Divendres, hora de plegar.
L'edifici és gairebé buit. L'ascensor s'atura al tercer pis. Hi pugen tres
nois. Els únics que queden a l'oficina. No em diuen res. Dec ser invisible,
penso. L'ascensor s'atura al primer. En surto. Adéu, els dic. Cap resposta. La
porta es tanca. Obro el quadre elèctric de l'aparell i en tallo els cables.
L'ascensor s'atura entre el primer pis i la planta baixa. Des de fora els sento
cridar. Si no fos invisible, els ajudaria. Dilluns serà un altre dia.
Microrelat inclós al llibre Roba estesa (Voliana, 2017).
David Vila i Ros compagina la narrativa i l'assaig
sociolingüístic, els muntatges escènics per reivindicar el conte i les conferències
i tallers per fomentar l'ús del català. És autor dels reculls Ni ase ni bèstia (La busca, 2010), Verba, non facta (Voliana, 2014) i Roba estesa (Voliana, 2017). El podeu
llegir al blog Malgrat la boira.
Hahahaha! Molt bo!
ResponEliminaM'encanta la ironia que li poses en una escena tant coti-diana, jo mateixa sento la satisfacció del personatge.
ResponElimina