Sense voler-ho, se li alça el braç. Aprensiu com és, de seguida imagina malalties degeneratives i un futur esfereïdor (immobilitzat per sempre en una cadira de rodes, atès per un seguici d’infermeres i metges que li amaguen la terrible veritat). Però ara se li aixeca una cama –flexible com una ballarina–, després l’altra –es troba suspès en l’aire!– i finalment cau a terra. Estès al mig del carrer, no controla els moviments per voluntat pròpia: s’arrossega, es balanceja, levita, es contorsiona amb convulsions violentes. Un cor infantil de rialles acompanya els seus espasmes. Aplaudiments. Uns fils li tiben els membres. Rep un fort cop al cap: un putxinel·li vestit de policia li està clavant garrotades. ¿Quan acabarà la funció?
Microrelat guanyador del segon premi al IV Concurs de Microrelats de Sant Cugat (2011) i finalista al I Premi de Microrelats “La Nau” organitzat pel Centre Cultural Valencià La Nau de Castelló de la Plana (2009)
Fantàstic relat! M'ha agradat molt!
ResponElimina