dilluns, 30 de juny de 2014

DUBTE RAONABLE AL CUB (Un microrelat de Jordi Solé)

El seu cas només tenia un precedent a Europa. En procedir d’un mateix òvul que es va dividir en tres a l’inici de la gestació, els bessons Kemp compartien aspecte, empremtes digitals i fins ADN idèntic. Eren tan iguals que, per distingir-los, els seus pares els van haver de posar una polsera de colors. De petits, els nens es reien d’ells. Els deien “els repes”.


Avui, riuen els Kemp. Tot brindant amb Dom Perignon, mentre signen l’acceptació d’herència del seu assassinat oncle milionari. De res no ha servit un testimoni situant un bessó al lloc del crim i que els cesseís trobessin mostres d’ADN i empremtes seves a l’arma. Els altres dos tenien coartades a prova de bomba i no hi ha forma humana de saber qui dels tres menteix.

Dubte raonable, clama l’advocat del trio, fregant-se les mans en pensar en la minuta.

Dubte raonable, es resigna el jutge, torçant el gest en haver d’acceptar aquell estratagema legal.

Dubte raonable, brinden “els repes” amb somriure còmplice.


Jordi Solé (Sabadell, 1966) és llicenciat en Ciències de la Informació i va iniciar la seva carrera professional l’any 1987 com a redactor del Diari de Barcelona. Des d’aleshores ha col·laborat amb El Periódico, La Vanguardia, El Independiente i la revista Fotogramas. Ha estat director en cap de Fantastic Magazine i director de la revista Club Disney. És col·laborador habitual de programes de televisió (TV3, 8TV) i ràdio (RAC-1). És autor del llibre “Telemanía” (Salvat, 1999), del llibre de relats “Vudú” (Drac, 2006) i de les novel·les “Hijo de Dioses” (Pàmies, 2010), Barcelona Far West (Pàmies, 2010) i Ciutat d’espies (Editorial Columna, 2012).

diumenge, 22 de juny de 2014

UN DIA ÉS UN DIA (Un microrelat de Josep M. Sansalvador)

Avui menjaran pizza. Un vespino vermell aturat a la porta, amb un bagul al darrere, n'és la prova inequívoca. El repartidor surt del cancell, desa la funda i el motoret peteja. Han tancat i el llum del rebedor s'ha apagat. No ho hauria dit mai, que el matrimoni X en fossin, de pizzes. Juraria que en aquella casa per sopar s'hi menja vianda. Una verdureta bullida i un xic de peix. Uns llegums saltant de l'olla i una truita de ceba. Avui toca una pizza demanada per telèfon i lliurada en menys de mitja hora. Un dia és un dia.


Potser no tenien ganes de cuinar. És possible que les bledes, oblidades al foc, se'ls hagin cremat. Tal vegada tenen el nebot de visita i li venia de gust un extra. Potser fan la cuina nova i el lampista no els ha connectat el terminal elèctric de la placa de cocció. Podria molt ben ser que ell fos de viatge i ella tingués un amant. O –qui sap– ell ha escanyat la dona i, enterrant-la al pati, s'ha fet tard.

Jo en menjo molta, de pizza. Molta. Cada nit. És el que millor em va per instal·lar-me davant del vídeo i tornar a mirar, un cop més, "La finestra indiscreta".

Josep M. Sansalvador (Girona, 1965) ha cursat estudis empresarials i treballa en una caixa d’estalvis (és més de números que de lletres). Participa al web “Relats en Català” sota el pseudònim Siset Devesa, forma part del consell de redacció de la revista “Parlem de Sarrià”, de Sarrià de Ter, poble on resideix. Té cura del bloc De res, massa.

dimecres, 18 de juny de 2014

RESERVA (Un microrelat de Sergi G. Oset)

Tres dies fa que en Pau no és entre nosaltres. La Carla, la seva parella, el va veure, per darrera vegada, dimecres, mentre assajava triples des de la línia de sis vint-i-cinc, com cada vespre.


Ahir, uns nens van trobar la xarxa de la cistella desapareguda entre els canyissars dels marges de la riera.

La policia demana calma però, al barri, s'escampa el desànim.

Avui, a l'entrenament, els nois deien que ningú podrà omplir el buit que en Pau ha deixat a l'equip, però aquest dissabte torna a haver partit.

Estic preparat. Ja he fet el més difícil. Els demostraré que s'equivoquen.


Sergi G. Oset publica relats curts al bloc “La meva perdició” i al web de l’Associació de Relataires en Català (ARC). Alguns dels seus textos apareixen en diferents reculls de contes i antologies poètiques. També ha publicat microrelats a revistes i diaris. Va ser finalista en el 7è premi literari de narrativa breu Districte V. L'any 2012 va publicar “Paràsits mentals” (Bubok, 2012), el seu primer recull de microrelats.

dissabte, 14 de juny de 2014

INSPIRACIÓ (Un microrelat de Carles Castell Puig)


Cada matí quan s'afaitava li venia al cap allò que havia llegit en algun lloc. Que molts homes tenen els pensaments brillants i les idees genials mentre s'afaiten. Veient la imatge que li retornava el mirall, no s'imaginava aquell cap tenint una gran pensada. Ni quan s'afaitava, ni mai. Els seus cinquanta-tres anys d'existència havien estat més aviat grisos, per no dir negres. La seva vida professional i personal havia estat un absolut desastre, que difícilment podria solucionar una hipotètica inspiració matinera. O potser sí... Una espurna va brillar, potser per primera vegada, a les seves pupil·les quan va prémer amb força el mànec de la navalla la va acostar al coll.

Microrelat inclòs al recull "I..." (Premsa d'Osona, 2008)


Carles Castell Puig (Reus, 1962) és Doctor en Biologia i treballa a l’administració pública en el camp de la conservació dels espais naturals. Part del seu temps lliure el dedica a escriure relats curts. L’any 2008 el seu recull de contes satírics “I...” va guanyar el Premi Jaume Maspons i Safont, de Granollers. Des de llavors, diversos relats han estat guardonats i publicats en reculls col·lectius. El darrer de tots ha estat “Els cadells de Mas Palou”, guanyador del Premi Vent de Port, de Tremp (Pagès editors, 2013).

dimarts, 10 de juny de 2014

GOTES D'AIGUA (Un microrelat de Jordi Masó Rahola)

Tinc un doble. Algú amb la meva mateixa aparença. “Dues gotes d’aigua”, m’asseguren. Jo no l’he vist mai, però deu ser cert que ens assemblem perquè molt sovint ensopego amb desconeguts que se m’adrecen amb una familiaritat excessiva. I hi ha amics que deixen de saludar-me sense cap motiu, estranys que em fan retrets que no comprenc, dones que se m’insinuen i evoquen nits de passió que jo mai no he viscut (per sortir del pas, he d’inventar-me un germà bessó, tronera i cràpula).

No l’he vist mai, el meu doble, però el conec bé, perquè cada confusió il·lumina nous aspectes de la seva biografia atroç: m’han perseguit els creditors d’empreses que han fet fallida, m’han reclamat multes i indemnitzacions que no em corresponien, he hagut de repudiar presumptes fills, anar als tribunals a resoldre greuges que jo no havia causat, he passat alguna nit a la garjola per escàndols públics.

Mai no ens hem vist, no, però si algun dia coincidim li retrauré els maldecaps que han alterat la meva rutina asèptica, confortablement sotmesa a convencions socials i obligacions familiars. I encara que ell i jo no podem ser més diferents, no puc evitar una espurna d’enveja per la seva vida despreocupada i lliure. La vida que potser jo hauria volgut viure.

Microrelat inclòs al recull Les mil i una (Témenos). El quadre és de René Magritte.

divendres, 6 de juny de 2014

CONTE DE DARRERA HORA (Un microrelat de Núria Pujolàs)

Ja tancaven el bar. Els he demanat que m'emboliquessin la solitud amb paper de plata, per emportar. M'han respost que els sabia greu: no sabien com embolicar-me la mirada.


Núria Pujolàs (Cànoves, 1971) és llicenciada en Economia a la Universitat de Barcelona. És gestora cultural i ha treballat a la Generalitat de Catalunya, a l’Associació Pas i la Fundació Lluís Maria Xirinacs. Té cura del blog Miramelsmots. Il·lustra el microrelat un detall d'una obra de Gustav Klimt.