LA FALDILLA (Un microrelat de Sandra Freijomil)

Surt de casa ajustant la porta amb suavitat. Duu una faldilla curta, massa curta segons diria el pare, ajustada per la mare, poca cosa per a l’àvia. A ella tampoc li agrada. Quan s’ha vist reflectida al mirall, les cames primes, com dues potes de flamenc, ha estat a punt de treure-se-la i de ficar-se de nou en els texans que ha dut tot el dia. Però han acordat amb les amigues que aniran amb faldilla curta, la que van comprar la setmana passada, just per a la festa d’avui, a la moda, com una faixa negra que li envolta el maluc, una faldilla ben curta.

També s’ha pintat els ulls, una ombra grisa, les pestanyes de negre, els llavis massa vermells. Si es toca la boca amb el dit, podria traçar una línia recta, com una ferida que sagna. No s’agrada. No és ben bé ella. Encara que porti el jersei fi de color rosa pàl·lid que tant l’afavoreix i que es posa tot sovint, encara que els cabells nets i lluents li escaiguin, encara que la jaqueta li arribi gairebé al genoll i l’amagui tota.

Camina pel carrer fent passes curtes. Les botes tenen un xic de taló, poca cosa diran les amigues, però a ella li semblen massa altes, perquè sap que en unes hores li farà mal l’esquena, des de les lumbars fins al clatell i tota l’espatlla com una estrebada des dels cabells. Camina de pressa i agafa la bossa amb força, com si fos un cadell.

Les noies l’esperen al bar de la cantonada, tres carrers avall. S’afanya per arribar-hi de pressa. No li agrada caminar tota sola, ja fosc, ni sortir de puntetes de casa perquè no la vegin, ni mentir a la mare i dir-li que dormirà a casa d’una amiga, però sense explicitar que l’amiga està sola, que sortiran de nit. No li agrada res del que fa, però sobretot no suporta la faldilla, tan curta. Si la veiés el noi que li agrada però que no la contempla mai amb ulls dolços, li diria que sembla una meuca. I ella també s’ho pensa.

Quan les amigues la veuen l’escridassen, la xiulen, estàs preciosa. Però ella no s’hi veu. Ella només sent que no està còmoda, que si la miren amb ulls obscens, en serà responsable, culpable. Li han ensenyat això, que val més no cridar l’atenció, que els homes no poden evitar-ho això de mirar les dones, ni els culs, ni les cuixes. Si el pare la veiés, la tancaria a l’habitació. Per això es neguiteja i desitja que passin les hores, tornar a casa, poder treure’s treure la roba i amagar-se al llit. Estàs espectacular, li diu una de les amigues. Però ella troba que la faldilla és massa curta.

Nascuda a Barcelona el 1975, sóc llicenciada en Filosofia per la UB. Escric des de ben jove i sobretot llegeixo. Vaig fer els cursos de novel·la de l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu i tinc tres novel.les al calaix que busquen editorial. També escric relats breus i els publico al blog www.sandrafreijomil.com. Treballo, faig de mare de tres fills i observo la vida per extreure'n relats.