dimecres, 31 d’agost de 2016

UN ALTRE FINAL PER LA BLANCANEUS (Un microrelat d'Antoni Casals i Pascual)

Quan feia ja unes setmanes que havia iniciat la nova vida, es va decidir a treure el llençol del damunt del mirall i va demanar de veure el seu futur i el del seu estimat. Les imatges que va veure la van fer xisclar.

Per molt que el seu seny li digués que potser allò era normal, que segurament era l'evolució natural de les persones, no acabava d'acceptar ni de fer-se a la idea que aquell fos el futur que l'esperava. El mirall reflectia la imatge d'un príncep, ara ja rei, panxut, malparlat, obscè i que brutejava. I ella, una reina avorrida i ploramiques, carregada amb quatre canalles insuportables que saltaven i cridaven palau amunt, palau avall, empaitant-se, barallant-se i fent la vida impossible als seus pares i al servei.

Va sortir de palau i, a cavall, es va dirigir de nou al bosc on havia passat dies meravellosos, amb l'esperança de retrobar els nans i la idea de quedar-s'hi per sempre.

El que no estava era prou preparada per veure que el seu lloc havia estat ocupat per la seva madrastra que, lluny de morir en caure pel penya-segat, havia recuperat el seu aspecte i arts de bellesa malèvola i havia seduït -en tots els sentits- els set encantadors nans que ara es mostraven com uns éssers depravats, lascius i luxuriosos. 


Antoni Casals i Pascual (Barcelona, 1959) és metge. Ha publicat més de mitja dotzena de reculls de poesia i ha participat en diverses iniciatives col·lectives (Relats en Català, Poems&Blogs, Versos.cat...). El seu últim llibre de poemes és Els imperis implícits.

dissabte, 27 d’agost de 2016

LA MORT D'UN POBLE (Un microrelat d'Ariadna Herrero)

Alguna cosa s'havia torçat temps enrere, quan els infants havien començat a morir-se dins dels ventres de les seves mares. Potser era l'altitud extrema. Potser l'endogàmia forçosa.


Quan ja només quedaven cinc habitants, tots homes, l'extinció semblava inevitable. Eren conscients que ningú voldria mudar-se allí, on l'aïllament era ingrat, i els hiverns: foscos i glaçats.

Llavors se'ls va acudir la idea del turisme rural.


Quan les dues primeres noies van fer una reserva, els homes del poble van reunir cordes i mordaces.


Ariadna Herrero (Granollers, 1981) és Llicenciada en Filologia Catalana i en Filologia Hispànica. És professora de Llengua Catalana i Literatura a l'institut de Vilanova del Vallès. L'any 2004 va guanyar el Premi Literari La Carrova amb l'obra de teatre Semblava una persona com qualsevol altra (Cossetània, 2006). Ha col·laborat en els reculls de contes Íncipit (Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, 2010) i Tal com sents (Institut Investigador Blanxart, 2015). Dos dels seus microrelats van quedar finalistes en el concurs de lamicrobiblioteca de Barberà del Vallès. Actualment publica els seus microrelats en el blog literari Cinc minuts abans no em suïcidi.

dimarts, 23 d’agost de 2016

INVASIÓ (Un microrelat d'Eva Llobet)

Entra per la finestra entreoberta quan ja és de nit, la lluna en quart minvant en un cel buit d’estels. L’home dorm profundament, amb el cap un xic tombat. La criatura plega les ales cristal·lines al tòrax, encongeix l’abdomen, i el cos, allargat i prim, s’esmuny pel conducte auditiu. S’arrossega a poc a poc, silenciosa, fins arribar al cervell i, allà, estén les antenes. Palpa els pensaments un a un, amb cura, però, de nou, el panorama és desolador, fins i tot en el còrtex prefrontal. Llistes inacabables (coses per fer, llocs per visitar, objectes per comprar), repetitives, insípides. Una pila de xafarderies llefiscoses. Prejudicis plens de greix. Imatges i riures enllaunats, residus tòxics d’algun programa de teleporqueria. Els budells de la criatura es queixen: té la panxa buida i no hi ha ni un trist pensament complex per omplir-la. Un dubte existencial (un qui sóc o un quin sentit té la vida) seria demanar massa, prou que ho sap, però un objectiu, ni que fos senzill, o una decisió presa, la resolució d’un problema... Xiscla de ràbia, però el so és inaudible per a l’oïda humana; l’home tan sols nota un pessigolleig al cap i es grata el front, en somnis.

Aquesta vegada, la criatura no es molesta a endreçar: contempla el caos, els pensaments escampats, barrejats, i sospira. Mentre s’allunya volant, cada cop més ingràvida, les ales que bateguen mudes, no pot evitar enyorar l’ordre d’abans, les prestatgeries infinites de pensaments arrenglerats, de contorns definits i colors brillants. Hi havia tant on triar, sabors tan variats, textures tan diverses, recorda, i se li fa la trompa aigua.

Els lasnis desapareixen. Cada cop se’n veuen menys. La gent s’enganya parlant de contaminació, de pesticides, del canvi climàtic. Però no és així. Senzillament, moren de gana.

Il·lustra el microrelat Lonely house in the night de Martin Börjesson.

Eva Llobet Martí (Figueres, 1975). Sóc Llicenciada en Traducció i Interpretació per la Universitat Pompeu Fabra i treballo al Departament de Cultura, en temes de llengua. Sóc una lectora voraç i una escriptora de contes molt lenta. He guanyat el 8è Concurs de Relats TMB 2014 i el 16è Premi de Relats Curts, Relats en Femení Sagrada Família 2016.

divendres, 19 d’agost de 2016

JOGUINES (Un microrelat de Mercè Moreno Montañés)

Obre els ulls i veu els vidres entelats. Corre a la finestra i comença a dibuixar amb desfici: un cotxe, un avió, un tren, un gos...

De sobte, sent les passes de la mare, tanca les noves joguines a l’armari i se’n torna al llit. Fa veure que dorm mentre prega que el gos no comenci a bordar.

Mercè Moreno Montañés. Sóc nascuda a Lleida i filla adoptiva de Llinars del Vallès. He dedicat gran part de la meva vida a reeducar i ensenyar llenguatge als més menuts. Sempre m’acompanya el desig d’escriure perquè l’escriptura és la manera que tinc de comprendre i transformar el meu dia a dia. He publicat alguns relats en reculls col·lectius. Pertanyo al grup d’escriptura Pasta de Full de Cardedeu.

dilluns, 15 d’agost de 2016

IMPERMEABLE (Un microrelat de Jesús M. Tibau)

En sortir de casa veu sang al pany de la porta. Encara deu ser fresca, perquè s'embruta la mà. Un fet així hauria de trasbalsar la rutina d'una bona empenta, i esborrar els pensaments que cada matí et porten del llit a la feina. Hauria... Es torca amb el mocador de butxaca. Torna a entrar a casa sense fer soroll; encara no s'ha aixecat ningú. Agafa una baieta, la mulla, neteja amb cura les restes de sang i ho eixuga tot amb un drap net que li ha costat de trobar, en una lleixa damunt de la rentadora. Fa un cop d'ull a la porta, a la barana, a les escales, per si veu alguna gota que pugui delatar la trajectòria fins a casa seva. Tot sembla net. S'assegura que cap veí no l'ha vist i que, d'aquesta manera, restarà immaculat el seu bon nom. Fica la baieta i el drap dins d'una bossa d'escombraries que s'enduu per tal de no deixar rastre. No troba ningú a l'ascensor, ni a l'entrada de l'edifici. Millor. Quan llença la bossa al contenidor se sent alleugerit, amb ànims de continuar endavant la vida, sense que res trontolli.

En passar per davant del quiosc, es fixa en els titulars dels diaris: catàstrofes naturals, violència domèstica, vagues, dures declaracions d'algun dirigent polític, un gol a l'últim minut que dóna la classificació per a la ronda següent... Notícies del món exterior que amenacen de sotragar la seva llar. Cal anar amb cura si no vols esquitxar-te.

Microrelat inclós al llibre El noi del costat del padrí (Cossetània, 2014).

Natural de Cornudella de Montsant (1964) i resident a Tortosa, Jesús M. Tibau és Mèrit de les lletres ebrenques 2013 i ha publicat  els reculls de contes Tens un racó dalt del món (2001), Postres de músic (2005) (Premi Marià Vayreda), El vertigen del trapezista (2008), Una sortida digna (2009), I un cop de vent els despentina (2011), El noi del costat del padrí (2014) i No és la derrota sinó el vent (2016), la novel·la El nostre pitjor enemic (2016) i el volum de poesia La pluja ha vessat milions de núvols abans (2016) El seu bloc “Tens un racó dalt del món” va guanyar el Premi Blocs Catalunya de la Generalitat de Catalunya i Premi Lletra de la UOC (2009).