T12:00:00.000+01:00

L’empresa redueix les set cabretes a cinc. Dels nans, només quatre resten en actiu. Els tres porquets temoregen futures retallades...

EL JUBILAT (Un microrelat d’Eduard Ribera)

2011-02-21T10:00:00.000+01:00

El problema dels trens és que separen les persones. I això ho sap molt bé el Martí.

D’ençà que el van jubilar, ara fa un any i mig, l’estació de trens s’ha convertit en la seva segona casa. S’hi passa tantes hores com pot, faci sol, plogui, faci vent o hi hagi boira. El reconforta una barbaritat el moviment de gent carregada de maletes, d’estudiants carregats de llibres, de trens carregats de mercaderies i de dones carregades de manies.

Ell no espera ningú, ni tan sols observa. Simplement està allí, li agrada formar part del paisatge de l’estació, perquè s’hi troba a gust. Coneix tots els qui hi treballen; no personalment, perquè no en sap els noms, ni tan sols hi ha parlat mai. Però els ha vist tantes vegades que és com si fossin els seus fills, o els seus germans. Els ha vist a diari durant un any i mig, i sap com treballen i com actuen. Fins i tot està segur de saber –bastant aproximadament– com pensen.

El Martí sap perfectament que el problema dels trens és que separen les persones, perquè ho veu sovint. I a ell ningú mai no li ha preguntat quin és el problema dels trens. Ho ha reflexionat llargament moltes vegades caminant al llarg de la via. Li agrada passejar en la direcció dels trens que se’n van, tot i que sap que està prohibit i li han cridat l’atenció més de quatre vegades. Ell hi torna. A un jubilat com ell ningú no li ha de prohibir que passegi per les vies, perquè és una de les poques coses que pot fer.

El drama –pensa– és que els trens separin les persones. Sobretot quan –com avui– veus que s’atansa la màquina i algú es llença a les seves rodes. I apareix l’ambulància, la policia, el jutge i feina rai a recollir els fragments dispersos, ordenar-los, identificar el cos i donar les instruccions perquè se l’emportin al dipòsit de cadàvers.

Microrelat inclòs al volum “Oficis específics” (1996). La fotografia és de l'estació de Balanyà (circa 1920).

Eduard Ribera (Balaguer, 1965) és escriptor i filòleg. Premi de Narrativa Ciutat de Balaguer 1987 per “La casa per la finestra” (Ajuntament de Balaguer, 1988). També ha publicat “El mite de la darrera llàgrima” (La Impremta, 1995) i “Oficis específics” (Ed. Ribera & Rius, 1996. Finalista dels Premis Octubre 1993). Ha difós articles i guions (“Les vacances de l’avi Sinofós”, COM Ràdio 1998; “La muntanya és font de vida”, Generalitat de Catalunya 2002; “Gags inanimats”, Lleida TV 2008). Ha participat en els volums col·lectius “Alt risc” (Laertes, 2000), “Fira, festa, festival” (Universitat de Lleida, 2003) i “La catosfera literària” (Cossetània, 2008). Des de març de 2005 manté “L’Escriptori”, amb més de 400 textos en línia, amb el qual va obtenir el Premi Vila de Martorell 2009 al millor bloc. També ha rebut el Premi Lleida de Narrativa 2009 pel projecte d’escriptura de “A que no! 99 exercicis d’estil”, un homenatge a l’escriptor Raymond Queneau.

LA SÍNDROME D’ESTOCOLM (Un microrelat de Josep M. Sansalvador)

2011-02-17T10:00:00.002+01:00

A contracor, obligades gairebé a punta de pistola en virtut de vés a saber quina tradició familiar carrinclona, les bessones Marta i Carla Bartra es van haver de matricular en un curs de llatí. Ni l’una ni l’altra tenien el menor interès per una llengua morta. Les seves apetències, més aviat, corrien de la mà de la biologia fluvial o de la comptabilitat per partida doble, segons el cas, però la vida és dura. La primera declinació va passar factura aviat, massa aviat. Assistien a classe amb unes gracioses i ajustadetes samarretes vermelloses amb les inscripcions “rosa rosae” i “puella puellae” xerografiades, que causaven forta sensació. A mig trimestre ja es veien en la més absoluta incapacitat de fer servir, en idioma matern, cap paraula –cap ni una!– de gènere femení en nombre singular que no acabés en la lletra a.

No van cloure el programa ni de bon tros. L’equip docent agafà el bou per les banyes i promogué mesures profilàctiques, pensant en el benestar mental de les germanes.

Sembla, hores d’ara, que el progrés és adequat. L’altre dia, Carla ja va aconseguir redactar: “La mare de l’emperadriu perdé una dent en la foscor de la vall”.

Josep M. Sansalvador (Girona, 1965) ha cursat estudis empresarials i treballa en una caixa d'estalvis (és més de números que de lletres). Participa al web “Relats en Català” sota el pseudònim Siset Devesa, forma part del consell de redacció de la revista “Parlem de Sarrià”, de Sarrià de Ter, poble on resideix. Des de fa dos anys té cura del bloc “De res, massa”.

PARADÍS (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

2011-02-13T10:00:00.000+01:00

Aquell matí vaig intuir que alguna cosa no anava bé des del moment que la portera de l’escala va barrar-me el pas amb l’escombra i, picant-me l’ullet, va descordar-se el botó superior de la brusa, sota la qual s’insinuava un bust tou, maternal, solcat de delicades venes blavoses. Vaig aconseguir esmunyir-me entre la paret i la càlida ofrena, excusant-me –“faig tard a la feina”–, però al carrer no podia deixar de percebre les mirades estranyament lascives que em dirigien els vianants, i en el vagó del tren una noia de llavis molsuts s’entestava en amanyagar-me el sexe aprofitant els sotracs i l’amuntegament de viatgers. Mentre atenia als clients a l’oficina, van assetjar-me diverses secretàries: algunes es limitaven a xiuxiuejar-me obscenitats a cau d’orella, però una d’elles, durant la pausa del dinar, després d’acorralar-me contra una fotocopiadora i desempallegar-se dels sostenidors amb la destresa d’una estríper, va mostrar-me uns pits inflats, excessius, d’una fermesa inequívocament postissa: “¿Què li semblen?”, va gemegar amb una veu desmaiada. Abans de plegar, el cap de personal va pessigar-me una cuixa tot refregant-me l’erecció indissimulada que li bategava sota els pantalons.

Vaig sortir a la fresca de la tarda, alleugerit, exhaust. En el bar on havia anat a fer un cafè per refer-me, vaig rebutjar les abraçades d’un borratxo que em bavejava el coll i d’una meuca que pretenia oferir-me els seus serveis de franc. Mentre em dutxava a casa, va aparèixer la meva dona amb una combinació de fantasia, mitges negres i lligacames. “Vull practicar el sexe”, va dir polidament, però esbufegant d’anticipació. Sempre ha estat una persona assenyada, metòdica –només accedeix a mantenir una relació a la setmana–, però aquella nit, a banda d’alterar la mitjana setmanal, va exhibir una fogositat desconeguda (i això que va haver de maldar amb un membre estupefacte que, per portar la contrària, s’entossudia en una flaccidesa pertinaç). Abans d’adormir-se va preguntar-me si ja havia estrenat aquell perfum que m’havia regalat, “Eau du Paradis”.

–Sí –vaig admetre–. Aquest matí.

Microrelat guanyador del 7è Concurs de Microrelats “El Carmel eròtic” (2009) a la Biblioteca Juan Marsé de Barcelona, i publicat dins el recull “Els reptes de Vladimir” (Bubok, 2010) . El quadre és la taula central del tríptic "El jardí de les delícies" d'El Bosco.

PASSAREL·LA (Un microrelat de Mercè Bellfort)

2011-02-09T10:00:00.002+01:00

S’acosta el gran dia en què podrà exhibir la seva figura. No se’n penedeix de ser grassa: sempre ha lluït el seu cos amb molta gràcia i orgull. Davant el mirall es va col·locant amb parsimònia la disfressa que ha confeccionat amb una il·lusió desmesurada. Creu que té tots els números per guanyar el concurs organitzat pel centre recreatiu del barri. Aquest cop deixarà a tothom sense alè. Comença a caminar elegantment amunt i avall de la cambra. Se sent cofoia amb el seu aspecte provocador: l’escot generós deixa al descobert l’exuberància dels pits, el vestit sedós permet endevinar unes cuixes arrodonides que poden provocar un efecte especial a més d’un espectador, els talons de pam ajuden a enlairar la menudesa de la Gigí, el maquillatge engrandeix la mida dels ulls i destaca els llavis rogencs, la perruca rossa fins a la cintura i una corona daurada donen el toc de gràcia.

–Espectacular, seré la perfecta Bella Dorment! –pensa la Gigí. Després d’aquest acte d’autoafirmació de les seves possibilitats es despulla per ficar-se al llit i esperar l’endemà.

L’endemà surt el sol però a ella l’ha visitat la nit. Els focus de la passarel·la no s’encendran, totes les amigues restaran al seu costat, disfressades d’elles mateixes amb unes generoses carns. No apareixerà aquell príncep màgic per alliberar-la del somni etern com espera tothom. L’espectacle d’enguany se suspendrà i les vídues jubilades hauran d’agafar el relleu de la Gigí, la companya de l’ànima que desprenia vida pels quatre costats. Fins avui.

Mercè Bellfort (Barcelona, 1953) fa tres anys que publica els seus relats al web Relats en Català, tota una troballa literària que li ha estimulat l’afició de tota la vida: escriure. Des del maig de 2008 col·labora mensualment a la revista comarcal “L’Escalenc”. Va ser finalista del premi de narrativa breu Víctor Mora (2009) amb el relat “L’entrevista” i va guanyar el tercer premi de la llibreria “El racó dels contes” pel microrelat “Un dia més”. Mestra de primària durant vint-i-dos anys, actualment està d’excedència.

DESESPERANÇA (Un microrelat de Míriam Cendra)

2011-02-05T10:00:00.001+01:00

Tota la vida havia esperat que arribés la seva oportunitat. Després, tot va tornar a ser com abans.

Microrelat seleccionat al “VI Premi de Microrelats El Basar de Montcada, 2010”

La fotografia que acompanya el microrelat és de Jordi Ribó.